Solitud?

A partir d’un cert tram del viatge cada vegada costa més creuar-se amb algun cotxe. Vaig amb els llums llargs estona i estona. Sona un CD de música francesa. La nit és fosca i estrellada, i els revolts del Port de Comiols són la millor targeta de benvinguda cap al Pirineu de Lleida. Al cap d'una bona tirada, i després de tres hores i mitja de conduir, l'esbelt campanar il·lumninat d'Esterri d'Àneu m'indica com un far a l'horitzó que ja he arribat a destinació.

Al matí següent enfilo la Vallferrera, i una mica abans d'Alins, un cartell mig rovellat em diu: "Aquí es pot escoltar el silenci". Efectivament, de silenci no en falta. Reflexiono sobre com seria la vida en un lloc com aquest, quins inconvenients deu tenir, i sobretot, si seria capaç d'adaptar-m'hi. D'entrada penso que el més difícil ha de ser la solitud: el fet de sortir al carrer i no trobar ningú; d'haver de fer quilòmetres i quilòmetres per trobar una farmàcia, o un supermercat.  Tot al contrari que a Barcelona, on sempre hi ha algú, o alguna cosa a fer, i on és difícil trobar un racó de tranquil·litat.

 

En aquest punt és on me n'adono de la feblesa dels meus arguments. És cert que la gent que vivim en una gran ciutat estem rodejats de milers de persones, però realment, això per si sol, serveix d'alguna cosa? Sovint ens pensem que estar envoltat físicament de molta gent, tenir 1.000 segugidors al twitter, fer coses superficials, i sobretot, aparentar sociabilitat, ens fa ser més feliços. Quin gran miratge... Un pot passar tot un dia, de casa a la feina, de la feina al súper, del súper al gimnàs, i del gimnàs a casa; haver-se creuat amb centenars de persones i que cap d'elles sàpiga res del que realment estàs pensant o sentint. Precisament, aquest és un dels mals de la nostra societat, i de ben segur, la causa de molts dels nostres problemes.

Al cap d'una estona, ja és migdia. Pujo a dinar a Can Nadalet de Tírvia, i em serveixen una magnífica escudella barrejada. Mentre menjo i anem comentant les notícies de la tele amb la mestressa de la fonda, penso que el que és realment important és no sentir-se sol amb un mateix. No sentir-se desconnectat amb la persona autèntica que tots portem dins. A partir d'aquest punt, a la gent senzilla i legal, d'amics no li'n falten. D'això, podeu estar-ne ben segurs.