Durant 20 anys, ni una ànima hi va gosar viure, fins que l'any 1984 l'electricitat hi arribà i un grup de neorurals hippys s'hi va tornar a instal·lar. Era el darrer poble de França en tenir aquest servei avui dia essencial. Calia però, refer les cases, els carrers, l'església; i sobretot, tornar a generar-hi una mínima activitat econòmica que permetés subsistir als intrèpids veïns que s'hi instalarien. Aquesta és doncs, la història de la represa de Mantet, un poble situat entre el Costabona, el Canigó i la vall del Tet, a tant sols 3h de caminada des de Setcases, però ja a la comarca del Conflent i per tant a la Catalunya Nord. El seu únic vincle amb el món, és una minúscula carretera, que a l'hivern esdevé un cordó umbilical molt fràgil degut a la neu i el gel. Per accedir-hi doncs, calen conductors amb destresa i sobretot una enorme paciència, ja que Prades, l'últim poble mínimament civilitzat i amb serveis es troba a uns 25 quilòmetres i a una hora de ruta.
La recompensa de tal aventura automovilística és total. Quatre cases de pissarra i un enorme silenci ho envolta tot. Allà, el món i sobretot el temps, s'hi han aturat. Els dies són iguals, les hores passen lentes, i el paisatge no ha perdut, per sort, l'esplendor. Ah! I si a Mantet us agafa la gana, no patiu. L'Auberge Bouf'tic, és un lloc ideal per reposar i menjar. Mentrestant, pel seu gran finestral podreu contemplar el paisatge al ritme d'un fil musical de Frank Sinatra i us atendrà l'amable propietària de l'establiment, una senyora bretona que allà dalt, i per la cara que fa, juraria que ha trobat la felicitat. 