Recordo que la primera vegada que vaig tenir aquesta sensació, va ser en el meu primer viatge al País Basc, quan era petit. Més amunt de Pamplona, de sobte, després d'un congost per on passava l'antiga carretera nacional, el marró es tornà verd, i els escassos pins van esdevenir boscos de castanyers en qüestió de pocs quilòmetres. Anant cap a Suïssa, cada any, també ens passa el mateix a l'anomenada, Autoroute des Titans, prop de Bellegarde. En deu minuts, l'autopista puja de la plana lionesa a la muntanya, comença un trajecte espectacular de túnels i llarguíssims viaductes, el bosc s'omple d'avets, i els Alps es fan presents. Al fons, el Llac Léman, el Mont Blanc i Ginebra, donen la benvinguda a un món força diferent, en tots els aspectes, al que es deixa enrera.
La
sensació però de canvi més radical en un paisatge l'he viscuda no
fa gaire, tornant de París. Xoc entre dues realitats, dos móns. Un,
que sempre serà aliè, i un altre que sempre serà el meu.
L'Atlàntic i el Mediterrani. Poc després de Millau i abans de
Lodève, en direcció al Sud, l'autopista A-75 es capbussa en una
rampa espectacular amb túnels, la de l'Escalette, del Massís
Central al Llenguadoc. D'un altiplà de més de mil metres d'alçada
es baixa a la costa arran de mar. I què significa això? Deixar
enrere el gris del cel, el verd dels prats, i una arquitectura preparada per les pluges i la neu. De cop, tot es va tornar familiar malgrat no
trobar-me encara al meu país. Cases de teula, plataners al costat de
les carreteres, vinyes, rieres mig seques, alzines, i un cel net i
blau. Encara em quedaven més de 300 quilòmetres per arribar a casa,
però una sensació de benestar em va recórrer el cos. Vaig obrir la
finestra, i el meu aire, el nostre aire, va entrar al cotxe per
donar-me la benvinguda. 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada