Navegar

No soc home de mar ni vaig a la platja sovint. A Barcelona puc estar setmanes i setmanes sense acostar-me al seu front marítim i no sento que em falti res. Entenc però que per a molta gent, sentir la proximitat de les onades, la brisa i l'olor a aigua salada, és un necessitat pel seu benestar i els seus sentits. De fet, després d'estar a París terra endins durant mesos, vaig sentir per primera vegada aquesta sensació en una escapada a la Normandia. A Dieppe, port de sortida de molts vaixells cap a la Gran Bretanya, em va fer il·lusió veure, al entrar a la ciutat i des de dalt d'un turó, l'horitzó de l'Atlàntic al fons. Sinònim d'immensitat, soroll de les onades, escuma, vent, grandesa... L'Atlàntic però, no és el nostre mar ni ho serà mai. Massa gran, massa feréstec, massa salvatge.

Ara pujo al ferry de la Trasmediterránea en un entorn molt diferent. La Badia de Palma de Mallorca es presenta amable, propera, suau. Vuit hores de plàcida navegació em separen de Barcelona, mentre observo amb atenció totes les maniobres. Tot mitjà de transport té una litúrgia, però possiblement salpar d'un port és una de les que més m'encurioseix. La lentitud del vaixell fa que el viatge, en si mateix, ja sigui tot un espectacle des de les primeres passes. Els amarradors deixant anar les cordes, els oficials al pont del vaixell supervisant els moviments del buc, els pràctics que amb la seva llanxa impedeixen que altres embarcacions es creuin en la trajectòria del pesat ferry...etc. Mitja hora després, sortim per la bocana del port, i el vaixell deixa anar tres tocs potents de botzina. Romanticisme en estat pur.

Al cap d'una força estona, i un cop passada l'illa de Sa Dragonera, ens endismem a alta mar. En aquest moment arriba el punt més especial de tot el trajecte: no veure terra durant força hores. Reconec que és una sensació única. 360º d'horitzó clar i de blau pels 4 costats. Tot i la remor dels motors i el soroll de l'escuma que aixeca el vaixell al seu pas, gosaria dir que és un entorn silenciós. Mirar i mirar, i veure que no hi ha res, aporta una màgia especial, una tranquil·litat a l'esperit que costa de trobar en d'altres llocs, i una sensació de llibertat diferent. Miro al sud i penso que la costa algeriana no està tant lluny com ens imaginem, cap a l'est i veig que Sardenya és aquí mateix, València és a dos passos, Eivissa a tocar; i així faig tota la volta imaginària. Però penso en lluny i més lluny. Quants vaixells no duen dirigir-se cap al Canal de Suez, cap a Gibraltar, cap al Mar Negre... ?

Passo la tarda entre la cafeteria, la coberta i la sala de la televisió, fins que a quarts de set una silueta inconfusible es comença a difuminar a la llunyania. El Tibidabo, la seva torre de comunicacions i l'Església del Sagrat Cor, són millors que qualsevol far per orientar-se. Enrere queda la immensitat del mar però s'obre la intensitat d'una ciutat. El parèntesi de la travessia, i la seva calma, ha acabat. El vaixell tornarà a sortir aquesta nit, i més gent emprendrà el mateix viatge a la inversa. I és que sempre hi ha un horitzó per somiar al davant.

Solitud?

A partir d’un cert tram del viatge cada vegada costa més creuar-se amb algun cotxe. Vaig amb els llums llargs estona i estona. Sona un CD de música francesa. La nit és fosca i estrellada, i els revolts del Port de Comiols són la millor targeta de benvinguda cap al Pirineu de Lleida. Al cap d'una bona tirada, i després de tres hores i mitja de conduir, l'esbelt campanar il·lumninat d'Esterri d'Àneu m'indica com un far a l'horitzó que ja he arribat a destinació.

Al matí següent enfilo la Vallferrera, i una mica abans d'Alins, un cartell mig rovellat em diu: "Aquí es pot escoltar el silenci". Efectivament, de silenci no en falta. Reflexiono sobre com seria la vida en un lloc com aquest, quins inconvenients deu tenir, i sobretot, si seria capaç d'adaptar-m'hi. D'entrada penso que el més difícil ha de ser la solitud: el fet de sortir al carrer i no trobar ningú; d'haver de fer quilòmetres i quilòmetres per trobar una farmàcia, o un supermercat.  Tot al contrari que a Barcelona, on sempre hi ha algú, o alguna cosa a fer, i on és difícil trobar un racó de tranquil·litat.

 

En aquest punt és on me n'adono de la feblesa dels meus arguments. És cert que la gent que vivim en una gran ciutat estem rodejats de milers de persones, però realment, això per si sol, serveix d'alguna cosa? Sovint ens pensem que estar envoltat físicament de molta gent, tenir 1.000 segugidors al twitter, fer coses superficials, i sobretot, aparentar sociabilitat, ens fa ser més feliços. Quin gran miratge... Un pot passar tot un dia, de casa a la feina, de la feina al súper, del súper al gimnàs, i del gimnàs a casa; haver-se creuat amb centenars de persones i que cap d'elles sàpiga res del que realment estàs pensant o sentint. Precisament, aquest és un dels mals de la nostra societat, i de ben segur, la causa de molts dels nostres problemes.

Al cap d'una estona, ja és migdia. Pujo a dinar a Can Nadalet de Tírvia, i em serveixen una magnífica escudella barrejada. Mentre menjo i anem comentant les notícies de la tele amb la mestressa de la fonda, penso que el que és realment important és no sentir-se sol amb un mateix. No sentir-se desconnectat amb la persona autèntica que tots portem dins. A partir d'aquest punt, a la gent senzilla i legal, d'amics no li'n falten. D'això, podeu estar-ne ben segurs.

Le Sainte Hélène

Arribem a la casa rural i una de les primeres coses que li preguntem a la propietària són llocs per anar a sopar. Ens trobem perduts al Pirineu, a l'Arieja francès, en un racó de món idil·lic lluny de qualsevol poble o ciutat gran. Pel camí, quilòmetres de revolts, boscos, muntanyes i algun poblet on com a molt hi queda oberta alguna botiga. Estem a prop de casa, a tots just una desena de quilòmetres en línia recta de la Vall Ferrera i l'Estany de Certascan, però un mur de muntanyes, ens separen de forma gairebé infranquejable.

Tenia dubtes de si trobaríem un lloc per sopar. Estem a dimarts, és temporada baixa, i els turistes som una espècie extranya en dies i llocs com aquest. Finalment ens atrau un restaurant, que segons ens diuen, acaba d'obrir fa pocs dies. Es diu Sainte Hélène i es troba en un petit poble anomenat Bordes-sur-Lez. Al arribar em decepciona, ja que jo m'imaginava trobar, en un entorn com aquest, una casa antiga, amb mobles vells, i fins i tot una llar de foc. La conversa amb l'amo del restaurant tot ho canvia. Amb una il·lusió i un rostre digne d'algú que està expressant quelcom de molt personal, ens explica que la sala era una antiga dependència municipal i que li han llogat a ell i al seu fill per tal de dinamitzar aquell equipament buit. Aquesta emoció es palpa en la conversa, però també en el menjar que ens serveixen. Tot i estar perduts en un lloc recòndit del Pirineu, ens serveixen un kir com aperitiu, i uns plats amb una presentació excel·lent, dignes d'un restaurant parisenc, però a preus molt més assequibles.

Mentre avança el sopar, que ens prenem com una mena de premi per acomiadar l'última nit de viatge, vaig pensant en el projecte d'aquest pare i aquest fill. I sobretot, en la felicitat que ens han transmès parlant, però també amb la seva cuina. Segurament, molta gent els haurà tractat de massa arriscats, o fins i tot, d'una mica bojos. Obrir un restaurant, en una sala municipal, en un poble de no més de 100 habitants aïllat entre muntanyes, i on per la carretera en les dues hores de sopar, en prou feines hi ha passat un sol cotxe; no és segurament el camí més fàcil. I què? Se'ls veu engrescats i feliços, i ho saben comunicar. No hi ha res millor que això, per un negoci, ni per la vida mateixa.

Marxem que ja és fosc. Els fars del cotxe il·luminen la carretera, que en algun tram passa, com abans, entremig de plataners. No hem sopat en un restaurant de la Guia Michelin, però hem estat en un lloc millor, un lloc on el tracte humà ha estat l'ingredient principal. Tothom pot muntar el seu particular Sainte Hélène, perquè tothom, en el seu cap en té un. Tant se val on ni com. Només cal gosar-hi. La nit cau definitivament. Pau i silenci. Felicitat.