Estampes del regional Oviedo-Ferrol

Els carrers d’Oviedo-Vetusta estan deserts. Algun bar comença a obrir les portes i la claror es resisteix a aparèixer. Al nord d’Espanya es nota la diferència horària respecte de Barcelona, i a les vuit del matí, encara és de nit. A l’estació, els més matiners pugem al minúscul tren que recorrerà tota la costa d’Astúries, Lugo i La Corunya, fins al Ferrol. Gairebé 7 hores de viatge, en un recorregut de somni, però de velocitat pròpia del s.XIX.

Avancem entre les boires i les tènues llums dels petits baixadors on alguna ànima gosa esperar el tren. Gent que va a treballar al poble del costat, estudiants que cartera en mà fan alguns quilòmetres per anar a l’escola o l’institut, avis que deuen anar al metge... Poc a poc, el dia va apareixent, i a mesura que ens allunyem de la ciutat, el tren es buida. En poca estona, al vagó hi quedem no més de 5 ó 6 persones, i cada vegada, que ens aturem, ho fem en poblets més aïllats i on sembla que el temps, i amb ell, la modernitat, no hi hagi arribat gaire.

El paisatge és espectacular. Prats verds, cales i penya-segats dignes d’una pel·lícula, ries llarguíssimes que la via ressegueix al costat de l’aigua, i un cel fosc i amenaçador que no fa res més que donar un toc de por a aquesta part de la Península allunyada de tot. En un dels nombrosos baixadors, el nom del qual no recordo, algú des de l’andana fa el senyal al maquinista perquè s’hi aturi. I és que sinó, és tant poca la gent que utilitza aquestes parades, que el tren hi passa de llarg. Viatjo doncs, en un taxi-tren...

El passatger que hi puja és un senyor gran. Amb boina, jersei a quadres, i pantalons de pana. Res fora del normal. M’hi fixo però, i veig que porta una capsa de detergent Dixan, d’aquelles grans. S’asseu no molt lluny de mi i s’hi està més d’una hora. En un altre baixador, demana parada, el tren s’atura, i aquest curiós senyor marxa muntanya enllà per un caminet. A la llunyania, quatre cases.

Aquesta estampa em fa reflexionar. De seguida la meva imaginació em porta a pensar en els motius del viatge d’aquesta persona. No duia ni maleta, ni cap altre element més que el detergent. Finalment, arribo a la conclusió més simple: aquest avi ha de recórrer més d’una hora per anar i més d'una per tornar, simplement per comprar un pot de detergent.... 

El tren segueix recorrent la costa, i en pocs estona entrem a la província de Lugo. El paisatge es fa encara més bonic. Ben encaixat al seient, no trec la vista de la finestra, i sovint m’encasto al vidre, per veure encara de més a prop el que hi ha a fora. Jo faig aquest trajecte per plaer, però d’altres, com el senyor del Dixan, el fan per necessitat. Penso en l’aïllament, i la realitat quotidiana d’aquest humil avi. Què diferent de la meva, i també de la dels meus avis! No sabria dir si en un entorn així, es viu millor o pitjor que a la ciutat. La meva intuïció, és que en alguns aspectes és molt més dura, però en d’altres molt més simple. El que tinc clar però, és que m’ho pensaria dues vegades abans de malgastar el sabó per la rentadora...

El Pont de Malafogassa

Juliol, canícula, humitat... A Barcelona cau foc del cel, i en aquestes condicions, una de les millors opcions per un dissabte a la tarda és sortir de la ciutat en busca de certa fresqueta. Al Vallès encara fa més calor, i els grills, ressonen al costat de la carretera, com una orquestra ben rítmica que ens recorda que estem prop del Mediterrani. El bosc, sec, passa com pot la duresa de l'estiu. Res estrany, ni excepcional. Estiu al 100%

A l'arribar a Vic, la calor és encara forta, així decidim buscar un lloc una mica menys inhòspit que l'assolellada plaça Major. La primera idea és fer cap al Pantà de Sau. Les Guilleries, solitàries i un punt misterioses, es fan de seguida presents tant bon punt la carretera comença a serpentejar. En un revolt però, a pocs quilòmetres abans de Vilanova de Sau, la meva acompanyant osonenca, em fa girar a la dreta. Un camí asfaltat, d'uns tres quilòmetres, ens porta entre boscos d'alzines, fins a un d'aquests llocs que només coneixen les persones de la zona. És mitja tarda, la calor afluixa, i ens endinsem cap al que, de ben segur, és com un petit oasi enmig de l'estiu.

Després de seguir un petit caminet al costat de la Riera Major, arribem al Pont de Malafogassa, impressionant construcció del s. XV, que després de segles i segles, encara uneix les dues ribes del riu. És estiu però encara baixa força aigua, neta i plena de peixets i fins i tot algun cranc. El paisatge es manté verd i sobretot, silenciós. Un cop passat el pont, i girant a l'esquerra, ens endinsem en un petit corriol enmig de boixos, que ens duu fins a una zona, al costat de la riera, plena de basses i racons amb sorra. L'aigua, freda, convida a treure's les sabates, i a ficar-s'hi dins, mentre els peus noten com la circulació de la sang s'activa ràpidament...

De cop i volta, mirem el rellotge, i ens adonem que són vora les nou. Malgrat trobar-nos enmig del bosc, els vespres, són encara llargs i enganyen una mica. Decidim apropar-nos a Vilanova de Sau, on un senzill bar a l'entrada del poble ens prepara unes fantàstiques llesques de pa amb llom i formatge. Cau la nit, i des de la terrasseta es veuen les llums de Tavertet just a dalt dels cingles que es troben a la llunyania. I és que amb poca cosa, pocs diners, i de manera improvisada, es pot passar una tarda fantàstica no molt lluny de casa. Per un dia, em va semblar tornar a estar de colònies.

Tornem-hi!

Retornar a una ciutat, poble o paisatge visitat anteriorment sempre és una situació que ens remou en poca o molta mesura alguns sentiments. Sobretot si en aquest lloc ja hem viscut experiències prèvies lligades a unes vacances, un viatge de feina, un Erasmus o qualsevol altra situació. És per aquest motiu que sovint és molt més interessant tornar allà on ja hem estat, que no pas descobrir un indret nou que potser no ens atreu tant el cuquet de l'interès viatger.

Una de les millors maneres de retornar a una ciutat o país és fer-ho sol. Crec que de fet, és la millor manera. Com que en anteriors ocasions ja has visitat els punts més emblemàtics, el viatger que retorna sol a un lloc es pot permetre el luxe de fer una estada més introspectiva, més íntima, més calmada. Asseure's tota una tarda en una terrassa, anar a llegir un llibre en un parc, o perdre's per zones no eminentment turístiques són un bon exercici.

El que ens desperti aquell indret dependrà sobretot del que hi haguem viscut prèviament, però segur, segur, que mai ens deixarà indiferents. A vegades, certa tristesa o nostàlgia s'apodera de nosaltres. No cal desesperar-se. Gaudim i repensem el que sentim. En comptes d'això, perquè no ens alegrem d'haver viscut, d'haver sentit, d'haver experimentat allà mateix? Reformulem la nostàlgia cap a l'alegria i la satisfacció.

També és molt sa retornar amb certa regularitat, però amb força distància en el temps, a algun racó especial per cadascú de nosaltres. No cal que sigui molt lluny, ni tampoc espectacular; però sí que ha de ser únic. Pot ser un banc en un parc, un mirador en una muntanya o un paisatge que ens sedueixi. Anar-hi i fer balanç personal en positiu sempre ens ajuda a agafar forces, a trobar-nos amb nosaltres mateixos i a veure que les coses, si un vol, sempre tiren endavant. Jo aviat tornaré a llocs que cada any m'omplen d'energia.

 

Els que em coneixeu, ja sabeu quins són. Només espero que vosaltres també tingueu aquesta oportunitat; i si no sabeu on anar de vacances, penseu potser en repetir. Segur que serà una bona experiència. Aprofiteu-la!

Navegar

No soc home de mar ni vaig a la platja sovint. A Barcelona puc estar setmanes i setmanes sense acostar-me al seu front marítim i no sento que em falti res. Entenc però que per a molta gent, sentir la proximitat de les onades, la brisa i l'olor a aigua salada, és un necessitat pel seu benestar i els seus sentits. De fet, després d'estar a París terra endins durant mesos, vaig sentir per primera vegada aquesta sensació en una escapada a la Normandia. A Dieppe, port de sortida de molts vaixells cap a la Gran Bretanya, em va fer il·lusió veure, al entrar a la ciutat i des de dalt d'un turó, l'horitzó de l'Atlàntic al fons. Sinònim d'immensitat, soroll de les onades, escuma, vent, grandesa... L'Atlàntic però, no és el nostre mar ni ho serà mai. Massa gran, massa feréstec, massa salvatge.

Ara pujo al ferry de la Trasmediterránea en un entorn molt diferent. La Badia de Palma de Mallorca es presenta amable, propera, suau. Vuit hores de plàcida navegació em separen de Barcelona, mentre observo amb atenció totes les maniobres. Tot mitjà de transport té una litúrgia, però possiblement salpar d'un port és una de les que més m'encurioseix. La lentitud del vaixell fa que el viatge, en si mateix, ja sigui tot un espectacle des de les primeres passes. Els amarradors deixant anar les cordes, els oficials al pont del vaixell supervisant els moviments del buc, els pràctics que amb la seva llanxa impedeixen que altres embarcacions es creuin en la trajectòria del pesat ferry...etc. Mitja hora després, sortim per la bocana del port, i el vaixell deixa anar tres tocs potents de botzina. Romanticisme en estat pur.

Al cap d'una força estona, i un cop passada l'illa de Sa Dragonera, ens endismem a alta mar. En aquest moment arriba el punt més especial de tot el trajecte: no veure terra durant força hores. Reconec que és una sensació única. 360º d'horitzó clar i de blau pels 4 costats. Tot i la remor dels motors i el soroll de l'escuma que aixeca el vaixell al seu pas, gosaria dir que és un entorn silenciós. Mirar i mirar, i veure que no hi ha res, aporta una màgia especial, una tranquil·litat a l'esperit que costa de trobar en d'altres llocs, i una sensació de llibertat diferent. Miro al sud i penso que la costa algeriana no està tant lluny com ens imaginem, cap a l'est i veig que Sardenya és aquí mateix, València és a dos passos, Eivissa a tocar; i així faig tota la volta imaginària. Però penso en lluny i més lluny. Quants vaixells no duen dirigir-se cap al Canal de Suez, cap a Gibraltar, cap al Mar Negre... ?

Passo la tarda entre la cafeteria, la coberta i la sala de la televisió, fins que a quarts de set una silueta inconfusible es comença a difuminar a la llunyania. El Tibidabo, la seva torre de comunicacions i l'Església del Sagrat Cor, són millors que qualsevol far per orientar-se. Enrere queda la immensitat del mar però s'obre la intensitat d'una ciutat. El parèntesi de la travessia, i la seva calma, ha acabat. El vaixell tornarà a sortir aquesta nit, i més gent emprendrà el mateix viatge a la inversa. I és que sempre hi ha un horitzó per somiar al davant.

Solitud?

A partir d’un cert tram del viatge cada vegada costa més creuar-se amb algun cotxe. Vaig amb els llums llargs estona i estona. Sona un CD de música francesa. La nit és fosca i estrellada, i els revolts del Port de Comiols són la millor targeta de benvinguda cap al Pirineu de Lleida. Al cap d'una bona tirada, i després de tres hores i mitja de conduir, l'esbelt campanar il·lumninat d'Esterri d'Àneu m'indica com un far a l'horitzó que ja he arribat a destinació.

Al matí següent enfilo la Vallferrera, i una mica abans d'Alins, un cartell mig rovellat em diu: "Aquí es pot escoltar el silenci". Efectivament, de silenci no en falta. Reflexiono sobre com seria la vida en un lloc com aquest, quins inconvenients deu tenir, i sobretot, si seria capaç d'adaptar-m'hi. D'entrada penso que el més difícil ha de ser la solitud: el fet de sortir al carrer i no trobar ningú; d'haver de fer quilòmetres i quilòmetres per trobar una farmàcia, o un supermercat.  Tot al contrari que a Barcelona, on sempre hi ha algú, o alguna cosa a fer, i on és difícil trobar un racó de tranquil·litat.

 

En aquest punt és on me n'adono de la feblesa dels meus arguments. És cert que la gent que vivim en una gran ciutat estem rodejats de milers de persones, però realment, això per si sol, serveix d'alguna cosa? Sovint ens pensem que estar envoltat físicament de molta gent, tenir 1.000 segugidors al twitter, fer coses superficials, i sobretot, aparentar sociabilitat, ens fa ser més feliços. Quin gran miratge... Un pot passar tot un dia, de casa a la feina, de la feina al súper, del súper al gimnàs, i del gimnàs a casa; haver-se creuat amb centenars de persones i que cap d'elles sàpiga res del que realment estàs pensant o sentint. Precisament, aquest és un dels mals de la nostra societat, i de ben segur, la causa de molts dels nostres problemes.

Al cap d'una estona, ja és migdia. Pujo a dinar a Can Nadalet de Tírvia, i em serveixen una magnífica escudella barrejada. Mentre menjo i anem comentant les notícies de la tele amb la mestressa de la fonda, penso que el que és realment important és no sentir-se sol amb un mateix. No sentir-se desconnectat amb la persona autèntica que tots portem dins. A partir d'aquest punt, a la gent senzilla i legal, d'amics no li'n falten. D'això, podeu estar-ne ben segurs.

Le Sainte Hélène

Arribem a la casa rural i una de les primeres coses que li preguntem a la propietària són llocs per anar a sopar. Ens trobem perduts al Pirineu, a l'Arieja francès, en un racó de món idil·lic lluny de qualsevol poble o ciutat gran. Pel camí, quilòmetres de revolts, boscos, muntanyes i algun poblet on com a molt hi queda oberta alguna botiga. Estem a prop de casa, a tots just una desena de quilòmetres en línia recta de la Vall Ferrera i l'Estany de Certascan, però un mur de muntanyes, ens separen de forma gairebé infranquejable.

Tenia dubtes de si trobaríem un lloc per sopar. Estem a dimarts, és temporada baixa, i els turistes som una espècie extranya en dies i llocs com aquest. Finalment ens atrau un restaurant, que segons ens diuen, acaba d'obrir fa pocs dies. Es diu Sainte Hélène i es troba en un petit poble anomenat Bordes-sur-Lez. Al arribar em decepciona, ja que jo m'imaginava trobar, en un entorn com aquest, una casa antiga, amb mobles vells, i fins i tot una llar de foc. La conversa amb l'amo del restaurant tot ho canvia. Amb una il·lusió i un rostre digne d'algú que està expressant quelcom de molt personal, ens explica que la sala era una antiga dependència municipal i que li han llogat a ell i al seu fill per tal de dinamitzar aquell equipament buit. Aquesta emoció es palpa en la conversa, però també en el menjar que ens serveixen. Tot i estar perduts en un lloc recòndit del Pirineu, ens serveixen un kir com aperitiu, i uns plats amb una presentació excel·lent, dignes d'un restaurant parisenc, però a preus molt més assequibles.

Mentre avança el sopar, que ens prenem com una mena de premi per acomiadar l'última nit de viatge, vaig pensant en el projecte d'aquest pare i aquest fill. I sobretot, en la felicitat que ens han transmès parlant, però també amb la seva cuina. Segurament, molta gent els haurà tractat de massa arriscats, o fins i tot, d'una mica bojos. Obrir un restaurant, en una sala municipal, en un poble de no més de 100 habitants aïllat entre muntanyes, i on per la carretera en les dues hores de sopar, en prou feines hi ha passat un sol cotxe; no és segurament el camí més fàcil. I què? Se'ls veu engrescats i feliços, i ho saben comunicar. No hi ha res millor que això, per un negoci, ni per la vida mateixa.

Marxem que ja és fosc. Els fars del cotxe il·luminen la carretera, que en algun tram passa, com abans, entremig de plataners. No hem sopat en un restaurant de la Guia Michelin, però hem estat en un lloc millor, un lloc on el tracte humà ha estat l'ingredient principal. Tothom pot muntar el seu particular Sainte Hélène, perquè tothom, en el seu cap en té un. Tant se val on ni com. Només cal gosar-hi. La nit cau definitivament. Pau i silenci. Felicitat.

El guitarrista de Montjuïc

Montjuïc no forma part, per molts barcelonins, d'un lloc on anar a passejar sovint. Per mi no ho era fins que una bona amiga, veïna de la zona, m'ho va fer descobrir ja fa algun temps. Des de llavors, forma part del meu menú d'indrets amb encant on es pot escapar del brugit de la ciutat. I és que dins de Barcelona tenim una muntanya sencera, plena de parcs, d'equipaments esportius, museus, miradors...etc, que poques ciutats tenen. A tothom qui viatja li impacta el Central Park de Nova York, o el Hyde Park de Londres; però en canvi, potser mai han estat al Mirador de l'Alcalde, al Jardí Botànic, a la Font del Gat o fins i tot, a la Font Màgica.

Com en alguna altra ocasió ja hem comentat al blog, és bo que les persones tinguem paisatges, llocs, places o simples racons on anar a seure o passejar i que ens transmetin bones vibracions. Perquè ens fan relativitzar els problemes, ens connecten amb nosaltres mateixos, i al cap i a la fi, ens dónen la pau necessària per tirar endavant. Sembla mentida, com un lloc concret pot transmetre tot això i més. Us animo a que trobeu el vostre...

A París, mentre hi vaig viure, ho va ser la punta de l'Illa de Saint Louis, on el Sena s'ajunta en part, abans darribar a Nôtre Dame. Allà vaig passar una bona estona el dia 1 de gener per donar la benvinguda al nou any, així com el dia abans de la meva marxa, per acomiadar-me temporalment de la ciutat.

A Barcelona, abans i després del meu període francès, un dels llocs que no m'havia fallat mai eren les escales de davant del MNAC, just a sobre de la gran cascada. Des d'allà, la vista sobre la ciutat és de les que no deixa a ningú indiferent. Barcelona es presenta en tota la seva majestuositat: les columnes de Puig i Cadafalch, l'Avinguda de Maria Cristina, les Torres Venecianes, i al fons, el Tibidabo. L'any passat s'hi posava un guitarrista que, amb més o menys encert, tocava temes de Serrat, Sabina, Llach i d'altres cantautors. Asseure's, contemplar, i escoltar les precioses lletres d'aquestes cançons és un èxit emocional assegurat.

Dimarts al matí, hi vaig tornar, i el paisatge i el guitarrista tornaven a estar allà. Quina alegria! El panorama, fantàstic, era el mateix, i les cançons del seu repertori també. Res ha canviat, vaig pensar. M'equivocava. Un any dóna per molt, i malgrat que l'escenari físic era idèntic, a les persones ens han passat moltes coses i ja no som les mateixes. Quina bonica sensació... Malament aniriem si amb 12 mesos pel mig, i amb tot el que es pot viure, tinguéssim les mateixes limitacions o els mateixos projectes i il·lusions encara per començar. Que tinguéssim la sensació que en nosaltres res no ha passat ni evolucionat. Aneu a Montjuïc, escolteu el guitarrista, i al camp d'un temps, torneu-hi. No hi ha millor manera de fer balanç.

Un fiord al Mediterrani

Tothom associa els fiords a Noruega i al Mar del Nord. El nostre Mediterrani, molt més suau, no sembla que hagi de tenir aquest tipus d'accidents geogràfics. És cert. Però com en tot, sempre hi han excepcions. Darrerament s'ha posat molt de moda la costa croata, i els bons preus i l'interès geopolític en fer avançar el país, han fet desenvolupar en aquella preciosa zona una potent indústria turística. Anant però, una mica més al sud, hi trobem Montenegro, ex república iugoslava, encaixada entre les actuals Sèrbia, Bòsnia i Albània; i que passa molt més desapercebuda. Val la pena.

Allà hi ha, el que possiblement, és l'únic fiord del Mediterrani: la Badia de Kotor. Una entrada del mar de més de 27 quilòmetres terra endins, amb muntanyes que poden arribar als 1000 metres d'alçada al voltant.

Arribar-hi per carretera és tota una odissea, sobretot venint des de la capital del país, Podgorica. Revolts i més revols, i un túnel que segur que no compleix les normatives en seguretat de trànsit, permeten al viatger franquejar les muntanyes que l'envolten, i arribar dins la badia. Un cop en aquest micro entorn, xoquen diverses coses. La primera és que el paisatge ens és molt familiar: pins, muntanyes seques, figueres de moro... podria ser perfectament les costes del Garraf. Ets lluny, força lluny de casa, però no et sents gens extrany. Ara bé, en la vessant humana ens trobem en un país eslau i balcànic, amb una barreja ètnica molt accentuada (Montenegro té una minoria sèrbia i una d'albanesa, i per tant musulmana, important).

Pel que fa als pobles, sobretot els més petits, el temps sembla que s'hagi aturat. Pescadors cosint les seves xarxes, veïns asseguts amb una cadira al carrer davant de casa, barques (de debò, no de decoració) enmig de la platja... etc. Una petita carretera, on sovint sembla que el cotxe hagi d'acabar dins l'aigua quan et creues amb un altre vehicle, ressegeix tota la costa, i dibuixa el contorn visual perfecte de la badia de Kotor. Tot és harmònic, tot és tranquil.

 

Un dels millors moments però, és al vespre. El mar, al estar pràcticament tancat, no té onades, ni fa cap mena de soroll, i es converteix en una mena de mirall tranquil i calmat. Agafar un hotel prop de l'aigua és força assequible degut a que els preus del país  encarasón baixos. Obriu el balcó, i deixeu que la brisa balancegi les cortines i ompli d'olor de mar l'habitació. No és un tòpic, sinó un plaer molt reconfortant. Als viatges, i a la vida, cal saber gaudir dels sentits. I és que a vegades, sentir una olor, o escoltar el silenci més absolut, val més que mil paraules.

Plou, i què?

Tarda de pluja a l'Ateneu Barcelonès. Hi ha dies en que els ingredients es posen d'acord per crear un clima propici al relax i la reflexió. Es fa fosc molt més d'hora de l'habitual, i la fresqueta s'accentua malgrat estar ja més a prop del més de juny que no pas de l'abril. Els fanals, a fora, encara no s'han encès, i pel carrer ja no hi passa ninguna ànima. Al bar, silenci absolut i quatre socis malcomptats. És en moments com aquests en que la història de les sales, el jardí o la biblioteca es fa més presents. Durant el dia, l'anar amunt i avall de gent, treu l'encant del Palau Savassona. Ara, sembla que el temps s'hagi aturat. Un entorn així fa impossible no pensar. En el futur, en el passat, i sobretot en el present. No és un estat d'ànim angoixat, sinó serè.  

Sovint és difícil trobar aquest equilibri. La vida, i sobretot el que ens han inculcat, no està dissenyat per estar en sintonia amb un mateix, amb el que es pensa i amb el que es vol. Cal ser el millor en tot, i sobretot, semblar-ho a ulls dels altres. Cal fer el que està socialment ben vist, i en canvi per por, s'ha d'estar disposat a reunciar al que t'agrada, per poc que sigui. I d'aquesta manera, la fantasia del món, i d'algunes persones, es perpetua.

Així que donant voltes sobre això, decideixo fer el meu petit gest revolucionari. S'ha fet de nit, plou, fa fresca, i els carrers del Gòtic estan absolutament buits. Què millor que anar-hi a passejar? Al carrer Petritxol les granjes ja han tancat i l'olor a xocolata s'ha esvaït. L'aigua surt amb força de les gàrgoles un pèl tètriques de l'Església del Pi, i a Sant Felip Neri, un silenci sepulcral només és trencat per les gotes que cauen sobre la font del centre de la Plaça...Fantàstic. Perquè es té por a gaudir?

L'Escalette

No hi ha cap frontera, ni cap cartell que indiqui que s'entri a una regió diferent, però hi ha indrets on el paisatge, canvia de forma brutal en pocs quilòmetres. La natura, l'orografia, la metereologia són capritxoses però alhora contundents quan cal ser-ho. Així doncs, en el decurs d'un trajecte en cotxe o en tren, si és llarg, es poden passar per realitats molt diferents, però si el viatger és atent, pot descobrir el punt d'inflexió entre una zona o altra. No parlo només d'aspectes visuals, sinó també de culturals, sociològics; humans, al cap i a la fi.

Recordo que la primera vegada que vaig tenir aquesta sensació, va ser en el meu primer viatge al País Basc, quan era petit. Més amunt de Pamplona, de sobte, després d'un congost per on passava l'antiga carretera nacional, el marró es tornà verd, i els escassos pins van esdevenir boscos de castanyers en qüestió de pocs quilòmetres. Anant cap a Suïssa, cada any, també ens passa el mateix a l'anomenada, Autoroute des Titans, prop de Bellegarde. En deu minuts, l'autopista puja de la plana lionesa a la muntanya, comença un trajecte espectacular de túnels i llarguíssims viaductes, el bosc s'omple d'avets, i els Alps es fan presents. Al fons, el Llac Léman, el Mont Blanc i Ginebra, donen la benvinguda a un món força diferent, en tots els aspectes, al que es deixa enrera.

La sensació però de canvi més radical en un paisatge l'he viscuda no fa gaire, tornant de París. Xoc entre dues realitats, dos móns. Un, que sempre serà aliè, i un altre que sempre serà el meu. L'Atlàntic i el Mediterrani. Poc després de Millau i abans de Lodève, en direcció al Sud, l'autopista A-75 es capbussa en una rampa espectacular amb túnels, la de l'Escalette, del Massís Central al Llenguadoc. D'un altiplà de més de mil metres d'alçada es baixa a la costa arran de mar. I què significa això? Deixar enrere el gris del cel, el verd dels prats, i una arquitectura preparada per les pluges i la neu. De cop, tot es va tornar familiar malgrat no trobar-me encara al meu país. Cases de teula, plataners al costat de les carreteres, vinyes, rieres mig seques, alzines, i un cel net i blau. Encara em quedaven més de 300 quilòmetres per arribar a casa, però una sensació de benestar em va recórrer el cos. Vaig obrir la finestra, i el meu aire, el nostre aire, va entrar al cotxe per donar-me la benvinguda.

Estacions

Un rellotge, gegant, de ferro forjat en marca el ritme des de fa dècades. Al fons, la cafeteria serveix els cafès amb llet i les pastes com cada matí. A fora, una fila de taxis espera clients de forma ansiosa. En un racó, una excursionista dorm en un banc mentre recolça el cap en la seva pròpia motxilla, i reposa les hores que no ha pogut dormir durant el viatge. Mentrestant, alguns executius, encorbatats i engominats, corren amb la maleta plena de documents per agafar el tren ràpid que en poc temps els durà a destinació. Una àvia, un pèl desorientada, atura a uns joves, que l'ajuden a posar la maleta en un carretó amb rodes.

Dos coloms reposen sobre el fil de la catenària, aliens a que sota els seus peus hi passen milers de volts de corrent elèctric. Al quiosc, els diaris expliquen les mateixes tonteries de sempre, i en un racó, el quiosquer hi mig amaga les revistes amb senyoretes amb poca roba. Dos turistes, amb gorra, un mapa i una ampolla d'aigua cadascun, miren d'orientar-se per trobar la sortida que els durà a una ciutat que volen descobrir. Una parella, que fa poc que estan junts, s'abraça i es petoneja al fons de l'andana, com si el temps i l'entorn s'hagués aturat per ells i res fos més important que aquell instant. Més lluny, un home trist, emprèn un nou viatge sol, per allunyar-se d'un passat que ja mai més li donarà la felicitat; però a pocs metres d'ell, algú altre comença un futur, ple d'aventures, intensitat i passió.

 

El cap d'estació surt del seu despatx rònec. Duu la gorra i el xiulet a punt. Camina sol per l'andana, metre rere metre, fins al cap del tren. La claror del dia penetra per les claraboies de la teulada, i una lleugera brisa arriba des de fora. L'olor de primavera és inevitable i alguna oreneta despistada se sent de fons. Tot d'una, es fa un silenci d'un segon. El so agut del xiulet cau com una llosa sobre els qui es resisteixen a marxar i canviar, però és un so d'il·lusió i esperança pels qui volen viure, partir i descobrir nous horitzons. L'ordre és clara i contundent. Semàfor verd i quilòmetres al davant. Com sempre, demà, tot tornarà a repetir-se.

Cims

Fer un cim, arribar a dalt d’una muntanya ja sigui real o metafòrica, sempre reconforta i dóna sensació de benestar i de satisfacció. No cal que la muntanya sigui molt salvatge, ni escarpada, ni tant sols, bonica. Sovint, amb un turonet n’hi ha prou per tenir aquesta sensació de victòria, de superació, d’èxit. 

Evidentment, l’alpinista més entrenat buscarà culminar amb èxit un vuit mil de l’Himàlaia, d’altres el Puigmal o la Pica d’Estats, i d’altres tindran aquesta mateixa sensació de victòria a l’arribar sans i estalvis a l’ermita del turó del seu poble. Tant se val. Ni uns són més ni els altres són menys. Les muntanyes no es pugen per patir, per sacrificar-se, per fer penitència; sinó per gaudir del paisatge, del trajecte, i sobretot, de la vista que hi ha a dalt. Cal tenir-ho clar, ja que des de molt petits, la societat no ens transmet aquesta visió del món, ni de la vida.

La rigidesa tampoc és un bon company de viatge a l’hora de fer una excursió. Si es posa a ploure, tronar, o arriba una boira espessa, no té sentit voler continuar costi el que costi. Cert risc és assumible, però voler seguir per tossuderia pot fer que ni arribis al cim ni trobis el camí de tornada. Aquesta capacitat d'adaptació, no obstant, no té res a veure amb la resignació o la manca d'ambició. Cal intentar-ho, lluitar per fer el cim, gaudir imaginant el trajecte, el panorama de dalt, la companyia d'altres excursionistes. Però sempre, hi han i hi hauran factors, que no podrem controlar del tot perquè no estan a les nostres mans. La natura, ja ho té això.

Ahir però, feia un dia esplèndid. Després de molta pluja, la natura estava radiant, i l’aigua sortia de qualsevol racó. El cel estava completament net, i absolutament tot, transmetia primavera. Al fons,per una banda, la Plana de Vic, el Montseny, Montserrat... Per l’altra, la Vall d’en Bas, Bassegoda, el Canigó, i al final, el Golf de Roses. I per rematar-ho, per darrere, el pastís del Pirineu encara estava ben nevat, amb el Pedraforca llunyà, vigilant-ho tot. Possiblement, pujar a la Mare de Déu de Cabrera és un dels panorames més bonics, i més complerts, de tot Catalunya. Algú hi vol pujar?  Estic convençut, que l’èxit, està assegurat.

Retorns

Com veureu, feia mesos que no actualitzava aquest blog. Durant tot aquest temps, a tots, absolutament a tots, ens han passat moltes coses, positives o negatives. Sigui el que sigui, haurà valgut la pena.

Els que em teniu més a prop, sabeu que fa un temps, gairebé un any, vaig decidir anar a viure a París. Era un somni. Ara, per sort, puc dir que s'ha vist complert. Fa 10 mesos arribava a la Gare de Lyon, amb dues maletes i molts interrogants davant meu. Feia calor, els francesos atapeïen l'estació per marxar de vacances, i un taxista simpàtic em va deixar a la terrassa d'un bar proper al que seria casa meva. Ahir, des d'aquell mateix bar, i després d'haver fet amistat amb el seu propietari, vaig tornar a emprendre el viatge a l'inversa. El cotxe, carregat fins dalt de tot, i 1.000 quilòmetres per davant em tornarien a portar a l'estimada Barcelona. Durant el viatge, molt de temps, potser massa per pensar. M'aturo a Clermont-Ferrand, el primer lloc de França del que vaig sentir a parlar quan era petit i on el meu avi hi anava a visitar el seu germà. Ara, jo, molts anys després, hi faig la que fins al moment, és la darrera nit.

Res ha passat com ho havia planificat, però això no és un problema. Tinc les sensacions i les emocions a flor de pell. Ho reconec. Podria dir que a prop del Sena hi deixo batalletes, experiències, riures, preocupacions, felicitat, persones... Però no seria cert. El que hem viscut sempre viatja amb nosaltres, i per tant, tot això també ha vingut amb el cotxe amb mi cap a Barcelona. Això és el que he guanyat, i aquest és el gran triomf. Al cap i a la fi, què és la vida sinó això?

Ara el futur s'ha de continuar construint, com sempre, i com mai hem de deixar de fer-ho. No sabem el que vindrà, com tampoc ho sap mai ningú. I si en algun moment arriba el dubte, com a Casablanca,
sempre ens quedarà París.