El guitarrista de Montjuïc

Montjuïc no forma part, per molts barcelonins, d'un lloc on anar a passejar sovint. Per mi no ho era fins que una bona amiga, veïna de la zona, m'ho va fer descobrir ja fa algun temps. Des de llavors, forma part del meu menú d'indrets amb encant on es pot escapar del brugit de la ciutat. I és que dins de Barcelona tenim una muntanya sencera, plena de parcs, d'equipaments esportius, museus, miradors...etc, que poques ciutats tenen. A tothom qui viatja li impacta el Central Park de Nova York, o el Hyde Park de Londres; però en canvi, potser mai han estat al Mirador de l'Alcalde, al Jardí Botànic, a la Font del Gat o fins i tot, a la Font Màgica.

Com en alguna altra ocasió ja hem comentat al blog, és bo que les persones tinguem paisatges, llocs, places o simples racons on anar a seure o passejar i que ens transmetin bones vibracions. Perquè ens fan relativitzar els problemes, ens connecten amb nosaltres mateixos, i al cap i a la fi, ens dónen la pau necessària per tirar endavant. Sembla mentida, com un lloc concret pot transmetre tot això i més. Us animo a que trobeu el vostre...

A París, mentre hi vaig viure, ho va ser la punta de l'Illa de Saint Louis, on el Sena s'ajunta en part, abans darribar a Nôtre Dame. Allà vaig passar una bona estona el dia 1 de gener per donar la benvinguda al nou any, així com el dia abans de la meva marxa, per acomiadar-me temporalment de la ciutat.

A Barcelona, abans i després del meu període francès, un dels llocs que no m'havia fallat mai eren les escales de davant del MNAC, just a sobre de la gran cascada. Des d'allà, la vista sobre la ciutat és de les que no deixa a ningú indiferent. Barcelona es presenta en tota la seva majestuositat: les columnes de Puig i Cadafalch, l'Avinguda de Maria Cristina, les Torres Venecianes, i al fons, el Tibidabo. L'any passat s'hi posava un guitarrista que, amb més o menys encert, tocava temes de Serrat, Sabina, Llach i d'altres cantautors. Asseure's, contemplar, i escoltar les precioses lletres d'aquestes cançons és un èxit emocional assegurat.

Dimarts al matí, hi vaig tornar, i el paisatge i el guitarrista tornaven a estar allà. Quina alegria! El panorama, fantàstic, era el mateix, i les cançons del seu repertori també. Res ha canviat, vaig pensar. M'equivocava. Un any dóna per molt, i malgrat que l'escenari físic era idèntic, a les persones ens han passat moltes coses i ja no som les mateixes. Quina bonica sensació... Malament aniriem si amb 12 mesos pel mig, i amb tot el que es pot viure, tinguéssim les mateixes limitacions o els mateixos projectes i il·lusions encara per començar. Que tinguéssim la sensació que en nosaltres res no ha passat ni evolucionat. Aneu a Montjuïc, escolteu el guitarrista, i al camp d'un temps, torneu-hi. No hi ha millor manera de fer balanç.