Un pianista toca les notes de la melosa cançó dels Beatles Hey Jude . Té l'aspecte de ser un bohemi dels de tota la vida, amb profundes ulleres segurament causades per les poques hores de son i el cabell despentinat. Deu rondar la quarantena i viu amb passió les melodies que fa sonar amb el seu piano. O almenys això delata la seva cara, que segueix el ritme tancant els ulls i fent expressions de concentració. Tot i que la qualitat de la seva veu és més que dubtosa, l'agilitat amb els dits ho compensa, i els clients que sopem en aquell restaurant veiem com els grans clàssics internacionals i francesos ens fan gaudir molt més de l'instant. Després vindrà Let it be, Imagine, La vie en Rose, Champs Elysées...Demano un cafè que es converteix en un bon aliat per poder restar més estona assegut. I és que cada cançó és una excusa per no acabar mai de sopar i estar, encara que siguin cinc minuts més, en aquest racó de món. La meva taula queda al centre, i al trobar-se una mica elevada, veig amb una bona perspectiva tot el que passa al meu voltant. A fora, el vespre cau lentament, i el trànsit de persones va disminuint a mesura que passen els minuts. Els escombriaires han obert una boca de rec per netejar l'empedrat, cosa habitual en aquesta ciutat, i la remor de l'aigua baixant carrer avall es pot sentir de fons del piano. De tant en tant, alguna moto sorollosa i despistada enfila la rampa amunt, i els cotxes, escassos, desentonen en un barri poc preparat per l'automòvil.
De cop i volta però, miro per la finestra i m'emociono de pensar que aquests instants que estic vivint són un petit somni fet realitat. No ho he buscat, simplement les circumstàncies i l'atzar m'han dut fins ara i aquí. Aquest matí, en sortir de l'hotel no tenia cap rumb fix, i no havia pensat per on passaria ni a quin barri aniria a sopar.
En aquest punt me n'adono que sovint vivim sempre pensant en el passat o en el futur, ancorats en planificacions desastroses o en records perduts en els anys. En definitiva, ens col·lapsa un estat de malenconia que no es duu enlloc i que ens tanca les portes a les noves emocions i en darrera instància, a la vida.
I és que a París, al turó de Montmartre, sopant al restaurant Le Houdon de la Rue des Abesses, tot es veu molt més clar i més bonic. Aquesta és la sensció que compta. Després de dues hores d'embadaliment, m'aixeco discretament i com a la pel·lícula Casablanca estic a punt de dir: tócala de nuevo, Sam.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada