Una estona de cel

Agafo el cotxe i malgrat tenir clar on he d'anar i a quina hora he d'arribar a destinació, un instint em fa seguir tot recte pel carrer Aragó. Són quarts de vuit del vespre, i el trànsit a Barcelona és força caòtic. Feia mitja hora, m'havia quedat clavat amb el bus 39 al mig de Gràcia: crits del conductor, nervis dels passatgers i estrès generalitzat. Un panorama apassionant i força habitual.

De sobte però, decideixo posar fi a aquesta tarda gris i rutinària i fixo una nova ruta direcció Montjuic i Miramar. El sol fet de veure'm relaxat, prenent una cervesa, i d'acabar el dia d'una manera que ni tant sols havia imaginat quan m'he llevat, em fa sentir eufòric. Baixo per la Via Laietana amb celeritat, esquivant alguns cotxes i fregant una certa imprudència. El Passeig de Colom es transforma doncs, en l'avinguda que em portarà a l'imprevist, la diferència, i en definitiva, al trencament de la rutina. És dijous i per una estona, faré vacances.

Pujo per la Carretera de Miramar, i em fixo que la Ronda és plena de cotxes a vessar. Els conductors, fastiguejats i capcots, fan cua per tornar a casa, veure els fills deu minutets abans d'anar a dormir, i posar-se al llit per tornar a començar l'endemà. A l'hotel Miramar però, l'aire que s'hi respira és radicalment diferent. La majoria de clients fa l'efecte que estan fent un parèntesi de les seves obligacions i que per tant, han vingut a Barcelona a airejar-se. Més o menys com jo, vaja.

La terrassa, situada sobre els jardins que miren cap al port, és sublim. De tant en tant, l'aire porta l'aroma d'algunes flors del jardí i el sentit més tímid de l'home, l'olfacte, es desperta. De fons, les orenetes i algun que altre ocellet intenten imposar la seva melodia enmig del brugit que encara puja del port, i que malauradament ens recorda que ens trobem en un oasi de pau enmig de la sorollosa civilització.

A la meva dreta, una parella es xiuxiueja coses a l'orella i mirant-los bé, semblen estar a punt d'entrar en un estat intens de meditació. Això, o bé és que l'efecte etílic dels mojitos que han pres els està començant a passar factura. Mentresant, el cambrer em porta la meva desitjada Moritz i un curiós però simpàtic sanvitx de salmó fumat. El cel en aquest moment és a tocar: en poc menys d'una hora he passat del neguit a la calma, del trànsit a la pau, i de la tarda programada al vespre inesperat. Pensant en tot això, me n'adono que la meva perspectiva ha canviat com un mitjó i que els maldecaps que em rondaven han perdut tota la força com si d'un globus desinflat s'hagués tractat.

Un soroll però em trenca la reflexió. Unes campanes molt llunyanes, segurament del barri del Poble Sec, toquen les 9. El cel és molt més fosc, i les orenetes han donat pas a les rates-pinyades, la qual cosa alerta que el vespre està caient a marxes forçades. Els fanals del jardí s'encenen mandrosament, com si no vulguessin posar més llum a una altra de les moltes nits que hauran d'il·luminar la foscor. Al fons, els vaixells de la Transmediterrània es preparen per salpar cap a les Balears. M'imagino amb certa enveja que demà algú tindrà la sort de llevar-se a bord i sortir a coberta per veure la fantàstica entrada al port de Maó. Jo no hi podré ser, però segurament un enorme sentiment de benestar omplirà la ment d'aquest passatger imaginari. El mateix sentiment de felicitat del que jo també he gaudit aquest vespre al veure com un nou dia posava punt i final sobre Barcelona des d'aquest balcó privilegiat de Montjuic.

Abismes

En tota vida, com en tota carretera, hi ha estones de grans rectes, carrils amples i ponts que salven les dificultats que es van succeint. Circular-hi és fàcil, no cal gaire destresa, i amb una lleu pressió sobre l’accelerador es pot mantenir una bona velocitat de creuer.

Per arribar a destinació però, no n’hi ha prou amb el tram planer. Els llocs bonics, les Ítaques particulars, els paratges somiats requereixen un trajecte més selecte, més matisat i sobretot més profund. Cal, tard o d’hora, deixar la còmoda ruta. Una vegada s'ha pagat el peatge de la fàcil autopista, hem de prendre un altre camí molt diferent. Res és perenne, i algun dia l’home sent la necessitat de canviar. L’autopista val per una estona però tothom, absolutament tothom, acaba escollint una sortida o altra, sigui la primera o la darrera i s'enfronta a la voluntat d’agafar aquell camí que sap que transcorre entre els penya-segats. Una vegada ho hem decidit, la marxa enrere és impossible.

A partir d’aquí, la destresa i l'esforç de cadascú mana sobre la resta. El camí pot fer pujada o baixada, ser més o menys tortuós, però el broc gros s’acaba i les baranes a banda i banda escassegen: l’abisme es fa present i la seva presència ens paralitza. Els conductors de la vida en aquestes circumstàncies circulem amb la por de caure. Vet aquí la nostra gran enemiga... La ment es transforma i les nostres idees comencen a prendre un tint dramàtic. Ja no es gaudeix del camí i les mirades només es dirigeixen vers aquest abisme que sempre hem tingut present però que durant molt de temps hem mirat d’esquivar-lo amb totes les forces.

En el fons però, se sap que l’abisme és un miratge, i que només la por és el que ens pot fer relliscar. El desnivell existeix, i no s’ha de negar, però si el camí es té clar, tot és possible i els sentiments negatius acaben esvaint-se. Llavors, en aquest punt d’equilibri vital, és quan es comença a gaudir del trajecte, la felicitat aflora i l’emoció ens encén. El bon conductor, malgrat l’abisme, és aquell que acaba apassionant-se a cada revolt.

Vic, mercat i altres reflexions

Arribant a Vic, una boirina arrapada als camps dóna un aire un pèl sinistre a l'entrada. És dissabte, toca mercat i la carretera és plena de cotxes que hi fan cap. Quan el geògraf Pau Vila va fer la divisió territorial de Catalunya en comarques, es fixà en on anava la gent a mercat, i així, repartí el país en funció de si els de tal poble o tal altre anaven a comprar a una determinada vila. Aquest fet quotidià, tant lògic el 1936, i potser avui dia un mica depassat en d'altres indrets, encara es manté ben viu a la Plana de Vic. I és que sovint, les costums de la gent, s'entossudeixen a donar la raó a aquells que ara han estat oblidats.

Només baixar del cotxe, una rotllana d'avis comenta les seves vicisituds d'ambulatori: que si fa molt mal el genoll, que si la setmana vinent operen a la Pepita... etc. Tot són desgràcies, però per l'aspecte, qualsevol diria que s'ho estan passant pipa. Una vegada ja dins el barri vell, els carrerons estrets, la Catedral, i els múltiples convents corroboren que ens trobem a la ciutat dels Sants; malgrat que segurament no tots els conciutadans de Vic podrien ser mereixedors d'aquest pulcre títol.

Un dels primers establiments que trobo és una taverna de connotacions polítiques. Independentista vaja. Els vigatans hi passen per davant sense fixar-s'hi, però una grup foraster s'exclama amb un to simpàtic: "mira, aquí hay los de la independecia".. Curiosa estampa.

Són quarts de dotze del matí, i l'activitat bull a la plaça com una olla on s'hi barrejen tots els ingredients d'una societat mediterrània... Crits, famílies senceres, àvies amb bastó, senegaleses amb vestits llampants, i fins i tot, algun jove que amb ressaca li toca estar a la paradeta familiar. Tot, absolutment tot, és d'un contrast físic curiós. De la rònega botiga de queviures de Ca La Fina, que porta cinquanta anys despatxant pernil i formatges, a la franquícia de United Colors of Benneton hi ha tan sols una desena de metres. Uns metres que retraten les contradiccions del nostre món actual. Xocs que poden ser traumàtics o que es poden viure amb humor, com un venedor d'embotits que crida als Mossos d'Esquadra per anunciar-los tot cofoi "veniu quan acabeu el servei, que aquí tenim la millor llonganissa de la Nació Catalana!". Mentrestant, els representats de l'ordre fan esforços per fer veure que no l'han sentit i no perdre la gorra de l'ensurt.

Tot plegat però, dóna un aire de societat cohesionada. Malgrat els Anglada de torn, o les dones musulmanes tapades de dalt a baix, el Mercat és un punt trobada que ajuda, no hi tingueu cap dubte, a cosir les estrebades que de ben segur deuen produïr-se sota les costures. L'espai uneix, el carrer socialitza, i que la Fàtima compri les calces a la mateixa parada de nyigui-nyogui que la Roser, té més efecte que desenes de discursos sobre la integració degudament ensucrats pels ben pensants de torn.

Més enllà, i allunyant-me del rovell de l'ou, trobo una paradeta de discs que té la música a tot drap. Alguns avis encara s'hi acosten, aliens als mp3, itunes, i tot quan artefacte digital... Un bolero sona de fons i malgrat la horrorosa qualitat del so, me'n vaig amb una melodia trista però alhora encoratjadora: "alegría, alegría, recuerdos de bellos lugares, y esperanza de tiempos mejores".