En tren pel Sud de França (I de IV). Situant-me

Acabo de pujar al tren i una veu enllaunada ens diu “La SNCF vous souhaite la bienvenue à bord de ce TGV à destination de Paris Gare de Lyon”. Miro per la finestra i veig el paisatge aspre de l'Empordà de fons... Alguna cosa no m'encaixa. No obstant, sé el què estic fent, on vaig i perquè em trobo en aquell vagó aquest dia determinat. Començo un viatge de 4 dies pel Sud de França amb l'excusa de provar el nou tren d'alta velocitat que uneix Figueres amb la capital del Sena. No sóc ministre, ni tinc cap necessitat de ser-ho, però he vingut a tallar la meva cinta particular d'inauguracions, i de pas, gaudir com un nen del món ferroviari.

Pocs segons després, una noia amb aspecte “hippy” i força peculiar s'asseu al meu costat. Llàstima, penso. Anava prou ample i ara quedo encaixonat amb el vidre. Al cap de poca estona però, la meva impressió canvia, i veig que el trajecte es pot animar. Un cop el tren comença a creuar a tota velocitat el túnel del Pertús i ens endinsem a la plana del Rosselló, la meva companya de butaca treu de la seva motxilla una llibreta similar a la meva i comença a prendre notes. De reüll, i procurant no semblar indiscret, observo el que redacta amb un llapis molt gruixut. “Mon voyage à Barcelone” escriu en lletres majúscules a mode de títol... Una sensació de reconfort m'envaeix, ja que de sobte me n'adono que aquesta persona que no conec de res, sembla que està a punt d'acabar una experiència de viatge com la que tot just jo acabo de començar. No estic sol doncs, en aquest món dels viatges solitaris llibreta en mà.

Pocs instants després, decideixo trencar el gel, i l'estona que quedarà fins a Béziers, la omplim conversant sobre el fet de viatjar, escriure, i en definitiva descobrir ciutats noves. Ella continuarà fins a Lyon, jo molt abans, ja hauré arribat a destí. Ella i jo serem dues persones que seguirem sense conèixer-nos, però malgrat això, durant mitja hora, la seva presència m'ha servit per prendre forces i començar a plantejar-me el recorregut de forma diferent.

L'hotel en el que m'allotjo de ben segur que m'ajudarà a agafar la nova sintonia que vull que prengui el meu viatge. No en va, es tracta de l'Hotel des Poètes. Malgrat tot, aquesta predisposició costa de quallar. La ciutat no m'acaba de fer el pes. I és que Béziers és, a excepció de la catedral i el seu mirador, una ciutat sense gaire encant i vinguda a menys. Els carrers desprenen certa deixadesa i es pot entreveure un passat gloriós i burgès ara decadent. Així doncs, molts dels edificis de construcció típica del Gran Sud, tenen les façanes descuidades i els balcons rovellats. En molts dels racons, inclòs el gran parc que tinc al davant de l'habitació, el temps es va aturar a les pròsperes dècades dels 50 i 60 i allà es va quedar.

Davant d'aquest panorama, no hi ha res millor que prendre paciència i una bona tassa de xocolata calenta en una cafeteria sofisticada. El fred és intens i per tant, decideixo arribar d'hora a l'hotel. Allà, i ben instal·lat al llit, tinc la primera de les sensacions xocants del viatge. A la tele fan un concurs on els participants han d'endevinar les lletres d'algunes cançons franceses. De sobte, veig que hi podria concursar perfectament ja que em conec moltes d'elles. Em sento estrany... Estic a l'estranger i per contra em sento com a casa. Situat de cop, penso que hauré de reflexionar sobre això d'ara en endavant.