Són les 6h55 del matí, a fora és fosc i un silenci absolut regna a l'habitació. M'acabo de llevar i només de pensar-hi em fa mandra... L'estació de Rodez està a les afores, i m'espera una llarga passejada amb la maleta fins arribar-hi. Engego la tele, i des del llit, miro el Télématin, una espècie de “Matins d'en Josep Cuní” a la francesa: entrevistes, el temps, el trànsit i diverses informacions pràctiques més. De sobte se m'acut que podria trucar un taxi perquè em dugués a l'estació. Com és que no hi havia pensat abans! Problema resolt!
Baixo a recepció i demano el telèfon dels taxis. El responsable de l'hotel em sorprèn una mica i em dóna un paperet groc amb 6 mòbils i 6 noms, corresponent als únics taxis de la ciutat. Per un moment havia oblidat que em trobo perdut en una petita ciutat de províncies. Així que decideixo començar pel principi i provar amb el primer número “si'l vous plaît, j'ai besoin d'un taxi pour aller à la gare”. Una senyora em respon i em diu que a la hora que li indico no pot venir, que podria ser-hi dues hores més tard... ??? Llàstima. Marco el segon, i aquest ni tant sols respon. Finalment, a la tercera va a la vençuda, i el taxista em diu que pot venir.
Mentre esmorzo reflexiono sobre la gran sort que tinc de viure a Barcelona, ja que una situació d'aquestes seria impossible. Si vull un taxi, baixo al carrer i en menys d'un minut en passen dos o tres. Aquí, he hagut de trucar a Mme. Guéret, M. Jonas...etc; i depèn de com cap d'ells m'hagués pogut acostar a l'estació. El món rural no està fet per mi, acabo sentenciant.
A la hora acordada i molt puntual, el taxi m'espera al carreró de l'hotel. Un noi em ve a buscar i em suggereix de pujar al davant del cotxe. Un cop assegut i quan tot just arranquem, de sobte, i força emocionat em diu: “FELICITATIONS!!!!!!!”. Garratibat al seient em quedo sense saber què dir... El taxista, al veure que no obté resposta de la meva part m'insisteix i em diu en francès “però vostè no és el Sr. David que m'ha trucat?”. Sí, assenteixo. “Doncs avui és el seu sant!” Els ulls se m'obren de cop i una sensació de felicitat i emoció em recorre el cos. Es veritat! Estic de vacances, sol, en una ciutat enmig del Massís Central francès i resulta que un taxista que no conec de res em felicita entusiastament. Pel que m'explica, quan l'he trucat per reservar el seu cotxe, a la tele havien acabat de recordar el sant del dia (cosa que fan sempre a l'espai del temps de la televisió francesa) i el taxista ha pensat en el client que havia d'anar a recollir. Retorno enrere i comprovo com efectivament, a Barcelona trobaria milers de taxis, però en cap hauria tingut aquesta petita sorpresa.
Ja dalt el tren, i de camí de Toulouse, no puc deixar de donar voltes a la situació. Tinc ganes d'arribar a la ciutat, d'agafar el metro, de mirar botigues, de trobar gent amunt i avall, i en definitiva de veure com la vida bull. No obstant, a Rodez he gaudit de la tranquil·litat, del paisatge, del fred, i fins i tot de taxistes que et feliciten el dia del teu sant. M'he trobat amb mi mateix i he pensat que aquell seria un bon lloc per viure.
Mentre el tren va baixant lentament cap a la vasta plana de la Garona, me n'adono que tinc una contradicció irresolta. De moment, si tingués la possibilitat de triar l'entorn ideal per establir-me en un altre lloc que no fos Barcelona, no sabria què escollir. De fet, fa temps que ho intuïa.
Qué maco, m'agrada el canvi!!!
ResponElimina