Més que un cep

Blat, raïm i olives. Pa, vi i oli. Aquests són els pilars de l'alimentació mediterrània. Darrerament alguns intrusos vinguts d'altres parts del planeta estan capgirant unes tradicions que es remunten a mil·lennis enrere, però fins al moment aquesta trilogia ha aguantat amb una mala salut de ferro.

La gastronomia però, també és un paisatge determinat, unes condicions físiques concretes, i un clima relacionat. És així com en aquest petit país nostre, malgrat la febre constructora, encara s'hi conserven regions que guarden l'encant d'allò que millor ens defineix.

El Penedès és una d'elles, i en aquest matí assolellat i calorós de diumenge, les seves vinyes semblaven un verd tapís ondulat sobre els turons que se succeeixen l'un darrere l'altre per tota la comarca. La terra, seca i esparracada, era d'un marró clar que contrastava amb la pompositat de les fulles dels ceps, carregades de verdor i frescor. Mentrestant, el raïm, incipient i esquifit, encara haurà de passar moltes hores en aquest entorn fins que a principis de setembre, una tropa de veremaires l'escapci del cep i comenci el prodigiós treball de convertir-lo en un bon vi.

A partir d'aquí, és quan la naturalesa perd el protagonisme, i aquest l'agafa la mà de l'home. Bótes, caves, tines i demés artefactes completaran el procés. Però amb això no n'hi ha prou. Cal que les persones que permeten aquest miracle estimin el que estan fent i creguin que allò que produeixen no és fruit tant sols d'una tècnica acurada, sinó que és alguna cosa més transcendent, més delicada. En definitiva, un petita gran obra d'art.

És aquesta sensació la que he tingut aquest matí mentre visitàvem les caves Parés i Baltà de Pacs del Penedès. Els vins que hem pogut degustar podien agradar molt o poc, tenir més o menys cos, gens o força gust afruitat; però el que és segur és que el seu productor, apassionat per la seva feina, era conscient que el que ens presentava no era una simple producció industrial d'ampolles de vi. Darrera cada varietat hi havia un projecte, un il·lusió i fins i tot un sentiment (no en va alguns dels vins tenien noms de familiars estimats).

Sens dubte, aquest valor afegit és el que em fa reflexionar sobre un costum molt estès entre nosaltres. Sovint anem a fora, lluny i ben lluny, per trobar productes i maneres de fer que ens deixen impressionats. A vegades però, som tant cecs que no sabem valorar, i ni tant sols veure, que ben a prop de casa tenim productes i iniciatives que serien l'enveja de mig món.

El trajecte més curt entre dos punts: la Diagonal

Diumenge al migdia circulava tranquil·lament amb el cotxe pel que és el carrer més llarg de Barcelona: la Diagonal. Onze quilòmetres separen l'entrada des d'Esplugues, pel coll de Finestrelles, i el mar Mediterrani a tocar de Sant Adrià. Durant tot el recorregut, la travessen, de forma ineludible altres il·lustríssims carrers, com la Gran Via, el Passeig de Gràcia o el Passeig de Sant Joan.

La Diagonal doncs, és el gran eix de Barcelona. Talment com a París ho és le grand axe que forma la Défense, l'Arc del Triomf, els Camps Elisis, l'obelisc de la Concòrdia i la moderna piràmide del Louvre; o a Nova York la seva emblemàtica Cinquena Avinguda que creua de dalt a baix el cor de Manhattan. Algú s'imagina que els alcaldes d'aquestes ciutats, s'aixequessin un dia i volguessin convertir aquestes grans icones de les seves ciutats en una zona verda, sense cotxes i amb “espais de convivència per a l'intercanvi relacional”? Doncs aquest idea il·luminada és el que ens han volgut vendre a nosaltres.

Mentre avançava amb el cotxe, i per cert, sentia el soroll de les cotorres còmodament instal·lades a les seves palmeres, pensava a més en el que hauria suposat la tala de tots aquells plataners centenaris. M'enrabia constatar que els suposats ecologistes governamentals que tant s'omplen la boca de reciclatge, reutilització i no sé quantes coses més, són tant cínics com per justificar el que hauria estat una de les destruccions d'arbrat més grans de Barcelona. Fins i tot, llur follia ha arribat tant lluny que en alguna ocasió he sentit a algun representant de la pijoprogressia municipal argumentar la necessitat de tallar tots els arbres “perquè van ser posats per fer ombra a les desfilades de Franco”. Realment, no cal afegir més comentaris...

Per tot això, i molt més, un cop passada l'efervescència de l'assumpte de la consulta, podem alegrar-nos que tot hagi quedat com està. No nego la necessitat de fer obres a la Diagonal, però aquests han de ser uns treballs que siguin destinats al manteniment, paraula que ens sona una mica cacofònica a la ciutat dels grans esdeveniments propagandístics.

Sempre ens quedarà París

Un pianista toca les notes de la melosa cançó dels Beatles Hey Jude . Té l'aspecte de ser un bohemi dels de tota la vida, amb profundes ulleres segurament causades per les poques hores de son i el cabell despentinat. Deu rondar la quarantena i viu amb passió les melodies que fa sonar amb el seu piano. O almenys això delata la seva cara, que segueix el ritme tancant els ulls i fent expressions de concentració. Tot i que la qualitat de la seva veu és més que dubtosa, l'agilitat amb els dits ho compensa, i els clients que sopem en aquell restaurant veiem com els grans clàssics internacionals i francesos ens fan gaudir molt més de l'instant. Després vindrà Let it be, Imagine, La vie en Rose, Champs Elysées...

Demano un cafè que es converteix en un bon aliat per poder restar més estona assegut. I és que cada cançó és una excusa per no acabar mai de sopar i estar, encara que siguin cinc minuts més, en aquest racó de món. La meva taula queda al centre, i al trobar-se una mica elevada, veig amb una bona perspectiva tot el que passa al meu voltant. A fora, el vespre cau lentament, i el trànsit de persones va disminuint a mesura que passen els minuts. Els escombriaires han obert una boca de rec per netejar l'empedrat, cosa habitual en aquesta ciutat, i la remor de l'aigua baixant carrer avall es pot sentir de fons del piano. De tant en tant, alguna moto sorollosa i despistada enfila la rampa amunt, i els cotxes, escassos, desentonen en un barri poc preparat per l'automòvil.

De cop i volta però, miro per la finestra i m'emociono de pensar que aquests instants que estic vivint són un petit somni fet realitat. No ho he buscat, simplement les circumstàncies i l'atzar m'han dut fins ara i aquí. Aquest matí, en sortir de l'hotel no tenia cap rumb fix, i no havia pensat per on passaria ni a quin barri aniria a sopar.

En aquest punt me n'adono que sovint vivim sempre pensant en el passat o en el futur, ancorats en planificacions desastroses o en records perduts en els anys. En definitiva, ens col·lapsa un estat de malenconia que no es duu enlloc i que ens tanca les portes a les noves emocions i en darrera instància, a la vida.

I és que a París, al turó de Montmartre, sopant al restaurant Le Houdon de la Rue des Abesses, tot es veu molt més clar i més bonic. Aquesta és la sensció que compta. Després de dues hores d'embadaliment, m'aixeco discretament i com a la pel·lícula Casablanca estic a punt de dir: tócala de nuevo, Sam.

(http://www.youtube.com/watch?v=sjCexDA-l9A&feature=related)

Ous que ballen

Espurneja, no fa gens de fred i el dia es lleva gris i mandrós. Els carrers del Barri Gòtic estan desèrtics, i és que un diumenge a quarts de deu del matí poca gent recorre el centre de la ciutat, i més si el terra és moll. Al carrer Comtal, l'únic establiment obert, un forn, serveix els primers croissants del matí mentre a fora ressonen enmig del silenci les passes d'algun vianant que baixa pel carrer de les Moles.

Giro pel portal de l'Àngel, i el que durant el vespre anterior deuria ser un niu de gent amb ganes de compres, ara s'ha convertit en una plàcida avinguda més pròpia d'una ciutat de províncies. Xoca veure tots les botigues tancades, amb les persianes abaixades, plenes de pintades; i el que és millor, sense cap música txumba-txumba estrident que surti del seu interior.

Finalment enfilo cap a l'Ateneu, tot passant pel carrer Bertrellans, que si normalment ja és poc transitat, avui encara és més fantasmagòric. Les gotes que cauen dels terrats se senten picar rítmicament sobre algun objecte metàl·lic, i l'ambient em fa venir por per uns instants. No obstant, de seguida que tombo la cantonada veig a dues estudiants que amb la carpeta sota al braç entren al Palau Savassona. En certa manera em quedo més tranquil: el món no s'ha quedat dormint perpètuament; sinó que almenys, la por de la selectivitat fa que hi hagin agosarats que també arribin a la biblioteca a aquelles hores.

Finalment, la recompensa a aquesta passejada matinera és el magnífic jardí romàntic de l'Ateneu degudament guarnit amb el seu “ou com balla” per celebrar la jornada de Corpus. Com cada any, el sortidor del pati es vesteix de gala amb una lluent combinació de flors i cireres, que es converteix en el pedestal ideal per l'ou, que al ritme d'un rajolí d'aigua, balla sense parar per recordar-nos que tot i que les tradicions perduren, tot és moviment i res s'atura.