Mantet

Durant 20 anys, ni una ànima hi va gosar viure, fins que l'any 1984 l'electricitat hi arribà i un grup de neorurals hippys s'hi va tornar a instal·lar. Era el darrer poble de França en tenir aquest servei avui dia essencial. Calia però, refer les cases, els carrers, l'església; i sobretot, tornar a generar-hi una mínima activitat econòmica que permetés subsistir als intrèpids veïns que s'hi instalarien.

Aquesta és doncs, la història de la represa de Mantet, un poble situat entre el Costabona, el Canigó i la vall del Tet, a tant sols 3h de caminada des de Setcases, però ja a la comarca del Conflent i per tant a la Catalunya Nord. El seu únic vincle amb el món, és una minúscula carretera, que a l'hivern esdevé un cordó umbilical molt fràgil degut a la neu i el gel. Per accedir-hi doncs, calen conductors amb destresa i sobretot una enorme paciència, ja que Prades, l'últim poble mínimament civilitzat i amb serveis es troba a uns 25 quilòmetres i a una hora de ruta.

La recompensa de tal aventura automovilística és total. Quatre cases de pissarra i un enorme silenci ho envolta tot. Allà, el món i sobretot el temps, s'hi han aturat. Els dies són iguals, les hores passen lentes, i el paisatge no ha perdut, per sort, l'esplendor. Ah! I si a Mantet us agafa la gana, no patiu. L'Auberge Bouf'tic, és un lloc ideal per reposar i menjar. Mentrestant, pel seu gran finestral podreu contemplar el paisatge al ritme d'un fil musical de Frank Sinatra i us atendrà l'amable propietària de l'establiment, una senyora bretona que allà dalt, i per la cara que fa, juraria que ha trobat la felicitat.

Vallvidrera

A Barcelona hi han masies, boscos, rierols, fonts i fins i tot un pantà. La gran majoria de barcelonins no ho saben, però el terme de la nostra ciutat té a la vessant nord del Tibidabo una zona rural. Cosa insòlita tractant-se d'una àrea metropolitana on hi viuen 4 milions de persones.

Des del capdamunt del Tibidabo i fins a Santa Creu d'Olorda, passant pel turó de Sant Pere Màrtir, s'extén l'anomenat barri de Vallvidrera, nom que en realitat li ve donat per l'església de Santa Maria de Vallvidrera, amagada entre el bosc ben aprop del baixador dels FF.CC. Us recomano la seva visita, ja que el racó on es troba podria ser ben bé, el d'una església perduda per les Guilleries a l'estil de Sant Sadurní d'Osormort o Pruit.

Més amunt, i entre d'altres cases de pagès, destasca Vila Joana, cèlebre perquè fou el lloc on morí el poeta Verdaguer, després de passar-hi llargues temporades. La casa, que es pot visitar els caps de setmana, ha conservat el mobiliari original del segle XIX i té fins i tot un petit campanar que us marcarà tots els quarts i hores. Al seu davant, i ja molt més modern, hi ha el centre d'interpretació del Tibidabo, on us donaran tota la informació necessària. I ep! També hi ha un petit bar amb una terrasseta esplèndida on es pot fer un bon aperitiu sentint els ocells i mirant el bosc que l'envolta. I no ho oblideu, tot això, a deu minuts de la Plaça Catalunya...

La Gare du Nord

La Gare du Nord (estació del Nord, en català) és una de les 6 estacions principals que té la ciutat de París: Nord, Est, Lyon, Austerlitz, Montparnasse i Saint Lazare. La del Nord però, és probablement la més internacional de totes, ja que a les seves andanes hi arriben els TGV's provinents del Canal de la Mànega -i per tant d'Anglaterra-, de Bèlgica, Holanda i Alemanya. Tots aquest trens, fan llur arribada a la capital francesa, sota la immensa coberta de ferro forjat, a l'estil de la també magnífica Estació de França barcelonina. A sota però, l'antiga estació es converteix en un niu de túnels i més andanes, per on circulen numerosos RER's, trens de rodalies parisencs, que serveixen tot el conglomerat de suburbis que envolten la capital per la seva vessant nord.

És per això que la Gare du Nord es converteix en un reflex perfecte de la societat francesa actual. En un mateix espai, conviuen, però no es barregen; dos móns: el dels francesos de tota la vida, orgullosos de ser-ho i que tenen un bon estatus social i els dels immigrants, magribins o subsaharians, que amb feines precàries viuen a les cités immenses de la rodalia. Així doncs, depenent del nivell pel qual s'arribi, la Gare du Nord pot semblar imperial i solemne; o bruta, marginal i fins i tot, perillosa.

A dalt, TGV's provinents de múltiples ciutats europees arriben plens d'executius amb els seus portàtils o estudiants provistos dels seus iphod d'última generació. Arribar-hi, i ho sé per pròpia experiència, genera sensació de magnificència i pompositat. A baix, joves amb cadenes i roba ampla i gent que torna de treballar, el 90% de raça negra, poblen unes andanes fosques i brutes, esperant algun tren atapeït. Arribar-hi, i també ho sé per pròpia experiència, és xocant descol·locant. És aquest el seu encant. Grandesa i pobresa. Elit i marginalitat. El XVIè districte parisenc contra Aulnay s/s Bois. Les dues frances, les dues repúbliques... Totes dues però, es necessiten.

Hondarribia

Acorralada pel Mont Jaizkibel, el Mar Cantàbric i el riu Bidasoa, Hondarriba és una vila, com tots els indrets que us recomano, amb personalitat. Té encant pel seu casc antic magníficament conservat, pel seu port fluvial situat a l'estuari del Bidasoa, per la solera de les seves cases i per l'excel·lent cuina que s'hi pot degustar.

El poble, situat a uns 20 quilòmetres de Sant Sebastià i 25 de Biarritz, té dues parts molt diferenciades. La zona més "moderna" està formada per un seguit de cases senyorials que demostren la puixança de l'economia local al segles XIX i XX, possiblement estimulada pel port i el transport. Al centre però, l'aquitectura recula més anys enrere, i els edificis formen un conjunt històric de gran valor, ja que la majoria d'ells són d'un estil basc antic molt propi de la zona, cosa que li dóna una peculiaritat molt agradable.

A més, l'ambient d'Hondarribia és profundament euskaldun, i les herriko tabernes serveixen gran varietat de plats, pintxos i txacolí, que fa les delícies del veïns habituats a anar-hi (els bascos fan molta vida als bars) com dels turistes.

Els voltants d'Hondarribia també són molt interessants. El Mont Jaizkibel és una muntanya aïllada, situada en plena costa, entre Sant Sebastià i Hondarribia, que està esquitxada de "caseríos" blancs enmig de prats verds i penya-segats que donen directament sobre el Cantàbric.
A més, des de la mateixa Hondarribia, surten alguns petits transbordadors que creuen el Bidasoa i permeten arribar a Hendaye, ja en terriori del País Basc Francès, on una immensa platja s'ha convertit en el regne des surfistes. Fer la travessia amb l'embarcació és molt recomanable ja que des del bot es pot veure amb perspectiva els dos pobles i gaudir d'una ria de gran bellesa, a la que els que venim del Mediterrani no estem molt acostumats.

El llac de Puigcerdà

Els ànecs i els cignes que neden a les seves aigües no són conscients de la sort que tenen... Viuen en un dels parcs més bonics que hi ha a Catalunya, sobretot per les vistes que es tenen de les muntanyes de l'entorn i els edificis que l'envolten. Situat al capdamunt del turó on culmina el casc antic de la capital de la Cerdanya, el llac pren l'aigua del riu Carol, que baixa del Pimorent, i que antigament s'usava com a reserva d'aigua per la ciutat.

A Puigcerdà hi fa fred. Molt fred. És per això que la superfície de l'estany roman gelada pràcticament tots els dies d'hivern. Tot i això, també és veritat que la solana de la Cerdanya, malgrat les baixes temperatures, és un dels racons del Pirineu més apte per viure-hi tot l'any. A l'estiu, tot canvia. L'aigua del llac, un cop se li ha fos la pell de gel que la recobreix durant l'hivern, es torna cristal·lina com un mirall i permet que s'hi reflexin les siluetes del Pirineu altiu que sempe vigila la plana ceretana.

Des de fa molts anys, l'estany de Puigcerdà ha estat una destinació turística per excel·lència. Ja a principis del segle XX, la burgesia barcelonina hi construí les seves primeres cases d'estiueg, moltes de les quals avui encara resten intactes, i dónen un aire senyorial a l'entorn. I és que al Parc s'hi pot notar un ambient similar al que es pot tenir en un balneari suís o en una estació de repòs de la costa Atlàntica francesa: aire fresc, pau i tranquil·litat, caminets per passejar...etc. Tots aquests ingredients fan que aquell sigui un racó perfecte per meditar i reflexionar sobre les coses que són importants a la vida. Sovint a la gent li cal trobar indrets que estiguin a l'alçada de llurs reflexions, i aquest és, sens dubte, un d'ells.

El port de Maó

Mediterrània 100%. Són les 5h30 del matí. El dia tot just s'albira, i un vent gèlid -malgrat estar a 30 de juliol- fa gairebé impossible aguantar a coberta. Només les onades trencades per la quilla del ferry pertorben el silenci nocturn. La majoria de passatgers dormen, però la tripulació ja ha obert el bar, i els primers croissants són a punt per ser servits durant els esmorzars. A l'hortizó, la llum del far de Punta Prima ens assenyala que haurem de virar cap al nord per tal d'encarar la bocana del Port de Maó, la nostra destinació. Cap a la dreta, molt més tènue, la llum del Far de Formentor ens dóna testimoni que Mallorca no es pas gaire lluny.

Avancem lentament, cada vegada més; fins que el gran ferry, penetra al Port. Encara queda però, una hora de navegació tot i ja ser a port. I és que l'entrada natural, de més de 3 quilòmetres de llarg i pocs metres d'ample, fa que el barco passi ben just, i a pocs nusos, entre roques, l'illa de Natzaret i algunes cales. Efectivament, el port de Maó és un dels ports naturals més imponents del Mediterrani. No hi ha un sol dic. Tot és fruit de la forma de l'illa, i de l'aigua del mar, que ha aconseguit penetrar terra endins formant un fil d'aigua entre les pastures menorquines.

Al fons, Maó es desperta dalt del cingle. De mida petita, la ciutat té dues parts diferenciades: Es port i la Vila. A baix al costat del moll, hi ha la zona d'oci, amb terrasses, restaurants i els amarradors. A dalt, la vila deixa de ser turística, i els seus carrerons blancs són tranquils i frescos. Maó no és una vila sobressaturada de turistes estrangers, com a les altres illes, sinó que gran part de la població que hi viu és menorquina; cosa que es nota en la llengua, l'ambient i la calidesa.

La Rambla Catalunya

Pastisseria Mauri, Cine Alexandra i Club Capitol, Forn de Sant Jaume, Llibreria Fabre, Rellotgeria Maurer, Colmado Quílez...etc. Tots aquest noms tenen un denominador comú que els uneix: la Rambla de Catalunya. A l'ombra del gran passeig barceloní, el de Gràcia, la Rambla ha esdevingut la germana petita de les avingudes de l'Eixample; però precisament per això, és un dels carrers amb més encants de la nostra ciutat. De la Diagonal a la Gran Via, la Rambla és un lloc idoni per passejar tranquil·lament sota de la doble filera de til·lers que durant la primavera deixen uns aromes d'allò més relaxants. Mentrestant, el vianant pot contemplar banda i banda seu la incessant activitat dels comerços que omplen tots els baixos dels edificis modernistes.

Precisament el teixit comercial de la Rambla de Catalunya és un dels punts forts del carrer, ja que a diferència del Passeig de Gràcia, on gairebé totes les botigues pertanyen a grans marques mundials; a la Rambla s'ha mantingut un ambient més personal. Així doncs, al llarg del trajecte encara es mantenen comerços de tota la vida i amb gran solera, com el Colmado Quílez.

I és que si el vianant té ganes de cosmopolitisme i de sentir-se en un gran metròpoli, sens dubte ha de baixar pel Passeig de Gràcia; però en canvi, si té ganes de més tranquilitat, que ho faci per la Rambla i s'assegui en alguna de les seves terressetes per prendre un cafè. Us en recomano una: la del Forn de Sant Jaume, entre Aragó i Consell de Cent. Demaneu un croissant de massapà... és deliciós.

Per contra, i com a toc negatiu, el nostre carrer d'avui té un punt fosc, un nyap: el tram entre Gran Via i Plaça Catalunya. Fa anys s'hi va construïr un parquing i a sobre no s'hi va refer la Rambla com a tota la resta del trajecte, sinó que es va deixar un carrer ple de cotxes que talla totalment la continuïtat que tindrien les dues Rambles de Barcelona, la de Catalunya i la de les Flors...etc. Allà, les cadenes d'alimentació ràpida, els bars per guiris, i d'altres establiments de gust dubtós, ja hi han fet de les seves.

Per sort però, el tram superior no sembla que hagi d'acabar igual, ans al contrari. Els diumenges a la tarda, l'Ajuntament ja hi està aplicant una prova pilot de tall del trànsit per evitar la circulació d'automòbils durant la jornada dominical. De moment, durant aquestes hores, la calma enmig de l'Eixample ja és possible.

Salamanca

Sens dubte, la ciutat del Tormes és el conjunt històric i artístic més ben conservat de Castella. La seva universitat, que ha esdevingut un referent mundial en estudis superiors hispànics, ha sabut conservar dins els seus passadissos i biblioteques el mateix ambient que els estudiosos medievals deurien gaudir en aquelles mateixes parets segles enrere.

A part de l'ingent quantitat d'arquitectura emblemàtica que hi ha -i que no comentaré-: les dues Catedrals, la barroca i esplèndida plaça Major, el Monestir de Santa Clara, el Museu de Litz...etc; Salamanca és una ciutat eminenment castellana. Passejar-hi, i palpar l'atmosfera dels seus carrers, permet copsar de primera mà l'aire castís i senyorial més tradicional que s'hi respira. D'aquesta manera, durant els freds diumenges d'hivern, no és difícil veure grupets d'homes, que vestits amb la típica capa castellana, passejen amunt i avall per l'empedrat de la Plaza Mayor comentant la darrera jugada en el món de la política, l'esport o qualsevol altra xafarderia. I és que en qualsevol racó de Salamanca, hom pot tenir la sensació que li apareixerà el mateix Lazarillo de Tormes en persona.

Si hi aneu, pareu també atenció en els comerços dels carrers més cèntrics, sobretot en les botigues dels saborosos Pernils de Guijuelo o les pastisseries amb els dolços més tradicionals. Ara bé, i ja que estem parlant d'exquisideses culinàries, us recomano de totes totes una visita al Convento de las Dueñas. A priori, el monestir de las Dueñas no deixa de ser una altra de les joies arquitectòniques de la ciutat. Però al seu interior, a més de visitar un claustre magnífic i caminar per unes estançes on el temps sembla haver-se petrificat, podreu degustar i comprar uns fantàstics dolços elaborats per les pròpies monges de clausura. A la sortida, una amable religiosa amb cara d'haver menjat moltes de les suculentes pastetes que ven, us preparà una caixa de dolços que de ben segur serà un bon record de la vostra visita.

El Béarn

Lluís Llach versa en una de les seves canços que Catalunya és un país "petit" perquè des de dalt d'un campanar ja es veu el del poble veí. El Bearn, antic regne medieval de parla occitano-gascona, comparteix també aquesta característica amb nosaltres, tot i que els seus pobles estan envoltats d'una catifa verda que les magres pluges del nostre clima mediterrani no permeten. Un d'aquest pobles, destí de la meva darrera escapada, és Arthez-de-Béarn. Situat en un punt del Camí de Santiago, Arthez no és pas una destinació turística, sinó que més aviat és un dels molts topònims anònims que esquitxen els mapes. Tot i això, la vila ha sabut guardar l'encant de la regió: cases molt típiques repartides pels turons, prats verds extremadament cuidats, i una personalitat molt marcada. I efectivament, des del campanar d'Arthez es veu el del poble veí, però també moltes altres coses, inclosa una poderosa planta de producció de gas.

Situat a una trentena de quilòmetres de Pau, capital del departament, Arthez gaudeix d'una posició privilegiada: és un balcó inmillorable del Pirineu. I és que el punt fort del Bearn és que els seus turons suaus es converteixen, potser sense voler-ho, en espectadors privilegiats de l'espectacle pirinenc. Des d'Arthez mateix, però també des de Pau, Navarrenx, Oloron o Salauveterre-de-Béarn, les vistes de la serralada són magnífiques. L'únic impediment el curiós observador pot trobar és la climatologia atlàntica, que fa que els dies clars i assolellats siguin escassos. Dijous passat fou un d'aquests dies, i la veritat és que va ser emocionant veure, com des d'un poblet tant petit, i des d'un modest mirador, es podia contemplar un espectacle tant fascinant. Davant, i a uns 100 quilòmetres de distància, els pics nevats del Pirineu s'alçaven majestuosos com fars en l'horitzó que assenyalen els límits del país.

Axalp ( Suïssa )

Suposo que molts de vosaltres havieu vist la que probablement ha estat una de les sèries de dibuixos animats que més ha marcat els nens durant els últims decennis: Heidi. Doncs bé, Axalp podria ser ben bé, el llogaret on la Heidi, en Pedro i l'Abuelo vivien envoltats de muntanyes, prats verds i tranquil·litat física i espiritual.

Per accedir a Axalp cal ser un bon conductor, ja que la tortuosa carretera d'11 quilòmetres que hi mena és d'aquelles dignes de veure. Revolts, fortes rampes i un traçat estret que remunta la muntanya dins un bosc d'avets no són els ingredients ideals per una circulació plàcida. Si no voleu conduir però, els magnífics autobusos postals suïssos us duran des de l'estació de trens de Brienz fins al mateix poblet a tocar del cel. I és que Axalp, situat sobre el llac Brienz, a la regió alpina del cantó de Berna, és com un balcó sobre el paradís. Des dels seus prats frescos es poden contemplar les imponents muntanyes del Rothorn al davant, cara a cara, de tu a tu. I al fons, com un mirall blau turquesa, resten plàcides les aigües del llac que després de fondre's de les glaceres i baixar braves pels torrents troben un repòs intermedi en el seu camí fins al Rhin, Alemanya i els Països Baixos.

L'altre encant de la zona són les seves construccions. El poble, entès com a conjunt de cases agrupades, no existeix com a tal; sinó que més aviat ens trobem davant d'una sèrie de replans esquitxats de casetes de fusta, amb geranis i flors per tot arreu. A més, totes aquestes cases han sabut guardar l'arquitectura tradicional, de tal manera que formen un conjunt homogeni i harmònic on totes les construccions son diferents i alhora iguals. Us recomando doncs, que si hi aneu, us passejeu per molts dels caminets que entre boscos i prats uneixen una caseta amb l'atra i que sobretot respireu l'aire pur que hi corre... Feu-ho! Sentireu el cel a tocar.

A l'hivern però, la cosa canvia. Tot i que personalment no hi he estat mai més enllà de la darrera setmana d'agost, el meu contacte a la zona m'explica que les acumulacions de neu a Axalp són de les que fan rècords. No obstant, em comenta que malgrat la neu, a l'alçada on està situat el poble, uns 1500-1600 metres, s'hi passa millor l'hivern que a la vall, on la humitat del riu i les ombres de les muntanyes fan que sortir al carrer només estigui reservat als més intrèpids.

Girona

Una de les millors terrasses de Catalunya està a Girona. No pas perquè hi serveixin grans tapes ni begudes, sinó perquè l'assedegat viatger que s'hi asseu tindrà com a decorat de fons la gran escalinata i la façana barroca de la Catedral .

No obstant, la ciutat és alguna cosa més que el seu magnífic call, amb carrers costeruts i voltes ombrívoles; que òbviament s'han de recórrer de dalt a baix si no hi heu estat mai. Jo, però, us parlaré d'allò que em recorda la ciutat, ja que per diversos motius, l'indret del que us parlo avui, és alguna cosa més que un punt en el mapa. Per mi, Girona és la dolçor de les garrapinyades els dies de Fires, l'olor a primavera del "Girona temps de flors", o en un altre ordre de coses, la decepció d'haver-me assebentat de la reedició del Tripartit-2 mentre sortiem de la Devesa.

La primera vegada que hi vaig anar, fou un ja llunyà curs de 1er de Batxillerat. Amb autocar, els entrepans, i content de no fer classe, vaig descobrir per primera vegada la ciutat. Potser el que més em va impactar llavors van ser les vistes que hi han des de dalt de la Muralla, justament darrere la seu del rectorat de la UdG. Allò només fou el començament, ja que més endavant les visites s'hi han anat succeint: amb els meus pares, amb amics, i fins i tot sol.

El que més m'agrada de tot plegat però, és l'ambient que s'hi respira. És per això que els gironins que he conegut sovint juguen amb una ambiguïtat admirable: s'hi refereixen com una ciutat petita o bé com un poble gran segons convingui. I és que Girona té, des d'aquest punt de vista, un tamany ideal. Si es busca brugit, a la Carretera de Barcelona o la Gran Via n'hi ha per donar i per vendre. En canvi, si el que es busca és tranquil·litat, només creuar el Pont de Pedra se'n troba.

I per tancar aquest primer article: una recomanació. Si passeu en tren per Girona, feu atenció... Probablement, des de la via i un cop passada l'estació en direcció a França, hi ha una de les vistes més maques del barri vell i les cases de l'Onyar. No desaprofiteu l'ocasió per desenfundar la màquina, i si els sotracs del tren no us ho impedeixen, tirar una bona instantània.

Benvinguda

Benvolguts lectors,

Avui comença un camí. No sé si serà llarg o curt. Recte o amb revolts. Costerut o planer.... Només us puc garantir que us intentaré transmetre la meva passió per viatjar, per descobrir racons, per tornar a pobles o ciutats on feia temps que no hi estava. En definitiva, farem les maletes i anirem a recórrer la pols dels camins de Catalunya i el Món. Pugeu? Estem a punt d'arrencar.