Els que em teniu més a prop, sabeu que fa un temps, gairebé un any, vaig decidir anar a viure a París. Era un somni. Ara, per sort, puc dir que s'ha vist complert. Fa 10 mesos arribava a la Gare de Lyon, amb dues maletes i molts interrogants davant meu. Feia calor, els francesos atapeïen l'estació per marxar de vacances, i un taxista simpàtic em va deixar a la terrassa d'un bar proper al que seria casa meva. Ahir, des d'aquell mateix bar, i després d'haver fet amistat amb el seu propietari, vaig tornar a emprendre el viatge a l'inversa. El cotxe, carregat fins dalt de tot, i 1.000 quilòmetres per davant em tornarien a portar a l'estimada Barcelona. Durant el viatge, molt de temps, potser massa per pensar. M'aturo a Clermont-Ferrand, el primer lloc de França del que vaig sentir a parlar quan era petit i on el meu avi hi anava a visitar el seu germà. Ara, jo, molts anys després, hi faig la que fins al moment, és la darrera nit. Res ha passat com ho havia planificat, però això no és un problema. Tinc les sensacions i les emocions a flor de pell. Ho reconec. Podria dir que a prop del Sena hi deixo batalletes, experiències, riures, preocupacions, felicitat, persones... Però no seria cert. El que hem viscut sempre viatja amb nosaltres, i per tant, tot això també ha vingut amb el cotxe amb mi cap a Barcelona. Això és el que he guanyat, i aquest és el gran triomf. Al cap i a la fi, què és la vida sinó això?
Ara el futur s'ha de continuar construint, com sempre, i com mai hem de deixar de fer-ho. No sabem el que vindrà, com tampoc ho sap mai ningú. I si en algun moment arriba el dubte, com a Casablanca,
sempre ens quedarà París.
