Tots iguals, tots diferents

Plou finament. És divendres a la tarda i una corrua immensa de cotxes entrem lentament cap a Barcelona. Les llums vermelles dels que em precedeixen es reflecteixen al vidre, i al fons, un anuncis de ves a saber què, il·luminen l'horitzó. Una estampa típica, tòpica i descafeïnada de la vida d'un urbanita. Centenars, milers, o desenes de milers de vehicles estem fent el mateix recorregut, rutinari, silenciós i monòton. Malauradament, en això s'ha reduït la nostra vida, penso.

Creiem que som més lliures, que tenim més benestar, que estem més ben formats, però per contra, la societat ens exigeix a canvi un preu molt alt: qui es mou, no surt a la foto. Tal com gràficament va dir aquell polític el nom del qual ara no vull recordar. Es poden discrepar en els matisos, es pot estar en desacord en alguns aspectes, però el món en el què vivim no tolera el replantejament dels fonaments, la discrepància profunda, l'originalitat i en definitiva, la personalitat pròpia.

Segurament alguns creureu que el s. XXI té problemes més grossos i dramàtics que el que ara us plantejo: la fam, les guerres, l'odi entre pobles...etc. Teniu tota la raó i jo no seré qui ho qüestioni. Però atureu-vos a pensar quantes vegades heu canviat algun aspecte de la vostra vida per la por al què diran... Quantes vegades, per poc que sigui, heu cedit davant la pressió homogenïtzadora i heu estat una mica menys vosaltres.

No cal fer grans revolucions, ni grans proclames, simplement si tots aportem el nostre granet de sorra i ens movem seguint allò que tenim escrit a l'ànima, viurem més en harmonia amb nosaltres mateixos i per extensió, amb els que ens envolten.

De sobte, alço la vista i ja no estic enmig de l'autopista. Els carrers de l'Eixample comencen a buidar-se i la pluja, lluny de minvar, es va fent intensa. Assaboreixo el moment i poso un cd de música francesa. Repasso el dia, les sensacions que he tingut, les reflexions que m'han vingut al cap i tot d'una, un enorme benestar em recorre el cos. Me n'adono que aquesta tarda d'hivern he fet exclusivament allò que m'encanta: escriure i comunicar. Per postres i sense esperar-ho, algú que fins fa uns setmanes no coneixia, m'ha transmès també dolçor i passió per la vida amb un sabor molt natural. Què més puc demanar?

Sóc feliç. Fa uns mesos lluitava per no ser diferent. Ara, ser-ho, és el meu objectiu. Aquesta és doncs, la meva recepta per un món millor.