Tinc plans

L'ésser humà es passa el dia organitzant el temps: l'hora de llevar-se, el moment per sortir a prendre un cafè, l'horari del tren per tornar a casa, el dia que portarà el cotxe al mecànic, o fins i tot, la roba que es posarà pel casament d'un familiar.

Aquestes prediccions, que per logística pura i dura sovint hem de fer, són necessàries pel bon funcionament vital de tots i cadascun de nosaltres, i també, per a la bona marxa de la societat en general. Malament aniríem si la gent es presentés sempre a la feina en horaris diferents, els trens passessin per atzar (tot i que a vegades ho pugui semblar), o que no portéssim el cotxe al mecànic quan li toca la revisió.

Ara bé, al marge d'aquestes prediccions pràctiques, l'excés de planificació en el terreny personal pot arribar a ser, i ho sé per pròpia experiència, una font d'insatisfacció i de malestar considerable. En un primer instant, el fet de tenir tots i cadascun dels aspectes vitals ordenats, fa que la persona se senti segura i reconfortada; però es tracta només d'un miratge que a mitjà termini s'esvaeix. Res és segur i tot pot canviar, i llavors, quan allò que s'ha previst no acaba succeint tal com s'havia pensat, es genera una bona dosi de neguiteig per al pobre planificador.

Durant els darrers mesos he anat aprenent, no sense esforç i contratemps, que l'espontaneïtat i una certa improvisació són elements fonamentals per a la bona salut mental personal. En una societat que contràriament al que sembla cada vegada és més rígida, organitzada i controladora; cal que tots sapiguem trobar-nos amb la nostra naturalitat i la nostra imaginació. Aquesta és doncs, la millor recepta per viure al màxim cadascun dels moments d'un dia, que tot i que pot semblar massa llarg, si s'actua sota els paràmetres del gaudi, sempre acaba sent molt curt.

Plaers

Obrir les finestres del cotxe i tallar el vent amb la mà ben oberta. Xuclar la nata directament del difusor de l'envàs. Comprar el diari de bon matí i veure que el Madrid ha perdut i el Barça ha guanyat. Escoltar l'intermezzo de Cavalleria Rusticana mentre imagines un poblet sicilià ple de cases desmangades. Olorar l'aroma dels til·lers de la Rambla Catalunya una tarda de primavera. Sortir del metro parisenc a Trocadéro i veure la Torre Eiffel imponentment il·luminada. Deixar desfer una peça de xocolata d'Agramunt a la boca després de sopar. Caminar pel carrer xiuxiuejant Que tinguem sort de Lluís Llach. Obrir una capsa de llapissos Caran d'Ache acabada d'estrenar i sentir l'olor de fusta que encara desprenen. Contemplar l'horitzó del mar des de la finestra d'un tren de la línia del Maresme. Aturar-se una estona a la Plaça Sant Felip Neri i sentir el soroll de l'aigua de la seva font. Anar a dormir escoltant la sintonia de la Nit dels Ignorants. Traspassar la frontera de Bardonnex i comprovar que per fi has entrat a la neutral Suïssa. Arribar a casa i veure que el teu gos et rep com si fes mesos que no et veiés. Creuar un carrer de l'Eixample, ple de brugit i moviment, i notar en primera persona l'adrenalina de la ciutat. Estar al llit un diumenge al matí i sentir les campanes de la Sagrada Família. Prendre una infusió de fruites del bosc a la teteria de Sant Domènec del Call. Pensar en que qualsevol nit pot sortir el sol.

Silentium et auditacens

L’any 1326 la Reina Elisenda de Montcada, una de les sobiranes més destacades de la història de Catalunya, fundava en el que llavors era plena muntanya, el monestir de Santa Maria de Pedralbes. Sense ser-ne plenament conscient, començava la construcció del que serà claustre gòtic més gran d’Europa i una de les joies de l’art català.

684 anys més tard, un dia 15 de maig i en el marc de la “Nit dels Museus”, el recinte va obrir les portes i va permetre, al igual que la resta de museus de la ciutat, que els visitants poguessin recórrer el seu interior en hores intempestives. D’aquesta manera i només per uns instants, el noctàmbuls que ens hi vam acostar varem poder passejar en plena nit pel claustre, tal com feien les monges del cenobi quan encara sortien del dormitori en plena foscor per anar a l’església a resar el oficis de matinada.

Durant la Nit dels Museus, els arcs i passadissos estaven degudament il·luminats amb una llum càlida però suficientment tènue, que donava un ambient íntim i relaxant als més de 40 metres de claustre. Així, a mesura que el visitant anava avançant pels diferents racons, tenia una perspectiva diferent a cada metre. Depèn de com es mirava, es captava amb molt intensitat l’enorme racionalitat dels arcs gòtics, i el conjunt uniforme i tremendament esvelt que formava amb la filera de columnes. Cada vista era una sorpresa, cada mirada, un impacte visual.

Des del vessant oest, es podia percebre com el campanar feia de sentinella de tot el monestir, i com les enormes campanes, estaven llestes per reprendre la seva activitat una vegada tornés la claror.

El cel era clar, i sobre la vertical del claustre, l’ossa major quedava perfectament enquadrada sobre els nostres caps. Al mig, un rajolí d’aigua de la font era l’únic element que trencava l’absolut silenci, i així, aportava una mica de sensació de vida i moviment en un indret de tanta pau i quietud. A més, depenent de com girava el vent, els llimoners deixaven a l'aire una dolça olor que regalava l’olfacte dels visitants. Feia temps que aquest sentit, tant poc utilitzat pels que vivim a la ciutat, no notava un perfum tant agradable...

Tot plegat feia que l’ambient d’aquell espai fos difícilment descriptible. Els claustres sempre són llocs especials, de recolliment, de tancar-se en un mateix i fins tot sovint guarden una aurèola de misteri. Històricament, en un monestir com el de Pedralbes, el claustre es convertia en l’únic espai exterior del qual les monges podien gaudir, i per elles, aquesta era la única part de cel que podien veure per la resta de la seva vida.

Desconec si això en el fons les angoixava, però del que sí que estic segur, és que dissabte a la nit, el claustre de Pedralbes s’havia convertit en un petit tros de cel a la Terra.

Només tres pals i una pilota?

Arribo una hora abans, però tot i que els carrers de Barcelona un diumenge a les 4 de la tarda estan deserts, prop de l’Estadi Narcís Sala ja hi comença a haver caliu. El Bar Austràlia del carrer Santa Coloma és ple a vessar, i el matrimoni gallec que el regenta, no dona a l’abast de servir cafès, cerveses i més d’algun combinat.
I és que de motius per renunciar a una estoneta de migdiada no en falten: la U.E Sant Andreu ha guanyat la lliga i en breu disputarà la fase d’ascens a 2a. Divisió.

Mai abans havia anat al futbol amb regularitat, i ni tant sols seguia el que feien els equips de la meva ciutat, més enllà del Barça i l’Espanyol; però des de fa una temporada he agafat afició a anar al camp del Sant Andreu. La veritat, us he de confessar, és que el que passa sobre la gespa és interessant i distret, però el millor de tot plegat és el que transcorre entre el públic. Què porta a mil o dues mil persones a anar a passar una estona asseguts incòmodament en una grada de formigó aguantant la calor a l’estiu i el fred a l’hivern?

No us penseu que el tipus de persona que assisteix a un camp com el Narcís Sala és fàcilment classificable. De fet, és inclassificable. Avis solitaris, gent jove amb ganes de gresca, pares amb diversos fills, i fins i tot, algun cap rapat. Tots, absolutament tots però, estan allà per desconnectar i desfogar-se. Alguns criden a l’àrbitre perquè segurament a la feina haurien enviat a pastar fang al seu cap, d’altres perquè el seu fill no els hi fa mai cas, i fins i tot n’hi ha algun que brama perquè fa un mes que la dona l’ha deixat. El futbol es converteix doncs, en una necessària vàlvula d’escapament de la societat, i no s’hauria de subestimar.

Des de certs ambients intel·lectuals sempre s’ha menyspreat l’esport, i el futbol en particular. Per una minoria pretesament selecta, es considera que és un fenomen alienador, que ens torna rucs i que només serveix per tenir entretinguda la població. Sincerament, crec que és mentida. Tot i no ser un gran apassionat de la pilota, he de reconèixer que el futbol juga un important paper social. El Barça, com l’Espanyol, el Sant Andreu, o qualsevol altre equip, genera sentiment, construeix afinitats, i en última instància genera il·lusió individual i col·lectiva.