dissabte, 24 d’abril del 2010

Abismes

En tota vida, com en tota carretera, hi ha estones de grans rectes, carrils amples i ponts que salven les dificultats que es van succeint. Circular-hi és fàcil, no cal gaire destresa, i amb una lleu pressió sobre l’accelerador es pot mantenir una bona velocitat de creuer.

Per arribar a destinació però, no n’hi ha prou amb el tram planer. Els llocs bonics, les Ítaques particulars, els paratges somiats requereixen un trajecte més selecte, més matisat i sobretot més profund. Cal, tard o d’hora, deixar la còmoda ruta. Una vegada s'ha pagat el peatge de la fàcil autopista, hem de prendre un altre camí molt diferent. Res és perenne, i algun dia l’home sent la necessitat de canviar. L’autopista val per una estona però tothom, absolutament tothom, acaba escollint una sortida o altra, sigui la primera o la darrera i s'enfronta a la voluntat d’agafar aquell camí que sap que transcorre entre els penya-segats. Una vegada ho hem decidit, la marxa enrere és impossible.


A partir d’aquí, la destresa i l'esforç de cadascú mana sobre la resta. El camí pot fer pujada o baixada, ser més o menys tortuós, però el broc gros s’acaba i les baranes a banda i banda escassegen: l’abisme es fa present i la seva presència ens paralitza. Els conductors de la vida en aquestes circumstàncies circulem amb la por de caure. Vet aquí la nostra gran enemiga... La ment es transforma i les nostres idees comencen a prendre un tint dramàtic. Ja no es gaudeix del camí i les mirades només es dirigeixen vers aquest abisme que sempre hem tingut present però que durant molt de temps hem mirat d’esquivar-lo amb totes les forces.

En el fons però, se sap que l’abisme és un miratge, i que només la por és el que ens pot fer relliscar. El desnivell existeix, i no s’ha de negar, però si el camí es té clar, tot és possible i els sentiments negatius acaben esvaint-se. Llavors, en aquest punt d’equilibri vital, és quan es comença a gaudir del trajecte, la felicitat aflora i l’emoció ens encén. El bon conductor, malgrat l’abisme, és aquell que acaba apassionant-se a cada revolt.

2 comentaris:

  1. Sembla una crònica del diari La Renaixença...!

    ResponElimina
  2. Ep!! M’ha agradat molt la metàfora, però penso que ets massa optimista i positiu!!! Salut!

    ResponElimina