Els carrers d’Oviedo-Vetusta estan
deserts. Algun bar comença a obrir les portes i la claror es resisteix a
aparèixer. Al nord d’Espanya es nota la diferència horària respecte de
Barcelona, i a les vuit del matí, encara és de nit. A l’estació, els més
matiners pugem al minúscul tren que recorrerà tota la costa d’Astúries, Lugo i
La Corunya, fins al Ferrol. Gairebé 7 hores de viatge, en un recorregut de
somni, però de velocitat pròpia del s.XIX.
Avancem entre les boires i les
tènues llums dels petits baixadors on alguna ànima gosa esperar el tren. Gent que
va a treballar al poble del costat, estudiants que cartera en mà fan alguns
quilòmetres per anar a l’escola o l’institut, avis que deuen anar al metge... Poc
a poc, el dia va apareixent, i a mesura que ens allunyem de la ciutat, el tren
es buida. En poca estona, al vagó hi quedem no més de 5 ó 6 persones, i cada
vegada, que ens aturem, ho fem en poblets més aïllats i on sembla que el temps,
i amb ell, la modernitat, no hi hagi arribat gaire.
El paisatge és espectacular. Prats
verds, cales i penya-segats dignes d’una pel·lícula, ries llarguíssimes que la
via ressegueix al costat de l’aigua, i un cel fosc i amenaçador que no fa res
més que donar un toc de por a aquesta part de la Península allunyada de tot. En
un dels nombrosos baixadors, el nom del qual no recordo, algú des de l’andana
fa el senyal al maquinista perquè s’hi aturi. I és que sinó, és tant poca la
gent que utilitza aquestes parades, que el tren hi passa de llarg. Viatjo
doncs, en un taxi-tren...
El passatger que hi puja és un
senyor gran. Amb boina, jersei a quadres, i pantalons de pana. Res fora del
normal. M’hi fixo però, i veig que porta una capsa de detergent Dixan, d’aquelles
grans. S’asseu no molt lluny de mi i s’hi està més d’una hora. En un altre
baixador, demana parada, el tren s’atura, i aquest curiós senyor marxa muntanya
enllà per un caminet. A la llunyania, quatre cases.
Aquesta estampa em fa reflexionar. De seguida la meva imaginació em porta a pensar en els motius del viatge d’aquesta
persona. No duia ni maleta, ni cap altre element més que el detergent. Finalment,
arribo a la conclusió més simple: aquest avi ha de recórrer més d’una hora per anar i més d'una per tornar, simplement per
comprar un pot de detergent....
El tren segueix recorrent la
costa, i en pocs estona entrem a la província de Lugo. El paisatge es fa encara
més bonic. Ben encaixat al seient, no trec la vista de la finestra, i sovint m’encasto
al vidre, per veure encara de més a prop el que hi ha a fora. Jo faig aquest
trajecte per plaer, però d’altres, com el senyor del Dixan, el fan per
necessitat. Penso en l’aïllament, i la realitat quotidiana d’aquest humil avi.
Què diferent de la meva, i també de la dels meus avis! No sabria dir si en un
entorn així, es viu millor o pitjor que a la ciutat. La meva intuïció, és que
en alguns aspectes és molt més dura, però en d’altres molt més simple. El que
tinc clar però, és que m’ho pensaria dues vegades abans de malgastar el sabó
per la rentadora...