Vic, mercat i altres reflexions

Arribant a Vic, una boirina arrapada als camps dóna un aire un pèl sinistre a l'entrada. És dissabte, toca mercat i la carretera és plena de cotxes que hi fan cap. Quan el geògraf Pau Vila va fer la divisió territorial de Catalunya en comarques, es fixà en on anava la gent a mercat, i així, repartí el país en funció de si els de tal poble o tal altre anaven a comprar a una determinada vila. Aquest fet quotidià, tant lògic el 1936, i potser avui dia un mica depassat en d'altres indrets, encara es manté ben viu a la Plana de Vic. I és que sovint, les costums de la gent, s'entossudeixen a donar la raó a aquells que ara han estat oblidats.

Només baixar del cotxe, una rotllana d'avis comenta les seves vicisituds d'ambulatori: que si fa molt mal el genoll, que si la setmana vinent operen a la Pepita... etc. Tot són desgràcies, però per l'aspecte, qualsevol diria que s'ho estan passant pipa. Una vegada ja dins el barri vell, els carrerons estrets, la Catedral, i els múltiples convents corroboren que ens trobem a la ciutat dels Sants; malgrat que segurament no tots els conciutadans de Vic podrien ser mereixedors d'aquest pulcre títol.

Un dels primers establiments que trobo és una taverna de connotacions polítiques. Independentista vaja. Els vigatans hi passen per davant sense fixar-s'hi, però una grup foraster s'exclama amb un to simpàtic: "mira, aquí hay los de la independecia".. Curiosa estampa.

Són quarts de dotze del matí, i l'activitat bull a la plaça com una olla on s'hi barrejen tots els ingredients d'una societat mediterrània... Crits, famílies senceres, àvies amb bastó, senegaleses amb vestits llampants, i fins i tot, algun jove que amb ressaca li toca estar a la paradeta familiar. Tot, absolutment tot, és d'un contrast físic curiós. De la rònega botiga de queviures de Ca La Fina, que porta cinquanta anys despatxant pernil i formatges, a la franquícia de United Colors of Benneton hi ha tan sols una desena de metres. Uns metres que retraten les contradiccions del nostre món actual. Xocs que poden ser traumàtics o que es poden viure amb humor, com un venedor d'embotits que crida als Mossos d'Esquadra per anunciar-los tot cofoi "veniu quan acabeu el servei, que aquí tenim la millor llonganissa de la Nació Catalana!". Mentrestant, els representats de l'ordre fan esforços per fer veure que no l'han sentit i no perdre la gorra de l'ensurt.

Tot plegat però, dóna un aire de societat cohesionada. Malgrat els Anglada de torn, o les dones musulmanes tapades de dalt a baix, el Mercat és un punt trobada que ajuda, no hi tingueu cap dubte, a cosir les estrebades que de ben segur deuen produïr-se sota les costures. L'espai uneix, el carrer socialitza, i que la Fàtima compri les calces a la mateixa parada de nyigui-nyogui que la Roser, té més efecte que desenes de discursos sobre la integració degudament ensucrats pels ben pensants de torn.

Més enllà, i allunyant-me del rovell de l'ou, trobo una paradeta de discs que té la música a tot drap. Alguns avis encara s'hi acosten, aliens als mp3, itunes, i tot quan artefacte digital... Un bolero sona de fons i malgrat la horrorosa qualitat del so, me'n vaig amb una melodia trista però alhora encoratjadora: "alegría, alegría, recuerdos de bellos lugares, y esperanza de tiempos mejores".