Tanquem la paradeta (per vacances)

Dia de trasllat i paquets a la feina. Ens traslladen i cal que tot estigui tancat i barrat en unes caixes de cartró degudament precintades. Tot i que no anem gaire lluny, i esperem que no ens hagin despatxat a tots, la sensació és de fi d’etapa.

Demà però, tot haurà canviat. La rutina diària s’haurà esvaït i per davant tindrem més de dues setmanes de ruta per Europa, una perspectiva excitant i alhora relaxant. Les vacances tenen un punt de tòpic, i segurament estan magnificades socialment; però també es cert que els que tenim la sort de fer-ne, les hem d’intentar gaudir al màxim.

Tot i els més de 3.500 km en cotxe que tinc per davant, el cansament segur que serà benvingut, i és que com diuen molt acertadament els castellans: sarna con gusto no pica. Així doncs, demà a la nit arribarem a Grenoble, divendres a Verona, i finalment, dissabte a Innsbruck; la que serà la nostra definitiva destinació.

Conduir per Europa és molt divertit. En pocs quilòmetres pots canviar una o dues vegades de país, i els paisatges varien molt en unes quantes horetes de viatge. En tres dies doncs, passarem de la costa mediterrània del Llenguadoc, als Alps tirolesos austríacs, passant per la Savoia francesa o la vall del Po italiana.

Espero doncs, poder-vos retrobar a la tornada, i que allà on estigueu, ja sigui a Barcelona o a l’altra punt de món, gaudiu dels Indrets amb Encant que segur que tindreu ben a prop vostre.

Escapades positives

El verb escapar té una connotació negativa, ho admeto. Escapar-se és fugir d'una situació perjudicial, negativa, o com a mínim, que no ens fa estar plenament satisfets. Però si girem el prisma i centrem el punt de vista, no en la partida sinó en l'arribada, tot canvia. Ens escapem, d'acord; però allà on anirem a parar sempre serà millor.

Amb això no estic incitant-vos a que davant tots els problemes de la vida l'única solució possible sigui posar-se una bena als ulls i fugir cap endavant com aquell qui no vol la cosa. I és que auto-enganyar-se és, segurament, un dels factors que genera més frustració a llarg termini.

Quan parlo d'escapar-se em refereixo a que de tant en tant hem de saber trobar els espais, físics o mentals, que ens permetin fer un reset a la nostra vida diària i per uns minuts, hores o dies, oblidar-nos de tot que ens preocupa i dedicar-nos a tenir cura de nosaltres. El ventall d'escapades és amplíssim: pot anar des de prendre un cafè tranquil·lament en un bar mentre es contempla la gent passar a marxar un any a fer la volta el món en bicicleta.

En aquests moments, si ho sabem fer bé i no ens quedem en la superficialitat, és quan som capaços de trobar aquella persona que realment som per esmerçar-li un temps de la nostra vida i millorar-la.

Sovint intentem ajudar als altres, escoltem amics, acompanyem a un familiar al metge...etc. I és fantàstic que sigui així perquè aquesta és la base de la societat i de la satisfacció personal, però massa vegades ens oblidem de nosaltres mateixos, i no ens dediquem el temps que ens mereixem. En definitiva, no podem oblidar que si estem tranquils, generarem tranquil·litat; i que si som feliços, transmetrem felicitat.

Sotmesos

“Se identifica a los catalanes por referencia a la nacionalidad española y a la vecindad
administrativa en la Comunidad Autónoma”

Aquesta la definició que fa el Tribunal Constitucional del que són, o haurien de ser els catalans: un subjecte que només existeix com a part sotmesa a una altra i que és fruit de la pura divisió administrativa de l'Estat. En 880 folis, una sèrie de magistrats casposos, ha esborrat amb tota la lleugeresa del món els més de 1.000 anys de la nostra història....

A hores d'ara, la selecció espanyola acaba de guanyar el mundial de futbol. A fora, els crits i els petards de ciutadans espanyols amb veïnatge administratiu a Catalunya (tal com resa la sentència) celebren la victòria d'un equip de futbol, que tot s'ha de dir, esportivament es mereixia guanyar.

Davant d'aquesta joia col·lectiva, fer el paper del barrufet enfadat no és gens agradable, però jo no puc defensar els colors d'algú que em nega la meva pròpia manera de ser, la meva llengua i en definitiva, la meva identitat. Alguns m'acusaran de fer política amb l'esport, i ho accepto, faig política. Però que no fa política el diari ABC quan titula “España sólo gana cuando juega unida”; o no fa política en Sarkozy quan crida el Thierry Henry al Palau de l'Elisi després del ridícul de França?

D'altres, argumentaran que la majoria de jugadors són catalans i que per tant, aquest victòria ha estat mèrit d'ells. Aquest seria doncs, la versió futbolística de l'innocent federalisme polític; opció que si fins fa uns anys podia ser seductora, avui dia ha quedat totalment sobrepassada. El conjunt d'Espanya no se n'ha adonat, i se'n vol adonar, que contra més es pressioni i negui la realitat d'un poble diferenciat, aquest poble, subjecte polític viu i amb consciència, cada vegada tindrà menys ganes de formar part del conjunt.

Si us fixeu, fa uns anys l'independentisme era molt més minoritari. Ara però, aquest sentiment de rebuig va a l'alça, no pas per culpa d'una bogeria col·lectiva, sinó que és motivat per una sensació de cabreig fruit de la seva negació incessant per part de les instàncies polítiques i administratives de l'Estat. En definitiva, com menys catalans ens deixin ser, menys espanyols voldrem ser.

Desubicat amb el carilló

Hi han melodies, instruments i ritmes que associem sense voler a un paisatge, una ciutat, o fins i tot un país determinat. Són músiques que en el nostre inconscient ens fan recordar un viatge, i que per tant, ens transporten per un moment en aquell punt del planeta que podem enyorar o no, però que d'alguna manera ens va deixar un cert rastre en la motxilla de les experiències particulars.

És per això que aquest matí he tingut un cert “xoc” geogràfic mentre escoltava un concert de carilló al Palau de la Generalitat. Cada primer diumenge de mes, l'únic instrument d'aquest tipus existent a Catalunya, repica les seves 48 campanes durant una hora, i posa sintonia a un deliciós barri Gòtic que tot just s'acaba de llevar amb cert aire mandrós. Tot i això, en aquests moments el meu cap no era aquí, a la galeria gòtica de la Generalitat en un matí càlid i lluminós del mes juliol...

I és que mentre les campanes anaven ressonant, els meus pensaments s'imaginaven un paisatge fosc i plujós, amb cases marrons d'obra vista, possiblement a Bèlgica o el nord de França. Allà, el carilló marca la vida de molts pobles, i sovint, toca durant estones molt llargues, trencant així la monotonia d'un ambient ensopit per la grisor dels dies i la poca vida al carrer.
Sense cap mena de dubte, la música va relacionada amb els estats d'ànim de les persones, els ambients en que es mouen, els paisatges que les acompanyen, i en darrera instància m'atreviria a dir, que el clima que les marca.

De sobte, obro els ulls i veig que malgrat el carilló segueix tocant unes peces molt relaxants, no em trobo perdut en un racó del nord d'Europa. Contemplar la blancor de les pedres i l'esveltesa dels arcs gòtics del Palau em fa sentir força tranquil. A fora, ni plou, ni tot és gris; sinó que la vida bull gràcies a la caloreta mediterrània.

El cel és blau i una petita brisa provinent del Pati dels Tarongers refresca l'ambient i també les meves idees. Abans, fa mesos o alguns anys, hagués marxat nostàlgic d'aquest món tranquil, assossegat i un punt melancòlic que m'ha evocat el carilló. Ara, em poso nerviós tant sols de recorda-lo...

Més que un cep

Blat, raïm i olives. Pa, vi i oli. Aquests són els pilars de l'alimentació mediterrània. Darrerament alguns intrusos vinguts d'altres parts del planeta estan capgirant unes tradicions que es remunten a mil·lennis enrere, però fins al moment aquesta trilogia ha aguantat amb una mala salut de ferro.

La gastronomia però, també és un paisatge determinat, unes condicions físiques concretes, i un clima relacionat. És així com en aquest petit país nostre, malgrat la febre constructora, encara s'hi conserven regions que guarden l'encant d'allò que millor ens defineix.

El Penedès és una d'elles, i en aquest matí assolellat i calorós de diumenge, les seves vinyes semblaven un verd tapís ondulat sobre els turons que se succeeixen l'un darrere l'altre per tota la comarca. La terra, seca i esparracada, era d'un marró clar que contrastava amb la pompositat de les fulles dels ceps, carregades de verdor i frescor. Mentrestant, el raïm, incipient i esquifit, encara haurà de passar moltes hores en aquest entorn fins que a principis de setembre, una tropa de veremaires l'escapci del cep i comenci el prodigiós treball de convertir-lo en un bon vi.

A partir d'aquí, és quan la naturalesa perd el protagonisme, i aquest l'agafa la mà de l'home. Bótes, caves, tines i demés artefactes completaran el procés. Però amb això no n'hi ha prou. Cal que les persones que permeten aquest miracle estimin el que estan fent i creguin que allò que produeixen no és fruit tant sols d'una tècnica acurada, sinó que és alguna cosa més transcendent, més delicada. En definitiva, un petita gran obra d'art.

És aquesta sensació la que he tingut aquest matí mentre visitàvem les caves Parés i Baltà de Pacs del Penedès. Els vins que hem pogut degustar podien agradar molt o poc, tenir més o menys cos, gens o força gust afruitat; però el que és segur és que el seu productor, apassionat per la seva feina, era conscient que el que ens presentava no era una simple producció industrial d'ampolles de vi. Darrera cada varietat hi havia un projecte, un il·lusió i fins i tot un sentiment (no en va alguns dels vins tenien noms de familiars estimats).

Sens dubte, aquest valor afegit és el que em fa reflexionar sobre un costum molt estès entre nosaltres. Sovint anem a fora, lluny i ben lluny, per trobar productes i maneres de fer que ens deixen impressionats. A vegades però, som tant cecs que no sabem valorar, i ni tant sols veure, que ben a prop de casa tenim productes i iniciatives que serien l'enveja de mig món.

El trajecte més curt entre dos punts: la Diagonal

Diumenge al migdia circulava tranquil·lament amb el cotxe pel que és el carrer més llarg de Barcelona: la Diagonal. Onze quilòmetres separen l'entrada des d'Esplugues, pel coll de Finestrelles, i el mar Mediterrani a tocar de Sant Adrià. Durant tot el recorregut, la travessen, de forma ineludible altres il·lustríssims carrers, com la Gran Via, el Passeig de Gràcia o el Passeig de Sant Joan.

La Diagonal doncs, és el gran eix de Barcelona. Talment com a París ho és le grand axe que forma la Défense, l'Arc del Triomf, els Camps Elisis, l'obelisc de la Concòrdia i la moderna piràmide del Louvre; o a Nova York la seva emblemàtica Cinquena Avinguda que creua de dalt a baix el cor de Manhattan. Algú s'imagina que els alcaldes d'aquestes ciutats, s'aixequessin un dia i volguessin convertir aquestes grans icones de les seves ciutats en una zona verda, sense cotxes i amb “espais de convivència per a l'intercanvi relacional”? Doncs aquest idea il·luminada és el que ens han volgut vendre a nosaltres.

Mentre avançava amb el cotxe, i per cert, sentia el soroll de les cotorres còmodament instal·lades a les seves palmeres, pensava a més en el que hauria suposat la tala de tots aquells plataners centenaris. M'enrabia constatar que els suposats ecologistes governamentals que tant s'omplen la boca de reciclatge, reutilització i no sé quantes coses més, són tant cínics com per justificar el que hauria estat una de les destruccions d'arbrat més grans de Barcelona. Fins i tot, llur follia ha arribat tant lluny que en alguna ocasió he sentit a algun representant de la pijoprogressia municipal argumentar la necessitat de tallar tots els arbres “perquè van ser posats per fer ombra a les desfilades de Franco”. Realment, no cal afegir més comentaris...

Per tot això, i molt més, un cop passada l'efervescència de l'assumpte de la consulta, podem alegrar-nos que tot hagi quedat com està. No nego la necessitat de fer obres a la Diagonal, però aquests han de ser uns treballs que siguin destinats al manteniment, paraula que ens sona una mica cacofònica a la ciutat dels grans esdeveniments propagandístics.

Sempre ens quedarà París

Un pianista toca les notes de la melosa cançó dels Beatles Hey Jude . Té l'aspecte de ser un bohemi dels de tota la vida, amb profundes ulleres segurament causades per les poques hores de son i el cabell despentinat. Deu rondar la quarantena i viu amb passió les melodies que fa sonar amb el seu piano. O almenys això delata la seva cara, que segueix el ritme tancant els ulls i fent expressions de concentració. Tot i que la qualitat de la seva veu és més que dubtosa, l'agilitat amb els dits ho compensa, i els clients que sopem en aquell restaurant veiem com els grans clàssics internacionals i francesos ens fan gaudir molt més de l'instant. Després vindrà Let it be, Imagine, La vie en Rose, Champs Elysées...

Demano un cafè que es converteix en un bon aliat per poder restar més estona assegut. I és que cada cançó és una excusa per no acabar mai de sopar i estar, encara que siguin cinc minuts més, en aquest racó de món. La meva taula queda al centre, i al trobar-se una mica elevada, veig amb una bona perspectiva tot el que passa al meu voltant. A fora, el vespre cau lentament, i el trànsit de persones va disminuint a mesura que passen els minuts. Els escombriaires han obert una boca de rec per netejar l'empedrat, cosa habitual en aquesta ciutat, i la remor de l'aigua baixant carrer avall es pot sentir de fons del piano. De tant en tant, alguna moto sorollosa i despistada enfila la rampa amunt, i els cotxes, escassos, desentonen en un barri poc preparat per l'automòvil.

De cop i volta però, miro per la finestra i m'emociono de pensar que aquests instants que estic vivint són un petit somni fet realitat. No ho he buscat, simplement les circumstàncies i l'atzar m'han dut fins ara i aquí. Aquest matí, en sortir de l'hotel no tenia cap rumb fix, i no havia pensat per on passaria ni a quin barri aniria a sopar.

En aquest punt me n'adono que sovint vivim sempre pensant en el passat o en el futur, ancorats en planificacions desastroses o en records perduts en els anys. En definitiva, ens col·lapsa un estat de malenconia que no es duu enlloc i que ens tanca les portes a les noves emocions i en darrera instància, a la vida.

I és que a París, al turó de Montmartre, sopant al restaurant Le Houdon de la Rue des Abesses, tot es veu molt més clar i més bonic. Aquesta és la sensció que compta. Després de dues hores d'embadaliment, m'aixeco discretament i com a la pel·lícula Casablanca estic a punt de dir: tócala de nuevo, Sam.

(http://www.youtube.com/watch?v=sjCexDA-l9A&feature=related)

Ous que ballen

Espurneja, no fa gens de fred i el dia es lleva gris i mandrós. Els carrers del Barri Gòtic estan desèrtics, i és que un diumenge a quarts de deu del matí poca gent recorre el centre de la ciutat, i més si el terra és moll. Al carrer Comtal, l'únic establiment obert, un forn, serveix els primers croissants del matí mentre a fora ressonen enmig del silenci les passes d'algun vianant que baixa pel carrer de les Moles.

Giro pel portal de l'Àngel, i el que durant el vespre anterior deuria ser un niu de gent amb ganes de compres, ara s'ha convertit en una plàcida avinguda més pròpia d'una ciutat de províncies. Xoca veure tots les botigues tancades, amb les persianes abaixades, plenes de pintades; i el que és millor, sense cap música txumba-txumba estrident que surti del seu interior.

Finalment enfilo cap a l'Ateneu, tot passant pel carrer Bertrellans, que si normalment ja és poc transitat, avui encara és més fantasmagòric. Les gotes que cauen dels terrats se senten picar rítmicament sobre algun objecte metàl·lic, i l'ambient em fa venir por per uns instants. No obstant, de seguida que tombo la cantonada veig a dues estudiants que amb la carpeta sota al braç entren al Palau Savassona. En certa manera em quedo més tranquil: el món no s'ha quedat dormint perpètuament; sinó que almenys, la por de la selectivitat fa que hi hagin agosarats que també arribin a la biblioteca a aquelles hores.

Finalment, la recompensa a aquesta passejada matinera és el magnífic jardí romàntic de l'Ateneu degudament guarnit amb el seu “ou com balla” per celebrar la jornada de Corpus. Com cada any, el sortidor del pati es vesteix de gala amb una lluent combinació de flors i cireres, que es converteix en el pedestal ideal per l'ou, que al ritme d'un rajolí d'aigua, balla sense parar per recordar-nos que tot i que les tradicions perduren, tot és moviment i res s'atura.

Tinc plans

L'ésser humà es passa el dia organitzant el temps: l'hora de llevar-se, el moment per sortir a prendre un cafè, l'horari del tren per tornar a casa, el dia que portarà el cotxe al mecànic, o fins i tot, la roba que es posarà pel casament d'un familiar.

Aquestes prediccions, que per logística pura i dura sovint hem de fer, són necessàries pel bon funcionament vital de tots i cadascun de nosaltres, i també, per a la bona marxa de la societat en general. Malament aniríem si la gent es presentés sempre a la feina en horaris diferents, els trens passessin per atzar (tot i que a vegades ho pugui semblar), o que no portéssim el cotxe al mecànic quan li toca la revisió.

Ara bé, al marge d'aquestes prediccions pràctiques, l'excés de planificació en el terreny personal pot arribar a ser, i ho sé per pròpia experiència, una font d'insatisfacció i de malestar considerable. En un primer instant, el fet de tenir tots i cadascun dels aspectes vitals ordenats, fa que la persona se senti segura i reconfortada; però es tracta només d'un miratge que a mitjà termini s'esvaeix. Res és segur i tot pot canviar, i llavors, quan allò que s'ha previst no acaba succeint tal com s'havia pensat, es genera una bona dosi de neguiteig per al pobre planificador.

Durant els darrers mesos he anat aprenent, no sense esforç i contratemps, que l'espontaneïtat i una certa improvisació són elements fonamentals per a la bona salut mental personal. En una societat que contràriament al que sembla cada vegada és més rígida, organitzada i controladora; cal que tots sapiguem trobar-nos amb la nostra naturalitat i la nostra imaginació. Aquesta és doncs, la millor recepta per viure al màxim cadascun dels moments d'un dia, que tot i que pot semblar massa llarg, si s'actua sota els paràmetres del gaudi, sempre acaba sent molt curt.

Plaers

Obrir les finestres del cotxe i tallar el vent amb la mà ben oberta. Xuclar la nata directament del difusor de l'envàs. Comprar el diari de bon matí i veure que el Madrid ha perdut i el Barça ha guanyat. Escoltar l'intermezzo de Cavalleria Rusticana mentre imagines un poblet sicilià ple de cases desmangades. Olorar l'aroma dels til·lers de la Rambla Catalunya una tarda de primavera. Sortir del metro parisenc a Trocadéro i veure la Torre Eiffel imponentment il·luminada. Deixar desfer una peça de xocolata d'Agramunt a la boca després de sopar. Caminar pel carrer xiuxiuejant Que tinguem sort de Lluís Llach. Obrir una capsa de llapissos Caran d'Ache acabada d'estrenar i sentir l'olor de fusta que encara desprenen. Contemplar l'horitzó del mar des de la finestra d'un tren de la línia del Maresme. Aturar-se una estona a la Plaça Sant Felip Neri i sentir el soroll de l'aigua de la seva font. Anar a dormir escoltant la sintonia de la Nit dels Ignorants. Traspassar la frontera de Bardonnex i comprovar que per fi has entrat a la neutral Suïssa. Arribar a casa i veure que el teu gos et rep com si fes mesos que no et veiés. Creuar un carrer de l'Eixample, ple de brugit i moviment, i notar en primera persona l'adrenalina de la ciutat. Estar al llit un diumenge al matí i sentir les campanes de la Sagrada Família. Prendre una infusió de fruites del bosc a la teteria de Sant Domènec del Call. Pensar en que qualsevol nit pot sortir el sol.

Silentium et auditacens

L’any 1326 la Reina Elisenda de Montcada, una de les sobiranes més destacades de la història de Catalunya, fundava en el que llavors era plena muntanya, el monestir de Santa Maria de Pedralbes. Sense ser-ne plenament conscient, començava la construcció del que serà claustre gòtic més gran d’Europa i una de les joies de l’art català.

684 anys més tard, un dia 15 de maig i en el marc de la “Nit dels Museus”, el recinte va obrir les portes i va permetre, al igual que la resta de museus de la ciutat, que els visitants poguessin recórrer el seu interior en hores intempestives. D’aquesta manera i només per uns instants, el noctàmbuls que ens hi vam acostar varem poder passejar en plena nit pel claustre, tal com feien les monges del cenobi quan encara sortien del dormitori en plena foscor per anar a l’església a resar el oficis de matinada.

Durant la Nit dels Museus, els arcs i passadissos estaven degudament il·luminats amb una llum càlida però suficientment tènue, que donava un ambient íntim i relaxant als més de 40 metres de claustre. Així, a mesura que el visitant anava avançant pels diferents racons, tenia una perspectiva diferent a cada metre. Depèn de com es mirava, es captava amb molt intensitat l’enorme racionalitat dels arcs gòtics, i el conjunt uniforme i tremendament esvelt que formava amb la filera de columnes. Cada vista era una sorpresa, cada mirada, un impacte visual.

Des del vessant oest, es podia percebre com el campanar feia de sentinella de tot el monestir, i com les enormes campanes, estaven llestes per reprendre la seva activitat una vegada tornés la claror.

El cel era clar, i sobre la vertical del claustre, l’ossa major quedava perfectament enquadrada sobre els nostres caps. Al mig, un rajolí d’aigua de la font era l’únic element que trencava l’absolut silenci, i així, aportava una mica de sensació de vida i moviment en un indret de tanta pau i quietud. A més, depenent de com girava el vent, els llimoners deixaven a l'aire una dolça olor que regalava l’olfacte dels visitants. Feia temps que aquest sentit, tant poc utilitzat pels que vivim a la ciutat, no notava un perfum tant agradable...

Tot plegat feia que l’ambient d’aquell espai fos difícilment descriptible. Els claustres sempre són llocs especials, de recolliment, de tancar-se en un mateix i fins tot sovint guarden una aurèola de misteri. Històricament, en un monestir com el de Pedralbes, el claustre es convertia en l’únic espai exterior del qual les monges podien gaudir, i per elles, aquesta era la única part de cel que podien veure per la resta de la seva vida.

Desconec si això en el fons les angoixava, però del que sí que estic segur, és que dissabte a la nit, el claustre de Pedralbes s’havia convertit en un petit tros de cel a la Terra.

Només tres pals i una pilota?

Arribo una hora abans, però tot i que els carrers de Barcelona un diumenge a les 4 de la tarda estan deserts, prop de l’Estadi Narcís Sala ja hi comença a haver caliu. El Bar Austràlia del carrer Santa Coloma és ple a vessar, i el matrimoni gallec que el regenta, no dona a l’abast de servir cafès, cerveses i més d’algun combinat.
I és que de motius per renunciar a una estoneta de migdiada no en falten: la U.E Sant Andreu ha guanyat la lliga i en breu disputarà la fase d’ascens a 2a. Divisió.

Mai abans havia anat al futbol amb regularitat, i ni tant sols seguia el que feien els equips de la meva ciutat, més enllà del Barça i l’Espanyol; però des de fa una temporada he agafat afició a anar al camp del Sant Andreu. La veritat, us he de confessar, és que el que passa sobre la gespa és interessant i distret, però el millor de tot plegat és el que transcorre entre el públic. Què porta a mil o dues mil persones a anar a passar una estona asseguts incòmodament en una grada de formigó aguantant la calor a l’estiu i el fred a l’hivern?

No us penseu que el tipus de persona que assisteix a un camp com el Narcís Sala és fàcilment classificable. De fet, és inclassificable. Avis solitaris, gent jove amb ganes de gresca, pares amb diversos fills, i fins i tot, algun cap rapat. Tots, absolutament tots però, estan allà per desconnectar i desfogar-se. Alguns criden a l’àrbitre perquè segurament a la feina haurien enviat a pastar fang al seu cap, d’altres perquè el seu fill no els hi fa mai cas, i fins i tot n’hi ha algun que brama perquè fa un mes que la dona l’ha deixat. El futbol es converteix doncs, en una necessària vàlvula d’escapament de la societat, i no s’hauria de subestimar.

Des de certs ambients intel·lectuals sempre s’ha menyspreat l’esport, i el futbol en particular. Per una minoria pretesament selecta, es considera que és un fenomen alienador, que ens torna rucs i que només serveix per tenir entretinguda la població. Sincerament, crec que és mentida. Tot i no ser un gran apassionat de la pilota, he de reconèixer que el futbol juga un important paper social. El Barça, com l’Espanyol, el Sant Andreu, o qualsevol altre equip, genera sentiment, construeix afinitats, i en última instància genera il·lusió individual i col·lectiva.

Una estona de cel

Agafo el cotxe i malgrat tenir clar on he d'anar i a quina hora he d'arribar a destinació, un instint em fa seguir tot recte pel carrer Aragó. Són quarts de vuit del vespre, i el trànsit a Barcelona és força caòtic. Feia mitja hora, m'havia quedat clavat amb el bus 39 al mig de Gràcia: crits del conductor, nervis dels passatgers i estrès generalitzat. Un panorama apassionant i força habitual.

De sobte però, decideixo posar fi a aquesta tarda gris i rutinària i fixo una nova ruta direcció Montjuic i Miramar. El sol fet de veure'm relaxat, prenent una cervesa, i d'acabar el dia d'una manera que ni tant sols havia imaginat quan m'he llevat, em fa sentir eufòric. Baixo per la Via Laietana amb celeritat, esquivant alguns cotxes i fregant una certa imprudència. El Passeig de Colom es transforma doncs, en l'avinguda que em portarà a l'imprevist, la diferència, i en definitiva, al trencament de la rutina. És dijous i per una estona, faré vacances.

Pujo per la Carretera de Miramar, i em fixo que la Ronda és plena de cotxes a vessar. Els conductors, fastiguejats i capcots, fan cua per tornar a casa, veure els fills deu minutets abans d'anar a dormir, i posar-se al llit per tornar a començar l'endemà. A l'hotel Miramar però, l'aire que s'hi respira és radicalment diferent. La majoria de clients fa l'efecte que estan fent un parèntesi de les seves obligacions i que per tant, han vingut a Barcelona a airejar-se. Més o menys com jo, vaja.

La terrassa, situada sobre els jardins que miren cap al port, és sublim. De tant en tant, l'aire porta l'aroma d'algunes flors del jardí i el sentit més tímid de l'home, l'olfacte, es desperta. De fons, les orenetes i algun que altre ocellet intenten imposar la seva melodia enmig del brugit que encara puja del port, i que malauradament ens recorda que ens trobem en un oasi de pau enmig de la sorollosa civilització.

A la meva dreta, una parella es xiuxiueja coses a l'orella i mirant-los bé, semblen estar a punt d'entrar en un estat intens de meditació. Això, o bé és que l'efecte etílic dels mojitos que han pres els està començant a passar factura. Mentresant, el cambrer em porta la meva desitjada Moritz i un curiós però simpàtic sanvitx de salmó fumat. El cel en aquest moment és a tocar: en poc menys d'una hora he passat del neguit a la calma, del trànsit a la pau, i de la tarda programada al vespre inesperat. Pensant en tot això, me n'adono que la meva perspectiva ha canviat com un mitjó i que els maldecaps que em rondaven han perdut tota la força com si d'un globus desinflat s'hagués tractat.

Un soroll però em trenca la reflexió. Unes campanes molt llunyanes, segurament del barri del Poble Sec, toquen les 9. El cel és molt més fosc, i les orenetes han donat pas a les rates-pinyades, la qual cosa alerta que el vespre està caient a marxes forçades. Els fanals del jardí s'encenen mandrosament, com si no vulguessin posar més llum a una altra de les moltes nits que hauran d'il·luminar la foscor. Al fons, els vaixells de la Transmediterrània es preparen per salpar cap a les Balears. M'imagino amb certa enveja que demà algú tindrà la sort de llevar-se a bord i sortir a coberta per veure la fantàstica entrada al port de Maó. Jo no hi podré ser, però segurament un enorme sentiment de benestar omplirà la ment d'aquest passatger imaginari. El mateix sentiment de felicitat del que jo també he gaudit aquest vespre al veure com un nou dia posava punt i final sobre Barcelona des d'aquest balcó privilegiat de Montjuic.

Abismes

En tota vida, com en tota carretera, hi ha estones de grans rectes, carrils amples i ponts que salven les dificultats que es van succeint. Circular-hi és fàcil, no cal gaire destresa, i amb una lleu pressió sobre l’accelerador es pot mantenir una bona velocitat de creuer.

Per arribar a destinació però, no n’hi ha prou amb el tram planer. Els llocs bonics, les Ítaques particulars, els paratges somiats requereixen un trajecte més selecte, més matisat i sobretot més profund. Cal, tard o d’hora, deixar la còmoda ruta. Una vegada s'ha pagat el peatge de la fàcil autopista, hem de prendre un altre camí molt diferent. Res és perenne, i algun dia l’home sent la necessitat de canviar. L’autopista val per una estona però tothom, absolutament tothom, acaba escollint una sortida o altra, sigui la primera o la darrera i s'enfronta a la voluntat d’agafar aquell camí que sap que transcorre entre els penya-segats. Una vegada ho hem decidit, la marxa enrere és impossible.

A partir d’aquí, la destresa i l'esforç de cadascú mana sobre la resta. El camí pot fer pujada o baixada, ser més o menys tortuós, però el broc gros s’acaba i les baranes a banda i banda escassegen: l’abisme es fa present i la seva presència ens paralitza. Els conductors de la vida en aquestes circumstàncies circulem amb la por de caure. Vet aquí la nostra gran enemiga... La ment es transforma i les nostres idees comencen a prendre un tint dramàtic. Ja no es gaudeix del camí i les mirades només es dirigeixen vers aquest abisme que sempre hem tingut present però que durant molt de temps hem mirat d’esquivar-lo amb totes les forces.

En el fons però, se sap que l’abisme és un miratge, i que només la por és el que ens pot fer relliscar. El desnivell existeix, i no s’ha de negar, però si el camí es té clar, tot és possible i els sentiments negatius acaben esvaint-se. Llavors, en aquest punt d’equilibri vital, és quan es comença a gaudir del trajecte, la felicitat aflora i l’emoció ens encén. El bon conductor, malgrat l’abisme, és aquell que acaba apassionant-se a cada revolt.

Vic, mercat i altres reflexions

Arribant a Vic, una boirina arrapada als camps dóna un aire un pèl sinistre a l'entrada. És dissabte, toca mercat i la carretera és plena de cotxes que hi fan cap. Quan el geògraf Pau Vila va fer la divisió territorial de Catalunya en comarques, es fixà en on anava la gent a mercat, i així, repartí el país en funció de si els de tal poble o tal altre anaven a comprar a una determinada vila. Aquest fet quotidià, tant lògic el 1936, i potser avui dia un mica depassat en d'altres indrets, encara es manté ben viu a la Plana de Vic. I és que sovint, les costums de la gent, s'entossudeixen a donar la raó a aquells que ara han estat oblidats.

Només baixar del cotxe, una rotllana d'avis comenta les seves vicisituds d'ambulatori: que si fa molt mal el genoll, que si la setmana vinent operen a la Pepita... etc. Tot són desgràcies, però per l'aspecte, qualsevol diria que s'ho estan passant pipa. Una vegada ja dins el barri vell, els carrerons estrets, la Catedral, i els múltiples convents corroboren que ens trobem a la ciutat dels Sants; malgrat que segurament no tots els conciutadans de Vic podrien ser mereixedors d'aquest pulcre títol.

Un dels primers establiments que trobo és una taverna de connotacions polítiques. Independentista vaja. Els vigatans hi passen per davant sense fixar-s'hi, però una grup foraster s'exclama amb un to simpàtic: "mira, aquí hay los de la independecia".. Curiosa estampa.

Són quarts de dotze del matí, i l'activitat bull a la plaça com una olla on s'hi barrejen tots els ingredients d'una societat mediterrània... Crits, famílies senceres, àvies amb bastó, senegaleses amb vestits llampants, i fins i tot, algun jove que amb ressaca li toca estar a la paradeta familiar. Tot, absolutment tot, és d'un contrast físic curiós. De la rònega botiga de queviures de Ca La Fina, que porta cinquanta anys despatxant pernil i formatges, a la franquícia de United Colors of Benneton hi ha tan sols una desena de metres. Uns metres que retraten les contradiccions del nostre món actual. Xocs que poden ser traumàtics o que es poden viure amb humor, com un venedor d'embotits que crida als Mossos d'Esquadra per anunciar-los tot cofoi "veniu quan acabeu el servei, que aquí tenim la millor llonganissa de la Nació Catalana!". Mentrestant, els representats de l'ordre fan esforços per fer veure que no l'han sentit i no perdre la gorra de l'ensurt.

Tot plegat però, dóna un aire de societat cohesionada. Malgrat els Anglada de torn, o les dones musulmanes tapades de dalt a baix, el Mercat és un punt trobada que ajuda, no hi tingueu cap dubte, a cosir les estrebades que de ben segur deuen produïr-se sota les costures. L'espai uneix, el carrer socialitza, i que la Fàtima compri les calces a la mateixa parada de nyigui-nyogui que la Roser, té més efecte que desenes de discursos sobre la integració degudament ensucrats pels ben pensants de torn.

Més enllà, i allunyant-me del rovell de l'ou, trobo una paradeta de discs que té la música a tot drap. Alguns avis encara s'hi acosten, aliens als mp3, itunes, i tot quan artefacte digital... Un bolero sona de fons i malgrat la horrorosa qualitat del so, me'n vaig amb una melodia trista però alhora encoratjadora: "alegría, alegría, recuerdos de bellos lugares, y esperanza de tiempos mejores".