Silentium et auditacens

L’any 1326 la Reina Elisenda de Montcada, una de les sobiranes més destacades de la història de Catalunya, fundava en el que llavors era plena muntanya, el monestir de Santa Maria de Pedralbes. Sense ser-ne plenament conscient, començava la construcció del que serà claustre gòtic més gran d’Europa i una de les joies de l’art català.

684 anys més tard, un dia 15 de maig i en el marc de la “Nit dels Museus”, el recinte va obrir les portes i va permetre, al igual que la resta de museus de la ciutat, que els visitants poguessin recórrer el seu interior en hores intempestives. D’aquesta manera i només per uns instants, el noctàmbuls que ens hi vam acostar varem poder passejar en plena nit pel claustre, tal com feien les monges del cenobi quan encara sortien del dormitori en plena foscor per anar a l’església a resar el oficis de matinada.

Durant la Nit dels Museus, els arcs i passadissos estaven degudament il·luminats amb una llum càlida però suficientment tènue, que donava un ambient íntim i relaxant als més de 40 metres de claustre. Així, a mesura que el visitant anava avançant pels diferents racons, tenia una perspectiva diferent a cada metre. Depèn de com es mirava, es captava amb molt intensitat l’enorme racionalitat dels arcs gòtics, i el conjunt uniforme i tremendament esvelt que formava amb la filera de columnes. Cada vista era una sorpresa, cada mirada, un impacte visual.

Des del vessant oest, es podia percebre com el campanar feia de sentinella de tot el monestir, i com les enormes campanes, estaven llestes per reprendre la seva activitat una vegada tornés la claror.

El cel era clar, i sobre la vertical del claustre, l’ossa major quedava perfectament enquadrada sobre els nostres caps. Al mig, un rajolí d’aigua de la font era l’únic element que trencava l’absolut silenci, i així, aportava una mica de sensació de vida i moviment en un indret de tanta pau i quietud. A més, depenent de com girava el vent, els llimoners deixaven a l'aire una dolça olor que regalava l’olfacte dels visitants. Feia temps que aquest sentit, tant poc utilitzat pels que vivim a la ciutat, no notava un perfum tant agradable...

Tot plegat feia que l’ambient d’aquell espai fos difícilment descriptible. Els claustres sempre són llocs especials, de recolliment, de tancar-se en un mateix i fins tot sovint guarden una aurèola de misteri. Històricament, en un monestir com el de Pedralbes, el claustre es convertia en l’únic espai exterior del qual les monges podien gaudir, i per elles, aquesta era la única part de cel que podien veure per la resta de la seva vida.

Desconec si això en el fons les angoixava, però del que sí que estic segur, és que dissabte a la nit, el claustre de Pedralbes s’havia convertit en un petit tros de cel a la Terra.