Navegar

No soc home de mar ni vaig a la platja sovint. A Barcelona puc estar setmanes i setmanes sense acostar-me al seu front marítim i no sento que em falti res. Entenc però que per a molta gent, sentir la proximitat de les onades, la brisa i l'olor a aigua salada, és un necessitat pel seu benestar i els seus sentits. De fet, després d'estar a París terra endins durant mesos, vaig sentir per primera vegada aquesta sensació en una escapada a la Normandia. A Dieppe, port de sortida de molts vaixells cap a la Gran Bretanya, em va fer il·lusió veure, al entrar a la ciutat i des de dalt d'un turó, l'horitzó de l'Atlàntic al fons. Sinònim d'immensitat, soroll de les onades, escuma, vent, grandesa... L'Atlàntic però, no és el nostre mar ni ho serà mai. Massa gran, massa feréstec, massa salvatge.

Ara pujo al ferry de la Trasmediterránea en un entorn molt diferent. La Badia de Palma de Mallorca es presenta amable, propera, suau. Vuit hores de plàcida navegació em separen de Barcelona, mentre observo amb atenció totes les maniobres. Tot mitjà de transport té una litúrgia, però possiblement salpar d'un port és una de les que més m'encurioseix. La lentitud del vaixell fa que el viatge, en si mateix, ja sigui tot un espectacle des de les primeres passes. Els amarradors deixant anar les cordes, els oficials al pont del vaixell supervisant els moviments del buc, els pràctics que amb la seva llanxa impedeixen que altres embarcacions es creuin en la trajectòria del pesat ferry...etc. Mitja hora després, sortim per la bocana del port, i el vaixell deixa anar tres tocs potents de botzina. Romanticisme en estat pur.

Al cap d'una força estona, i un cop passada l'illa de Sa Dragonera, ens endismem a alta mar. En aquest moment arriba el punt més especial de tot el trajecte: no veure terra durant força hores. Reconec que és una sensació única. 360º d'horitzó clar i de blau pels 4 costats. Tot i la remor dels motors i el soroll de l'escuma que aixeca el vaixell al seu pas, gosaria dir que és un entorn silenciós. Mirar i mirar, i veure que no hi ha res, aporta una màgia especial, una tranquil·litat a l'esperit que costa de trobar en d'altres llocs, i una sensació de llibertat diferent. Miro al sud i penso que la costa algeriana no està tant lluny com ens imaginem, cap a l'est i veig que Sardenya és aquí mateix, València és a dos passos, Eivissa a tocar; i així faig tota la volta imaginària. Però penso en lluny i més lluny. Quants vaixells no duen dirigir-se cap al Canal de Suez, cap a Gibraltar, cap al Mar Negre... ?

Passo la tarda entre la cafeteria, la coberta i la sala de la televisió, fins que a quarts de set una silueta inconfusible es comença a difuminar a la llunyania. El Tibidabo, la seva torre de comunicacions i l'Església del Sagrat Cor, són millors que qualsevol far per orientar-se. Enrere queda la immensitat del mar però s'obre la intensitat d'una ciutat. El parèntesi de la travessia, i la seva calma, ha acabat. El vaixell tornarà a sortir aquesta nit, i més gent emprendrà el mateix viatge a la inversa. I és que sempre hi ha un horitzó per somiar al davant.