Un fiord al Mediterrani

Tothom associa els fiords a Noruega i al Mar del Nord. El nostre Mediterrani, molt més suau, no sembla que hagi de tenir aquest tipus d'accidents geogràfics. És cert. Però com en tot, sempre hi han excepcions. Darrerament s'ha posat molt de moda la costa croata, i els bons preus i l'interès geopolític en fer avançar el país, han fet desenvolupar en aquella preciosa zona una potent indústria turística. Anant però, una mica més al sud, hi trobem Montenegro, ex república iugoslava, encaixada entre les actuals Sèrbia, Bòsnia i Albània; i que passa molt més desapercebuda. Val la pena.

Allà hi ha, el que possiblement, és l'únic fiord del Mediterrani: la Badia de Kotor. Una entrada del mar de més de 27 quilòmetres terra endins, amb muntanyes que poden arribar als 1000 metres d'alçada al voltant.

Arribar-hi per carretera és tota una odissea, sobretot venint des de la capital del país, Podgorica. Revolts i més revols, i un túnel que segur que no compleix les normatives en seguretat de trànsit, permeten al viatger franquejar les muntanyes que l'envolten, i arribar dins la badia. Un cop en aquest micro entorn, xoquen diverses coses. La primera és que el paisatge ens és molt familiar: pins, muntanyes seques, figueres de moro... podria ser perfectament les costes del Garraf. Ets lluny, força lluny de casa, però no et sents gens extrany. Ara bé, en la vessant humana ens trobem en un país eslau i balcànic, amb una barreja ètnica molt accentuada (Montenegro té una minoria sèrbia i una d'albanesa, i per tant musulmana, important).

Pel que fa als pobles, sobretot els més petits, el temps sembla que s'hagi aturat. Pescadors cosint les seves xarxes, veïns asseguts amb una cadira al carrer davant de casa, barques (de debò, no de decoració) enmig de la platja... etc. Una petita carretera, on sovint sembla que el cotxe hagi d'acabar dins l'aigua quan et creues amb un altre vehicle, ressegeix tota la costa, i dibuixa el contorn visual perfecte de la badia de Kotor. Tot és harmònic, tot és tranquil.

 

Un dels millors moments però, és al vespre. El mar, al estar pràcticament tancat, no té onades, ni fa cap mena de soroll, i es converteix en una mena de mirall tranquil i calmat. Agafar un hotel prop de l'aigua és força assequible degut a que els preus del país  encarasón baixos. Obriu el balcó, i deixeu que la brisa balancegi les cortines i ompli d'olor de mar l'habitació. No és un tòpic, sinó un plaer molt reconfortant. Als viatges, i a la vida, cal saber gaudir dels sentits. I és que a vegades, sentir una olor, o escoltar el silenci més absolut, val més que mil paraules.