Escapades positives

El verb escapar té una connotació negativa, ho admeto. Escapar-se és fugir d'una situació perjudicial, negativa, o com a mínim, que no ens fa estar plenament satisfets. Però si girem el prisma i centrem el punt de vista, no en la partida sinó en l'arribada, tot canvia. Ens escapem, d'acord; però allà on anirem a parar sempre serà millor.

Amb això no estic incitant-vos a que davant tots els problemes de la vida l'única solució possible sigui posar-se una bena als ulls i fugir cap endavant com aquell qui no vol la cosa. I és que auto-enganyar-se és, segurament, un dels factors que genera més frustració a llarg termini.

Quan parlo d'escapar-se em refereixo a que de tant en tant hem de saber trobar els espais, físics o mentals, que ens permetin fer un reset a la nostra vida diària i per uns minuts, hores o dies, oblidar-nos de tot que ens preocupa i dedicar-nos a tenir cura de nosaltres. El ventall d'escapades és amplíssim: pot anar des de prendre un cafè tranquil·lament en un bar mentre es contempla la gent passar a marxar un any a fer la volta el món en bicicleta.

En aquests moments, si ho sabem fer bé i no ens quedem en la superficialitat, és quan som capaços de trobar aquella persona que realment som per esmerçar-li un temps de la nostra vida i millorar-la.

Sovint intentem ajudar als altres, escoltem amics, acompanyem a un familiar al metge...etc. I és fantàstic que sigui així perquè aquesta és la base de la societat i de la satisfacció personal, però massa vegades ens oblidem de nosaltres mateixos, i no ens dediquem el temps que ens mereixem. En definitiva, no podem oblidar que si estem tranquils, generarem tranquil·litat; i que si som feliços, transmetrem felicitat.

Sotmesos

“Se identifica a los catalanes por referencia a la nacionalidad española y a la vecindad
administrativa en la Comunidad Autónoma”

Aquesta la definició que fa el Tribunal Constitucional del que són, o haurien de ser els catalans: un subjecte que només existeix com a part sotmesa a una altra i que és fruit de la pura divisió administrativa de l'Estat. En 880 folis, una sèrie de magistrats casposos, ha esborrat amb tota la lleugeresa del món els més de 1.000 anys de la nostra història....

A hores d'ara, la selecció espanyola acaba de guanyar el mundial de futbol. A fora, els crits i els petards de ciutadans espanyols amb veïnatge administratiu a Catalunya (tal com resa la sentència) celebren la victòria d'un equip de futbol, que tot s'ha de dir, esportivament es mereixia guanyar.

Davant d'aquesta joia col·lectiva, fer el paper del barrufet enfadat no és gens agradable, però jo no puc defensar els colors d'algú que em nega la meva pròpia manera de ser, la meva llengua i en definitiva, la meva identitat. Alguns m'acusaran de fer política amb l'esport, i ho accepto, faig política. Però que no fa política el diari ABC quan titula “España sólo gana cuando juega unida”; o no fa política en Sarkozy quan crida el Thierry Henry al Palau de l'Elisi després del ridícul de França?

D'altres, argumentaran que la majoria de jugadors són catalans i que per tant, aquest victòria ha estat mèrit d'ells. Aquest seria doncs, la versió futbolística de l'innocent federalisme polític; opció que si fins fa uns anys podia ser seductora, avui dia ha quedat totalment sobrepassada. El conjunt d'Espanya no se n'ha adonat, i se'n vol adonar, que contra més es pressioni i negui la realitat d'un poble diferenciat, aquest poble, subjecte polític viu i amb consciència, cada vegada tindrà menys ganes de formar part del conjunt.

Si us fixeu, fa uns anys l'independentisme era molt més minoritari. Ara però, aquest sentiment de rebuig va a l'alça, no pas per culpa d'una bogeria col·lectiva, sinó que és motivat per una sensació de cabreig fruit de la seva negació incessant per part de les instàncies polítiques i administratives de l'Estat. En definitiva, com menys catalans ens deixin ser, menys espanyols voldrem ser.

Desubicat amb el carilló

Hi han melodies, instruments i ritmes que associem sense voler a un paisatge, una ciutat, o fins i tot un país determinat. Són músiques que en el nostre inconscient ens fan recordar un viatge, i que per tant, ens transporten per un moment en aquell punt del planeta que podem enyorar o no, però que d'alguna manera ens va deixar un cert rastre en la motxilla de les experiències particulars.

És per això que aquest matí he tingut un cert “xoc” geogràfic mentre escoltava un concert de carilló al Palau de la Generalitat. Cada primer diumenge de mes, l'únic instrument d'aquest tipus existent a Catalunya, repica les seves 48 campanes durant una hora, i posa sintonia a un deliciós barri Gòtic que tot just s'acaba de llevar amb cert aire mandrós. Tot i això, en aquests moments el meu cap no era aquí, a la galeria gòtica de la Generalitat en un matí càlid i lluminós del mes juliol...

I és que mentre les campanes anaven ressonant, els meus pensaments s'imaginaven un paisatge fosc i plujós, amb cases marrons d'obra vista, possiblement a Bèlgica o el nord de França. Allà, el carilló marca la vida de molts pobles, i sovint, toca durant estones molt llargues, trencant així la monotonia d'un ambient ensopit per la grisor dels dies i la poca vida al carrer.
Sense cap mena de dubte, la música va relacionada amb els estats d'ànim de les persones, els ambients en que es mouen, els paisatges que les acompanyen, i en darrera instància m'atreviria a dir, que el clima que les marca.

De sobte, obro els ulls i veig que malgrat el carilló segueix tocant unes peces molt relaxants, no em trobo perdut en un racó del nord d'Europa. Contemplar la blancor de les pedres i l'esveltesa dels arcs gòtics del Palau em fa sentir força tranquil. A fora, ni plou, ni tot és gris; sinó que la vida bull gràcies a la caloreta mediterrània.

El cel és blau i una petita brisa provinent del Pati dels Tarongers refresca l'ambient i també les meves idees. Abans, fa mesos o alguns anys, hagués marxat nostàlgic d'aquest món tranquil, assossegat i un punt melancòlic que m'ha evocat el carilló. Ara, em poso nerviós tant sols de recorda-lo...