Tots iguals, tots diferents

Plou finament. És divendres a la tarda i una corrua immensa de cotxes entrem lentament cap a Barcelona. Les llums vermelles dels que em precedeixen es reflecteixen al vidre, i al fons, un anuncis de ves a saber què, il·luminen l'horitzó. Una estampa típica, tòpica i descafeïnada de la vida d'un urbanita. Centenars, milers, o desenes de milers de vehicles estem fent el mateix recorregut, rutinari, silenciós i monòton. Malauradament, en això s'ha reduït la nostra vida, penso.

Creiem que som més lliures, que tenim més benestar, que estem més ben formats, però per contra, la societat ens exigeix a canvi un preu molt alt: qui es mou, no surt a la foto. Tal com gràficament va dir aquell polític el nom del qual ara no vull recordar. Es poden discrepar en els matisos, es pot estar en desacord en alguns aspectes, però el món en el què vivim no tolera el replantejament dels fonaments, la discrepància profunda, l'originalitat i en definitiva, la personalitat pròpia.

Segurament alguns creureu que el s. XXI té problemes més grossos i dramàtics que el que ara us plantejo: la fam, les guerres, l'odi entre pobles...etc. Teniu tota la raó i jo no seré qui ho qüestioni. Però atureu-vos a pensar quantes vegades heu canviat algun aspecte de la vostra vida per la por al què diran... Quantes vegades, per poc que sigui, heu cedit davant la pressió homogenïtzadora i heu estat una mica menys vosaltres.

No cal fer grans revolucions, ni grans proclames, simplement si tots aportem el nostre granet de sorra i ens movem seguint allò que tenim escrit a l'ànima, viurem més en harmonia amb nosaltres mateixos i per extensió, amb els que ens envolten.

De sobte, alço la vista i ja no estic enmig de l'autopista. Els carrers de l'Eixample comencen a buidar-se i la pluja, lluny de minvar, es va fent intensa. Assaboreixo el moment i poso un cd de música francesa. Repasso el dia, les sensacions que he tingut, les reflexions que m'han vingut al cap i tot d'una, un enorme benestar em recorre el cos. Me n'adono que aquesta tarda d'hivern he fet exclusivament allò que m'encanta: escriure i comunicar. Per postres i sense esperar-ho, algú que fins fa uns setmanes no coneixia, m'ha transmès també dolçor i passió per la vida amb un sabor molt natural. Què més puc demanar?

Sóc feliç. Fa uns mesos lluitava per no ser diferent. Ara, ser-ho, és el meu objectiu. Aquesta és doncs, la meva recepta per un món millor.

En tren pel Sud de França (III de IV). Contradiccions irresoltes.

Són les 6h55 del matí, a fora és fosc i un silenci absolut regna a l'habitació. M'acabo de llevar i només de pensar-hi em fa mandra... L'estació de Rodez està a les afores, i m'espera una llarga passejada amb la maleta fins arribar-hi. Engego la tele, i des del llit, miro el Télématin, una espècie de “Matins d'en Josep Cuní” a la francesa: entrevistes, el temps, el trànsit i diverses informacions pràctiques més. De sobte se m'acut que podria trucar un taxi perquè em dugués a l'estació. Com és que no hi havia pensat abans! Problema resolt!

Baixo a recepció i demano el telèfon dels taxis. El responsable de l'hotel em sorprèn una mica i em dóna un paperet groc amb 6 mòbils i 6 noms, corresponent als únics taxis de la ciutat. Per un moment havia oblidat que em trobo perdut en una petita ciutat de províncies. Així que decideixo començar pel principi i provar amb el primer número “si'l vous plaît, j'ai besoin d'un taxi pour aller à la gare”. Una senyora em respon i em diu que a la hora que li indico no pot venir, que podria ser-hi dues hores més tard... ??? Llàstima. Marco el segon, i aquest ni tant sols respon. Finalment, a la tercera va a la vençuda, i el taxista em diu que pot venir.

Mentre esmorzo reflexiono sobre la gran sort que tinc de viure a Barcelona, ja que una situació d'aquestes seria impossible. Si vull un taxi, baixo al carrer i en menys d'un minut en passen dos o tres. Aquí, he hagut de trucar a Mme. Guéret, M. Jonas...etc; i depèn de com cap d'ells m'hagués pogut acostar a l'estació. El món rural no està fet per mi, acabo sentenciant.

A la hora acordada i molt puntual, el taxi m'espera al carreró de l'hotel. Un noi em ve a buscar i em suggereix de pujar al davant del cotxe. Un cop assegut i quan tot just arranquem, de sobte, i força emocionat em diu: “FELICITATIONS!!!!!!!”. Garratibat al seient em quedo sense saber què dir... El taxista, al veure que no obté resposta de la meva part m'insisteix i em diu en francès “però vostè no és el Sr. David que m'ha trucat?”. Sí, assenteixo. “Doncs avui és el seu sant!” Els ulls se m'obren de cop i una sensació de felicitat i emoció em recorre el cos. Es veritat! Estic de vacances, sol, en una ciutat enmig del Massís Central francès i resulta que un taxista que no conec de res em felicita entusiastament. Pel que m'explica, quan l'he trucat per reservar el seu cotxe, a la tele havien acabat de recordar el sant del dia (cosa que fan sempre a l'espai del temps de la televisió francesa) i el taxista ha pensat en el client que havia d'anar a recollir. Retorno enrere i comprovo com efectivament, a Barcelona trobaria milers de taxis, però en cap hauria tingut aquesta petita sorpresa.

Ja dalt el tren, i de camí de Toulouse, no puc deixar de donar voltes a la situació. Tinc ganes d'arribar a la ciutat, d'agafar el metro, de mirar botigues, de trobar gent amunt i avall, i en definitiva de veure com la vida bull. No obstant, a Rodez he gaudit de la tranquil·litat, del paisatge, del fred, i fins i tot de taxistes que et feliciten el dia del teu sant. M'he trobat amb mi mateix i he pensat que aquell seria un bon lloc per viure.

Mentre el tren va baixant lentament cap a la vasta plana de la Garona, me n'adono que tinc una contradicció irresolta. De moment, si tingués la possibilitat de triar l'entorn ideal per establir-me en un altre lloc que no fos Barcelona, no sabria què escollir. De fet, fa temps que ho intuïa.

En tren pel Sud de França (II de IV). La França profunda.

9h10 del matí. Estació de Béziers. Preveig que l'etapa d'avui no tindrà gaires similituds respecte la d'ahir, i efectivament, en poc temps constato que serà així. Un tren petit i vell s'estaciona a la meva via mentre pels megàfons anuncien que es tracta del servei regional de la línia de l'Aubrac, una de les regions muntanyoses amb més encant del Massís Central. La destinació és la petita ciutat de Rodez, capital del departament de l'Aveyron, i coneguda per la seva catedral i casc antic medieval. Pel camí, i en 3 hores de viatge, en prou feines travessarem Millau i un parell de viles més. Prova del despoblament de la regió és que el tren només té 2 esquifits vagons i que en total, només compto 5 viatgers instal·lats a les seves antigues però còmodes butaques.

Al cap de poc temps d'arrencar, se m'acosta la revisora, que vestida amb l'estrafolari uniforme dels ferrocarrils francesos amb gorreta inclosa, em demana el bitllet. Al veure el meu recorregut, encuriosida, em pregunta que si estic de vacances. Després de 5 minuts d'explicació, em recomana que canviï de banda del tren, que al costat dret es veuen millors paisatges i que des d'allà podré fer fotos al viaducte de Millau, el més alt del món, per sota del qual passarem. Li faig cas i òbviament la senyora tenia raó: des d'aquella banda puc anar veient molt millor la vall del riu Orb i posteriorment la del Tarn.

La revisora també m'avisa que degut a la poca afluència de viatgers, el segon tram fins a Rodez l'hauré de fer amb autobús. Quin rollo! Penso. He vingut a fer un viatge en tren! Així que baixo una mica enfadat a Séverac le Château i just davant l'estació trobo un autocar estacionat. Hi pujo i per prudència li pregunto al xofer si em pot obrir el portaequipatges... Una pregunta ben normal per part meva però que a ell li causa certa gràcia. “No crec que vingui ningú més que vostè, pot pujar la maleta a dalt”, em diu posant en evidència que sóc un foraster de ciutat perdut a la França rural. Incrèdul li faig cas.

Així doncs, el xofer, el bus i jo marxem cap a Rodez a l'hora indicada. 55 places i un sol passatger. Veient el panorama entenc perquè reemplacen el tren per un bus, encara que potser el que haurien d'acabar posant és un simple taxi. Durant el trajecte gaudeixo com un nen. No vaig en tren, però l'avantatge d'anar per carretera és que anem entrant i passant per tot un reguitzell de pobles d'estil medieval que se succeeixen l'un al darrere de l'altre. El silenci de l'autocar buit em relaxa i assegut a primera fila, em deixo submergir per un paisatge verd, de suaus turons, i ple de petits castells i cases de camp més o menys fortificades.

A mitja tarda arribo a Rodez, ciutat molt bonica, de mida petita, acollidora i amb una vida comercial molt animada. Passejo pels carrers i em fixo amb les cares de la gent que em creuo i que majoritàriament miren botigues. Tenen l'aire de d'estar tranquils i ser feliços. Viuen en un racó perdut de França, no tenen grans centres comercials, ni autopistes de circumval·lació i no s'hi veu cap Mc Donald's. Per contra, el centre de la ciutat està plena de formatgeries, botigues de perfums i sabons, cansalderies on els derivants de l'ànec i el foie són el plat fort, i una gran llibreria on em submergeixo durant més de mitja hora. Què més es pot demanar?

Quan ja tornava cap a l'hotel, satisfet de la meva llarga passejada i content d'haver estat en una ciutat de províncies autèntica, reflexiono sobre si jo, barceloní al 100% podria viure en un lloc com aquell. A priori diria que sí. He estat tranquil viatjant per aquells racons. He trobat simpatia en la revisora del tren, el xofer, el taxista, el recepcionista de l'hotel, i a sobre m'encanta el formatge i l'ànec. Ara però, són les 20h del vespre i un cop tancades les botigues, ni una ànima s'aventura a sortir al carrer i una sensació de tristesa s'apodera de mi. Trobo un parell de restaurants oberts i sopo en un d'ells refugiat de l'intens fred. A fora, la catedral il·luminada es reflexa als vidres, mentre alguna volva de neu s'escapa, i veig que la vorera del davant està tota glaçada. Tinc dubtes...

En tren pel Sud de França (I de IV). Situant-me

Acabo de pujar al tren i una veu enllaunada ens diu “La SNCF vous souhaite la bienvenue à bord de ce TGV à destination de Paris Gare de Lyon”. Miro per la finestra i veig el paisatge aspre de l'Empordà de fons... Alguna cosa no m'encaixa. No obstant, sé el què estic fent, on vaig i perquè em trobo en aquell vagó aquest dia determinat. Començo un viatge de 4 dies pel Sud de França amb l'excusa de provar el nou tren d'alta velocitat que uneix Figueres amb la capital del Sena. No sóc ministre, ni tinc cap necessitat de ser-ho, però he vingut a tallar la meva cinta particular d'inauguracions, i de pas, gaudir com un nen del món ferroviari.

Pocs segons després, una noia amb aspecte “hippy” i força peculiar s'asseu al meu costat. Llàstima, penso. Anava prou ample i ara quedo encaixonat amb el vidre. Al cap de poca estona però, la meva impressió canvia, i veig que el trajecte es pot animar. Un cop el tren comença a creuar a tota velocitat el túnel del Pertús i ens endinsem a la plana del Rosselló, la meva companya de butaca treu de la seva motxilla una llibreta similar a la meva i comença a prendre notes. De reüll, i procurant no semblar indiscret, observo el que redacta amb un llapis molt gruixut. “Mon voyage à Barcelone” escriu en lletres majúscules a mode de títol... Una sensació de reconfort m'envaeix, ja que de sobte me n'adono que aquesta persona que no conec de res, sembla que està a punt d'acabar una experiència de viatge com la que tot just jo acabo de començar. No estic sol doncs, en aquest món dels viatges solitaris llibreta en mà.

Pocs instants després, decideixo trencar el gel, i l'estona que quedarà fins a Béziers, la omplim conversant sobre el fet de viatjar, escriure, i en definitiva descobrir ciutats noves. Ella continuarà fins a Lyon, jo molt abans, ja hauré arribat a destí. Ella i jo serem dues persones que seguirem sense conèixer-nos, però malgrat això, durant mitja hora, la seva presència m'ha servit per prendre forces i començar a plantejar-me el recorregut de forma diferent.

L'hotel en el que m'allotjo de ben segur que m'ajudarà a agafar la nova sintonia que vull que prengui el meu viatge. No en va, es tracta de l'Hotel des Poètes. Malgrat tot, aquesta predisposició costa de quallar. La ciutat no m'acaba de fer el pes. I és que Béziers és, a excepció de la catedral i el seu mirador, una ciutat sense gaire encant i vinguda a menys. Els carrers desprenen certa deixadesa i es pot entreveure un passat gloriós i burgès ara decadent. Així doncs, molts dels edificis de construcció típica del Gran Sud, tenen les façanes descuidades i els balcons rovellats. En molts dels racons, inclòs el gran parc que tinc al davant de l'habitació, el temps es va aturar a les pròsperes dècades dels 50 i 60 i allà es va quedar.

Davant d'aquest panorama, no hi ha res millor que prendre paciència i una bona tassa de xocolata calenta en una cafeteria sofisticada. El fred és intens i per tant, decideixo arribar d'hora a l'hotel. Allà, i ben instal·lat al llit, tinc la primera de les sensacions xocants del viatge. A la tele fan un concurs on els participants han d'endevinar les lletres d'algunes cançons franceses. De sobte, veig que hi podria concursar perfectament ja que em conec moltes d'elles. Em sento estrany... Estic a l'estranger i per contra em sento com a casa. Situat de cop, penso que hauré de reflexionar sobre això d'ara en endavant.