Le Sainte Hélène

Arribem a la casa rural i una de les primeres coses que li preguntem a la propietària són llocs per anar a sopar. Ens trobem perduts al Pirineu, a l'Arieja francès, en un racó de món idil·lic lluny de qualsevol poble o ciutat gran. Pel camí, quilòmetres de revolts, boscos, muntanyes i algun poblet on com a molt hi queda oberta alguna botiga. Estem a prop de casa, a tots just una desena de quilòmetres en línia recta de la Vall Ferrera i l'Estany de Certascan, però un mur de muntanyes, ens separen de forma gairebé infranquejable.

Tenia dubtes de si trobaríem un lloc per sopar. Estem a dimarts, és temporada baixa, i els turistes som una espècie extranya en dies i llocs com aquest. Finalment ens atrau un restaurant, que segons ens diuen, acaba d'obrir fa pocs dies. Es diu Sainte Hélène i es troba en un petit poble anomenat Bordes-sur-Lez. Al arribar em decepciona, ja que jo m'imaginava trobar, en un entorn com aquest, una casa antiga, amb mobles vells, i fins i tot una llar de foc. La conversa amb l'amo del restaurant tot ho canvia. Amb una il·lusió i un rostre digne d'algú que està expressant quelcom de molt personal, ens explica que la sala era una antiga dependència municipal i que li han llogat a ell i al seu fill per tal de dinamitzar aquell equipament buit. Aquesta emoció es palpa en la conversa, però també en el menjar que ens serveixen. Tot i estar perduts en un lloc recòndit del Pirineu, ens serveixen un kir com aperitiu, i uns plats amb una presentació excel·lent, dignes d'un restaurant parisenc, però a preus molt més assequibles.

Mentre avança el sopar, que ens prenem com una mena de premi per acomiadar l'última nit de viatge, vaig pensant en el projecte d'aquest pare i aquest fill. I sobretot, en la felicitat que ens han transmès parlant, però també amb la seva cuina. Segurament, molta gent els haurà tractat de massa arriscats, o fins i tot, d'una mica bojos. Obrir un restaurant, en una sala municipal, en un poble de no més de 100 habitants aïllat entre muntanyes, i on per la carretera en les dues hores de sopar, en prou feines hi ha passat un sol cotxe; no és segurament el camí més fàcil. I què? Se'ls veu engrescats i feliços, i ho saben comunicar. No hi ha res millor que això, per un negoci, ni per la vida mateixa.

Marxem que ja és fosc. Els fars del cotxe il·luminen la carretera, que en algun tram passa, com abans, entremig de plataners. No hem sopat en un restaurant de la Guia Michelin, però hem estat en un lloc millor, un lloc on el tracte humà ha estat l'ingredient principal. Tothom pot muntar el seu particular Sainte Hélène, perquè tothom, en el seu cap en té un. Tant se val on ni com. Només cal gosar-hi. La nit cau definitivament. Pau i silenci. Felicitat.