Plou, i què?

Tarda de pluja a l'Ateneu Barcelonès. Hi ha dies en que els ingredients es posen d'acord per crear un clima propici al relax i la reflexió. Es fa fosc molt més d'hora de l'habitual, i la fresqueta s'accentua malgrat estar ja més a prop del més de juny que no pas de l'abril. Els fanals, a fora, encara no s'han encès, i pel carrer ja no hi passa ninguna ànima. Al bar, silenci absolut i quatre socis malcomptats. És en moments com aquests en que la història de les sales, el jardí o la biblioteca es fa més presents. Durant el dia, l'anar amunt i avall de gent, treu l'encant del Palau Savassona. Ara, sembla que el temps s'hagi aturat. Un entorn així fa impossible no pensar. En el futur, en el passat, i sobretot en el present. No és un estat d'ànim angoixat, sinó serè.  

Sovint és difícil trobar aquest equilibri. La vida, i sobretot el que ens han inculcat, no està dissenyat per estar en sintonia amb un mateix, amb el que es pensa i amb el que es vol. Cal ser el millor en tot, i sobretot, semblar-ho a ulls dels altres. Cal fer el que està socialment ben vist, i en canvi per por, s'ha d'estar disposat a reunciar al que t'agrada, per poc que sigui. I d'aquesta manera, la fantasia del món, i d'algunes persones, es perpetua.

Així que donant voltes sobre això, decideixo fer el meu petit gest revolucionari. S'ha fet de nit, plou, fa fresca, i els carrers del Gòtic estan absolutament buits. Què millor que anar-hi a passejar? Al carrer Petritxol les granjes ja han tancat i l'olor a xocolata s'ha esvaït. L'aigua surt amb força de les gàrgoles un pèl tètriques de l'Església del Pi, i a Sant Felip Neri, un silenci sepulcral només és trencat per les gotes que cauen sobre la font del centre de la Plaça...Fantàstic. Perquè es té por a gaudir?