El guitarrista de Montjuïc

Montjuïc no forma part, per molts barcelonins, d'un lloc on anar a passejar sovint. Per mi no ho era fins que una bona amiga, veïna de la zona, m'ho va fer descobrir ja fa algun temps. Des de llavors, forma part del meu menú d'indrets amb encant on es pot escapar del brugit de la ciutat. I és que dins de Barcelona tenim una muntanya sencera, plena de parcs, d'equipaments esportius, museus, miradors...etc, que poques ciutats tenen. A tothom qui viatja li impacta el Central Park de Nova York, o el Hyde Park de Londres; però en canvi, potser mai han estat al Mirador de l'Alcalde, al Jardí Botànic, a la Font del Gat o fins i tot, a la Font Màgica.

Com en alguna altra ocasió ja hem comentat al blog, és bo que les persones tinguem paisatges, llocs, places o simples racons on anar a seure o passejar i que ens transmetin bones vibracions. Perquè ens fan relativitzar els problemes, ens connecten amb nosaltres mateixos, i al cap i a la fi, ens dónen la pau necessària per tirar endavant. Sembla mentida, com un lloc concret pot transmetre tot això i més. Us animo a que trobeu el vostre...

A París, mentre hi vaig viure, ho va ser la punta de l'Illa de Saint Louis, on el Sena s'ajunta en part, abans darribar a Nôtre Dame. Allà vaig passar una bona estona el dia 1 de gener per donar la benvinguda al nou any, així com el dia abans de la meva marxa, per acomiadar-me temporalment de la ciutat.

A Barcelona, abans i després del meu període francès, un dels llocs que no m'havia fallat mai eren les escales de davant del MNAC, just a sobre de la gran cascada. Des d'allà, la vista sobre la ciutat és de les que no deixa a ningú indiferent. Barcelona es presenta en tota la seva majestuositat: les columnes de Puig i Cadafalch, l'Avinguda de Maria Cristina, les Torres Venecianes, i al fons, el Tibidabo. L'any passat s'hi posava un guitarrista que, amb més o menys encert, tocava temes de Serrat, Sabina, Llach i d'altres cantautors. Asseure's, contemplar, i escoltar les precioses lletres d'aquestes cançons és un èxit emocional assegurat.

Dimarts al matí, hi vaig tornar, i el paisatge i el guitarrista tornaven a estar allà. Quina alegria! El panorama, fantàstic, era el mateix, i les cançons del seu repertori també. Res ha canviat, vaig pensar. M'equivocava. Un any dóna per molt, i malgrat que l'escenari físic era idèntic, a les persones ens han passat moltes coses i ja no som les mateixes. Quina bonica sensació... Malament aniriem si amb 12 mesos pel mig, i amb tot el que es pot viure, tinguéssim les mateixes limitacions o els mateixos projectes i il·lusions encara per començar. Que tinguéssim la sensació que en nosaltres res no ha passat ni evolucionat. Aneu a Montjuïc, escolteu el guitarrista, i al camp d'un temps, torneu-hi. No hi ha millor manera de fer balanç.

Un fiord al Mediterrani

Tothom associa els fiords a Noruega i al Mar del Nord. El nostre Mediterrani, molt més suau, no sembla que hagi de tenir aquest tipus d'accidents geogràfics. És cert. Però com en tot, sempre hi han excepcions. Darrerament s'ha posat molt de moda la costa croata, i els bons preus i l'interès geopolític en fer avançar el país, han fet desenvolupar en aquella preciosa zona una potent indústria turística. Anant però, una mica més al sud, hi trobem Montenegro, ex república iugoslava, encaixada entre les actuals Sèrbia, Bòsnia i Albània; i que passa molt més desapercebuda. Val la pena.

Allà hi ha, el que possiblement, és l'únic fiord del Mediterrani: la Badia de Kotor. Una entrada del mar de més de 27 quilòmetres terra endins, amb muntanyes que poden arribar als 1000 metres d'alçada al voltant.

Arribar-hi per carretera és tota una odissea, sobretot venint des de la capital del país, Podgorica. Revolts i més revols, i un túnel que segur que no compleix les normatives en seguretat de trànsit, permeten al viatger franquejar les muntanyes que l'envolten, i arribar dins la badia. Un cop en aquest micro entorn, xoquen diverses coses. La primera és que el paisatge ens és molt familiar: pins, muntanyes seques, figueres de moro... podria ser perfectament les costes del Garraf. Ets lluny, força lluny de casa, però no et sents gens extrany. Ara bé, en la vessant humana ens trobem en un país eslau i balcànic, amb una barreja ètnica molt accentuada (Montenegro té una minoria sèrbia i una d'albanesa, i per tant musulmana, important).

Pel que fa als pobles, sobretot els més petits, el temps sembla que s'hagi aturat. Pescadors cosint les seves xarxes, veïns asseguts amb una cadira al carrer davant de casa, barques (de debò, no de decoració) enmig de la platja... etc. Una petita carretera, on sovint sembla que el cotxe hagi d'acabar dins l'aigua quan et creues amb un altre vehicle, ressegeix tota la costa, i dibuixa el contorn visual perfecte de la badia de Kotor. Tot és harmònic, tot és tranquil.

 

Un dels millors moments però, és al vespre. El mar, al estar pràcticament tancat, no té onades, ni fa cap mena de soroll, i es converteix en una mena de mirall tranquil i calmat. Agafar un hotel prop de l'aigua és força assequible degut a que els preus del país  encarasón baixos. Obriu el balcó, i deixeu que la brisa balancegi les cortines i ompli d'olor de mar l'habitació. No és un tòpic, sinó un plaer molt reconfortant. Als viatges, i a la vida, cal saber gaudir dels sentits. I és que a vegades, sentir una olor, o escoltar el silenci més absolut, val més que mil paraules.

Plou, i què?

Tarda de pluja a l'Ateneu Barcelonès. Hi ha dies en que els ingredients es posen d'acord per crear un clima propici al relax i la reflexió. Es fa fosc molt més d'hora de l'habitual, i la fresqueta s'accentua malgrat estar ja més a prop del més de juny que no pas de l'abril. Els fanals, a fora, encara no s'han encès, i pel carrer ja no hi passa ninguna ànima. Al bar, silenci absolut i quatre socis malcomptats. És en moments com aquests en que la història de les sales, el jardí o la biblioteca es fa més presents. Durant el dia, l'anar amunt i avall de gent, treu l'encant del Palau Savassona. Ara, sembla que el temps s'hagi aturat. Un entorn així fa impossible no pensar. En el futur, en el passat, i sobretot en el present. No és un estat d'ànim angoixat, sinó serè.  

Sovint és difícil trobar aquest equilibri. La vida, i sobretot el que ens han inculcat, no està dissenyat per estar en sintonia amb un mateix, amb el que es pensa i amb el que es vol. Cal ser el millor en tot, i sobretot, semblar-ho a ulls dels altres. Cal fer el que està socialment ben vist, i en canvi per por, s'ha d'estar disposat a reunciar al que t'agrada, per poc que sigui. I d'aquesta manera, la fantasia del món, i d'algunes persones, es perpetua.

Així que donant voltes sobre això, decideixo fer el meu petit gest revolucionari. S'ha fet de nit, plou, fa fresca, i els carrers del Gòtic estan absolutament buits. Què millor que anar-hi a passejar? Al carrer Petritxol les granjes ja han tancat i l'olor a xocolata s'ha esvaït. L'aigua surt amb força de les gàrgoles un pèl tètriques de l'Església del Pi, i a Sant Felip Neri, un silenci sepulcral només és trencat per les gotes que cauen sobre la font del centre de la Plaça...Fantàstic. Perquè es té por a gaudir?

L'Escalette

No hi ha cap frontera, ni cap cartell que indiqui que s'entri a una regió diferent, però hi ha indrets on el paisatge, canvia de forma brutal en pocs quilòmetres. La natura, l'orografia, la metereologia són capritxoses però alhora contundents quan cal ser-ho. Així doncs, en el decurs d'un trajecte en cotxe o en tren, si és llarg, es poden passar per realitats molt diferents, però si el viatger és atent, pot descobrir el punt d'inflexió entre una zona o altra. No parlo només d'aspectes visuals, sinó també de culturals, sociològics; humans, al cap i a la fi.

Recordo que la primera vegada que vaig tenir aquesta sensació, va ser en el meu primer viatge al País Basc, quan era petit. Més amunt de Pamplona, de sobte, després d'un congost per on passava l'antiga carretera nacional, el marró es tornà verd, i els escassos pins van esdevenir boscos de castanyers en qüestió de pocs quilòmetres. Anant cap a Suïssa, cada any, també ens passa el mateix a l'anomenada, Autoroute des Titans, prop de Bellegarde. En deu minuts, l'autopista puja de la plana lionesa a la muntanya, comença un trajecte espectacular de túnels i llarguíssims viaductes, el bosc s'omple d'avets, i els Alps es fan presents. Al fons, el Llac Léman, el Mont Blanc i Ginebra, donen la benvinguda a un món força diferent, en tots els aspectes, al que es deixa enrera.

La sensació però de canvi més radical en un paisatge l'he viscuda no fa gaire, tornant de París. Xoc entre dues realitats, dos móns. Un, que sempre serà aliè, i un altre que sempre serà el meu. L'Atlàntic i el Mediterrani. Poc després de Millau i abans de Lodève, en direcció al Sud, l'autopista A-75 es capbussa en una rampa espectacular amb túnels, la de l'Escalette, del Massís Central al Llenguadoc. D'un altiplà de més de mil metres d'alçada es baixa a la costa arran de mar. I què significa això? Deixar enrere el gris del cel, el verd dels prats, i una arquitectura preparada per les pluges i la neu. De cop, tot es va tornar familiar malgrat no trobar-me encara al meu país. Cases de teula, plataners al costat de les carreteres, vinyes, rieres mig seques, alzines, i un cel net i blau. Encara em quedaven més de 300 quilòmetres per arribar a casa, però una sensació de benestar em va recórrer el cos. Vaig obrir la finestra, i el meu aire, el nostre aire, va entrar al cotxe per donar-me la benvinguda.

Estacions

Un rellotge, gegant, de ferro forjat en marca el ritme des de fa dècades. Al fons, la cafeteria serveix els cafès amb llet i les pastes com cada matí. A fora, una fila de taxis espera clients de forma ansiosa. En un racó, una excursionista dorm en un banc mentre recolça el cap en la seva pròpia motxilla, i reposa les hores que no ha pogut dormir durant el viatge. Mentrestant, alguns executius, encorbatats i engominats, corren amb la maleta plena de documents per agafar el tren ràpid que en poc temps els durà a destinació. Una àvia, un pèl desorientada, atura a uns joves, que l'ajuden a posar la maleta en un carretó amb rodes.

Dos coloms reposen sobre el fil de la catenària, aliens a que sota els seus peus hi passen milers de volts de corrent elèctric. Al quiosc, els diaris expliquen les mateixes tonteries de sempre, i en un racó, el quiosquer hi mig amaga les revistes amb senyoretes amb poca roba. Dos turistes, amb gorra, un mapa i una ampolla d'aigua cadascun, miren d'orientar-se per trobar la sortida que els durà a una ciutat que volen descobrir. Una parella, que fa poc que estan junts, s'abraça i es petoneja al fons de l'andana, com si el temps i l'entorn s'hagués aturat per ells i res fos més important que aquell instant. Més lluny, un home trist, emprèn un nou viatge sol, per allunyar-se d'un passat que ja mai més li donarà la felicitat; però a pocs metres d'ell, algú altre comença un futur, ple d'aventures, intensitat i passió.

 

El cap d'estació surt del seu despatx rònec. Duu la gorra i el xiulet a punt. Camina sol per l'andana, metre rere metre, fins al cap del tren. La claror del dia penetra per les claraboies de la teulada, i una lleugera brisa arriba des de fora. L'olor de primavera és inevitable i alguna oreneta despistada se sent de fons. Tot d'una, es fa un silenci d'un segon. El so agut del xiulet cau com una llosa sobre els qui es resisteixen a marxar i canviar, però és un so d'il·lusió i esperança pels qui volen viure, partir i descobrir nous horitzons. L'ordre és clara i contundent. Semàfor verd i quilòmetres al davant. Com sempre, demà, tot tornarà a repetir-se.

Cims

Fer un cim, arribar a dalt d’una muntanya ja sigui real o metafòrica, sempre reconforta i dóna sensació de benestar i de satisfacció. No cal que la muntanya sigui molt salvatge, ni escarpada, ni tant sols, bonica. Sovint, amb un turonet n’hi ha prou per tenir aquesta sensació de victòria, de superació, d’èxit. 

Evidentment, l’alpinista més entrenat buscarà culminar amb èxit un vuit mil de l’Himàlaia, d’altres el Puigmal o la Pica d’Estats, i d’altres tindran aquesta mateixa sensació de victòria a l’arribar sans i estalvis a l’ermita del turó del seu poble. Tant se val. Ni uns són més ni els altres són menys. Les muntanyes no es pugen per patir, per sacrificar-se, per fer penitència; sinó per gaudir del paisatge, del trajecte, i sobretot, de la vista que hi ha a dalt. Cal tenir-ho clar, ja que des de molt petits, la societat no ens transmet aquesta visió del món, ni de la vida.

La rigidesa tampoc és un bon company de viatge a l’hora de fer una excursió. Si es posa a ploure, tronar, o arriba una boira espessa, no té sentit voler continuar costi el que costi. Cert risc és assumible, però voler seguir per tossuderia pot fer que ni arribis al cim ni trobis el camí de tornada. Aquesta capacitat d'adaptació, no obstant, no té res a veure amb la resignació o la manca d'ambició. Cal intentar-ho, lluitar per fer el cim, gaudir imaginant el trajecte, el panorama de dalt, la companyia d'altres excursionistes. Però sempre, hi han i hi hauran factors, que no podrem controlar del tot perquè no estan a les nostres mans. La natura, ja ho té això.

Ahir però, feia un dia esplèndid. Després de molta pluja, la natura estava radiant, i l’aigua sortia de qualsevol racó. El cel estava completament net, i absolutament tot, transmetia primavera. Al fons,per una banda, la Plana de Vic, el Montseny, Montserrat... Per l’altra, la Vall d’en Bas, Bassegoda, el Canigó, i al final, el Golf de Roses. I per rematar-ho, per darrere, el pastís del Pirineu encara estava ben nevat, amb el Pedraforca llunyà, vigilant-ho tot. Possiblement, pujar a la Mare de Déu de Cabrera és un dels panorames més bonics, i més complerts, de tot Catalunya. Algú hi vol pujar?  Estic convençut, que l’èxit, està assegurat.