Cims

Fer un cim, arribar a dalt d’una muntanya ja sigui real o metafòrica, sempre reconforta i dóna sensació de benestar i de satisfacció. No cal que la muntanya sigui molt salvatge, ni escarpada, ni tant sols, bonica. Sovint, amb un turonet n’hi ha prou per tenir aquesta sensació de victòria, de superació, d’èxit. 

Evidentment, l’alpinista més entrenat buscarà culminar amb èxit un vuit mil de l’Himàlaia, d’altres el Puigmal o la Pica d’Estats, i d’altres tindran aquesta mateixa sensació de victòria a l’arribar sans i estalvis a l’ermita del turó del seu poble. Tant se val. Ni uns són més ni els altres són menys. Les muntanyes no es pugen per patir, per sacrificar-se, per fer penitència; sinó per gaudir del paisatge, del trajecte, i sobretot, de la vista que hi ha a dalt. Cal tenir-ho clar, ja que des de molt petits, la societat no ens transmet aquesta visió del món, ni de la vida.

La rigidesa tampoc és un bon company de viatge a l’hora de fer una excursió. Si es posa a ploure, tronar, o arriba una boira espessa, no té sentit voler continuar costi el que costi. Cert risc és assumible, però voler seguir per tossuderia pot fer que ni arribis al cim ni trobis el camí de tornada. Aquesta capacitat d'adaptació, no obstant, no té res a veure amb la resignació o la manca d'ambició. Cal intentar-ho, lluitar per fer el cim, gaudir imaginant el trajecte, el panorama de dalt, la companyia d'altres excursionistes. Però sempre, hi han i hi hauran factors, que no podrem controlar del tot perquè no estan a les nostres mans. La natura, ja ho té això.

Ahir però, feia un dia esplèndid. Després de molta pluja, la natura estava radiant, i l’aigua sortia de qualsevol racó. El cel estava completament net, i absolutament tot, transmetia primavera. Al fons,per una banda, la Plana de Vic, el Montseny, Montserrat... Per l’altra, la Vall d’en Bas, Bassegoda, el Canigó, i al final, el Golf de Roses. I per rematar-ho, per darrere, el pastís del Pirineu encara estava ben nevat, amb el Pedraforca llunyà, vigilant-ho tot. Possiblement, pujar a la Mare de Déu de Cabrera és un dels panorames més bonics, i més complerts, de tot Catalunya. Algú hi vol pujar?  Estic convençut, que l’èxit, està assegurat.