El Pont de Malafogassa

Juliol, canícula, humitat... A Barcelona cau foc del cel, i en aquestes condicions, una de les millors opcions per un dissabte a la tarda és sortir de la ciutat en busca de certa fresqueta. Al Vallès encara fa més calor, i els grills, ressonen al costat de la carretera, com una orquestra ben rítmica que ens recorda que estem prop del Mediterrani. El bosc, sec, passa com pot la duresa de l'estiu. Res estrany, ni excepcional. Estiu al 100%

A l'arribar a Vic, la calor és encara forta, així decidim buscar un lloc una mica menys inhòspit que l'assolellada plaça Major. La primera idea és fer cap al Pantà de Sau. Les Guilleries, solitàries i un punt misterioses, es fan de seguida presents tant bon punt la carretera comença a serpentejar. En un revolt però, a pocs quilòmetres abans de Vilanova de Sau, la meva acompanyant osonenca, em fa girar a la dreta. Un camí asfaltat, d'uns tres quilòmetres, ens porta entre boscos d'alzines, fins a un d'aquests llocs que només coneixen les persones de la zona. És mitja tarda, la calor afluixa, i ens endinsem cap al que, de ben segur, és com un petit oasi enmig de l'estiu.

Després de seguir un petit caminet al costat de la Riera Major, arribem al Pont de Malafogassa, impressionant construcció del s. XV, que després de segles i segles, encara uneix les dues ribes del riu. És estiu però encara baixa força aigua, neta i plena de peixets i fins i tot algun cranc. El paisatge es manté verd i sobretot, silenciós. Un cop passat el pont, i girant a l'esquerra, ens endinsem en un petit corriol enmig de boixos, que ens duu fins a una zona, al costat de la riera, plena de basses i racons amb sorra. L'aigua, freda, convida a treure's les sabates, i a ficar-s'hi dins, mentre els peus noten com la circulació de la sang s'activa ràpidament...

De cop i volta, mirem el rellotge, i ens adonem que són vora les nou. Malgrat trobar-nos enmig del bosc, els vespres, són encara llargs i enganyen una mica. Decidim apropar-nos a Vilanova de Sau, on un senzill bar a l'entrada del poble ens prepara unes fantàstiques llesques de pa amb llom i formatge. Cau la nit, i des de la terrasseta es veuen les llums de Tavertet just a dalt dels cingles que es troben a la llunyania. I és que amb poca cosa, pocs diners, i de manera improvisada, es pot passar una tarda fantàstica no molt lluny de casa. Per un dia, em va semblar tornar a estar de colònies.