Ous que ballen

Espurneja, no fa gens de fred i el dia es lleva gris i mandrós. Els carrers del Barri Gòtic estan desèrtics, i és que un diumenge a quarts de deu del matí poca gent recorre el centre de la ciutat, i més si el terra és moll. Al carrer Comtal, l'únic establiment obert, un forn, serveix els primers croissants del matí mentre a fora ressonen enmig del silenci les passes d'algun vianant que baixa pel carrer de les Moles.

Giro pel portal de l'Àngel, i el que durant el vespre anterior deuria ser un niu de gent amb ganes de compres, ara s'ha convertit en una plàcida avinguda més pròpia d'una ciutat de províncies. Xoca veure tots les botigues tancades, amb les persianes abaixades, plenes de pintades; i el que és millor, sense cap música txumba-txumba estrident que surti del seu interior.

Finalment enfilo cap a l'Ateneu, tot passant pel carrer Bertrellans, que si normalment ja és poc transitat, avui encara és més fantasmagòric. Les gotes que cauen dels terrats se senten picar rítmicament sobre algun objecte metàl·lic, i l'ambient em fa venir por per uns instants. No obstant, de seguida que tombo la cantonada veig a dues estudiants que amb la carpeta sota al braç entren al Palau Savassona. En certa manera em quedo més tranquil: el món no s'ha quedat dormint perpètuament; sinó que almenys, la por de la selectivitat fa que hi hagin agosarats que també arribin a la biblioteca a aquelles hores.

Finalment, la recompensa a aquesta passejada matinera és el magnífic jardí romàntic de l'Ateneu degudament guarnit amb el seu “ou com balla” per celebrar la jornada de Corpus. Com cada any, el sortidor del pati es vesteix de gala amb una lluent combinació de flors i cireres, que es converteix en el pedestal ideal per l'ou, que al ritme d'un rajolí d'aigua, balla sense parar per recordar-nos que tot i que les tradicions perduren, tot és moviment i res s'atura.