Tornar a casa

Al vespre, més o menys tard, tornar a casa és un acte rutinari. De la feina, d’un sopar amb amics, d’un viatge, de visitar un familiar a l’hospital... tots emprenem el camí de retorn cap al nostre punt de partida. Alguns ho faran a peu, altres en transport públic, o d’altres en bicicleta; tant se val. Si ho volem però, aquesta acció que fem cada dia es pot convertir en un moment màgic, de descompressió i fins i tot d’evasió. En un petit gest revolucionari. Només depèn de nosaltres. 

Ha estat un dissabte de logística. Al matí, compres al mercat de Santa Caterina: una mica de peix, fruita, formatge, i algun que d’altre capritx. A la tarda, ruta per algunes sabateries en busca d’una ganga de rebaixes que finalment no existeix. Fa estona que és de nit, la jornada ha estat grisa, i una boira baixa digne dels hiverns nord europeus, ha esmorteït tot el dia la poca llum del mes de gener. Ara, una lleu pluja fina, gairebé imperceptible deixa moll el terra de lloses de la Plaça de la Catedral. Circulo pel carrer gairebé com un robot, pensant en la conversa telefònica que he tingut amb una amiga que desborda passió per viure. Això em fa pensar, així que decideixo convertir el meu retorn a casa en el millor moment del dia. Quina gran idea, i què facil és de fer-ho.

Em desvio de la ruta pel carrer dels Comtes, al costat de la Catedral. Silenci. Llum tènue. Les gàrgoles del Palau del Virrei fan por com sempre. En un racó, un tenor de veu rònega, canta l’Ave Maria. En pocs metres, passo del brugit a la calma. Del segle XXI a l’Edat Mitjana. Continuo la meva petita excursió, i em fixo que entre la boirina, la lluna intenta treure el nas. És tèrbola, encantada, preciosa. Segueixo i arribo a la Plaça Sant Just i Pastor, un dels raconets més desconeguts però més bonics de Ciutat Vella. Les campanes, cerimonioses, toquen un quart d’onze de la nit. Segueixo caminant, i mica en mica, m’adono que ja no penso en el mateix que he estat pensant tota la setmana. He aconseguit trencar amb el que m’estava segrestant les meves estones. I tot, només fent una petita volta extra per tornar a casa, contemplant l’entorn,  obrint els sentits al paisatge, als sorolls, a la pluja, a la nit, al silenci... Mirant enfora i mirant endins.

I és que a vegades, tendim a pensar erròniament, que per relaxar-se o trobar una certa pau, cal anar a un spa, fer un tractament caríssim de massatges, o llogar un vaixell i perdre’s enmig de la mar. Potser tot això també hi ajuda, però ho tenim menys a l’abast. Tots tornem a casa a la nit, i tots, ho podem convertir en un moment per trobar-nos amb nosaltres mateixos. És senzill, gratuït i ineludible. Ho proves?

Estampes del regional Oviedo-Ferrol

Els carrers d’Oviedo-Vetusta estan deserts. Algun bar comença a obrir les portes i la claror es resisteix a aparèixer. Al nord d’Espanya es nota la diferència horària respecte de Barcelona, i a les vuit del matí, encara és de nit. A l’estació, els més matiners pugem al minúscul tren que recorrerà tota la costa d’Astúries, Lugo i La Corunya, fins al Ferrol. Gairebé 7 hores de viatge, en un recorregut de somni, però de velocitat pròpia del s.XIX.

Avancem entre les boires i les tènues llums dels petits baixadors on alguna ànima gosa esperar el tren. Gent que va a treballar al poble del costat, estudiants que cartera en mà fan alguns quilòmetres per anar a l’escola o l’institut, avis que deuen anar al metge... Poc a poc, el dia va apareixent, i a mesura que ens allunyem de la ciutat, el tren es buida. En poca estona, al vagó hi quedem no més de 5 ó 6 persones, i cada vegada, que ens aturem, ho fem en poblets més aïllats i on sembla que el temps, i amb ell, la modernitat, no hi hagi arribat gaire.

El paisatge és espectacular. Prats verds, cales i penya-segats dignes d’una pel·lícula, ries llarguíssimes que la via ressegueix al costat de l’aigua, i un cel fosc i amenaçador que no fa res més que donar un toc de por a aquesta part de la Península allunyada de tot. En un dels nombrosos baixadors, el nom del qual no recordo, algú des de l’andana fa el senyal al maquinista perquè s’hi aturi. I és que sinó, és tant poca la gent que utilitza aquestes parades, que el tren hi passa de llarg. Viatjo doncs, en un taxi-tren...

El passatger que hi puja és un senyor gran. Amb boina, jersei a quadres, i pantalons de pana. Res fora del normal. M’hi fixo però, i veig que porta una capsa de detergent Dixan, d’aquelles grans. S’asseu no molt lluny de mi i s’hi està més d’una hora. En un altre baixador, demana parada, el tren s’atura, i aquest curiós senyor marxa muntanya enllà per un caminet. A la llunyania, quatre cases.

Aquesta estampa em fa reflexionar. De seguida la meva imaginació em porta a pensar en els motius del viatge d’aquesta persona. No duia ni maleta, ni cap altre element més que el detergent. Finalment, arribo a la conclusió més simple: aquest avi ha de recórrer més d’una hora per anar i més d'una per tornar, simplement per comprar un pot de detergent.... 

El tren segueix recorrent la costa, i en pocs estona entrem a la província de Lugo. El paisatge es fa encara més bonic. Ben encaixat al seient, no trec la vista de la finestra, i sovint m’encasto al vidre, per veure encara de més a prop el que hi ha a fora. Jo faig aquest trajecte per plaer, però d’altres, com el senyor del Dixan, el fan per necessitat. Penso en l’aïllament, i la realitat quotidiana d’aquest humil avi. Què diferent de la meva, i també de la dels meus avis! No sabria dir si en un entorn així, es viu millor o pitjor que a la ciutat. La meva intuïció, és que en alguns aspectes és molt més dura, però en d’altres molt més simple. El que tinc clar però, és que m’ho pensaria dues vegades abans de malgastar el sabó per la rentadora...

El Pont de Malafogassa

Juliol, canícula, humitat... A Barcelona cau foc del cel, i en aquestes condicions, una de les millors opcions per un dissabte a la tarda és sortir de la ciutat en busca de certa fresqueta. Al Vallès encara fa més calor, i els grills, ressonen al costat de la carretera, com una orquestra ben rítmica que ens recorda que estem prop del Mediterrani. El bosc, sec, passa com pot la duresa de l'estiu. Res estrany, ni excepcional. Estiu al 100%

A l'arribar a Vic, la calor és encara forta, així decidim buscar un lloc una mica menys inhòspit que l'assolellada plaça Major. La primera idea és fer cap al Pantà de Sau. Les Guilleries, solitàries i un punt misterioses, es fan de seguida presents tant bon punt la carretera comença a serpentejar. En un revolt però, a pocs quilòmetres abans de Vilanova de Sau, la meva acompanyant osonenca, em fa girar a la dreta. Un camí asfaltat, d'uns tres quilòmetres, ens porta entre boscos d'alzines, fins a un d'aquests llocs que només coneixen les persones de la zona. És mitja tarda, la calor afluixa, i ens endinsem cap al que, de ben segur, és com un petit oasi enmig de l'estiu.

Després de seguir un petit caminet al costat de la Riera Major, arribem al Pont de Malafogassa, impressionant construcció del s. XV, que després de segles i segles, encara uneix les dues ribes del riu. És estiu però encara baixa força aigua, neta i plena de peixets i fins i tot algun cranc. El paisatge es manté verd i sobretot, silenciós. Un cop passat el pont, i girant a l'esquerra, ens endinsem en un petit corriol enmig de boixos, que ens duu fins a una zona, al costat de la riera, plena de basses i racons amb sorra. L'aigua, freda, convida a treure's les sabates, i a ficar-s'hi dins, mentre els peus noten com la circulació de la sang s'activa ràpidament...

De cop i volta, mirem el rellotge, i ens adonem que són vora les nou. Malgrat trobar-nos enmig del bosc, els vespres, són encara llargs i enganyen una mica. Decidim apropar-nos a Vilanova de Sau, on un senzill bar a l'entrada del poble ens prepara unes fantàstiques llesques de pa amb llom i formatge. Cau la nit, i des de la terrasseta es veuen les llums de Tavertet just a dalt dels cingles que es troben a la llunyania. I és que amb poca cosa, pocs diners, i de manera improvisada, es pot passar una tarda fantàstica no molt lluny de casa. Per un dia, em va semblar tornar a estar de colònies.

Tornem-hi!

Retornar a una ciutat, poble o paisatge visitat anteriorment sempre és una situació que ens remou en poca o molta mesura alguns sentiments. Sobretot si en aquest lloc ja hem viscut experiències prèvies lligades a unes vacances, un viatge de feina, un Erasmus o qualsevol altra situació. És per aquest motiu que sovint és molt més interessant tornar allà on ja hem estat, que no pas descobrir un indret nou que potser no ens atreu tant el cuquet de l'interès viatger.

Una de les millors maneres de retornar a una ciutat o país és fer-ho sol. Crec que de fet, és la millor manera. Com que en anteriors ocasions ja has visitat els punts més emblemàtics, el viatger que retorna sol a un lloc es pot permetre el luxe de fer una estada més introspectiva, més íntima, més calmada. Asseure's tota una tarda en una terrassa, anar a llegir un llibre en un parc, o perdre's per zones no eminentment turístiques són un bon exercici.

El que ens desperti aquell indret dependrà sobretot del que hi haguem viscut prèviament, però segur, segur, que mai ens deixarà indiferents. A vegades, certa tristesa o nostàlgia s'apodera de nosaltres. No cal desesperar-se. Gaudim i repensem el que sentim. En comptes d'això, perquè no ens alegrem d'haver viscut, d'haver sentit, d'haver experimentat allà mateix? Reformulem la nostàlgia cap a l'alegria i la satisfacció.

També és molt sa retornar amb certa regularitat, però amb força distància en el temps, a algun racó especial per cadascú de nosaltres. No cal que sigui molt lluny, ni tampoc espectacular; però sí que ha de ser únic. Pot ser un banc en un parc, un mirador en una muntanya o un paisatge que ens sedueixi. Anar-hi i fer balanç personal en positiu sempre ens ajuda a agafar forces, a trobar-nos amb nosaltres mateixos i a veure que les coses, si un vol, sempre tiren endavant. Jo aviat tornaré a llocs que cada any m'omplen d'energia.

 

Els que em coneixeu, ja sabeu quins són. Només espero que vosaltres també tingueu aquesta oportunitat; i si no sabeu on anar de vacances, penseu potser en repetir. Segur que serà una bona experiència. Aprofiteu-la!

Navegar

No soc home de mar ni vaig a la platja sovint. A Barcelona puc estar setmanes i setmanes sense acostar-me al seu front marítim i no sento que em falti res. Entenc però que per a molta gent, sentir la proximitat de les onades, la brisa i l'olor a aigua salada, és un necessitat pel seu benestar i els seus sentits. De fet, després d'estar a París terra endins durant mesos, vaig sentir per primera vegada aquesta sensació en una escapada a la Normandia. A Dieppe, port de sortida de molts vaixells cap a la Gran Bretanya, em va fer il·lusió veure, al entrar a la ciutat i des de dalt d'un turó, l'horitzó de l'Atlàntic al fons. Sinònim d'immensitat, soroll de les onades, escuma, vent, grandesa... L'Atlàntic però, no és el nostre mar ni ho serà mai. Massa gran, massa feréstec, massa salvatge.

Ara pujo al ferry de la Trasmediterránea en un entorn molt diferent. La Badia de Palma de Mallorca es presenta amable, propera, suau. Vuit hores de plàcida navegació em separen de Barcelona, mentre observo amb atenció totes les maniobres. Tot mitjà de transport té una litúrgia, però possiblement salpar d'un port és una de les que més m'encurioseix. La lentitud del vaixell fa que el viatge, en si mateix, ja sigui tot un espectacle des de les primeres passes. Els amarradors deixant anar les cordes, els oficials al pont del vaixell supervisant els moviments del buc, els pràctics que amb la seva llanxa impedeixen que altres embarcacions es creuin en la trajectòria del pesat ferry...etc. Mitja hora després, sortim per la bocana del port, i el vaixell deixa anar tres tocs potents de botzina. Romanticisme en estat pur.

Al cap d'una força estona, i un cop passada l'illa de Sa Dragonera, ens endismem a alta mar. En aquest moment arriba el punt més especial de tot el trajecte: no veure terra durant força hores. Reconec que és una sensació única. 360º d'horitzó clar i de blau pels 4 costats. Tot i la remor dels motors i el soroll de l'escuma que aixeca el vaixell al seu pas, gosaria dir que és un entorn silenciós. Mirar i mirar, i veure que no hi ha res, aporta una màgia especial, una tranquil·litat a l'esperit que costa de trobar en d'altres llocs, i una sensació de llibertat diferent. Miro al sud i penso que la costa algeriana no està tant lluny com ens imaginem, cap a l'est i veig que Sardenya és aquí mateix, València és a dos passos, Eivissa a tocar; i així faig tota la volta imaginària. Però penso en lluny i més lluny. Quants vaixells no duen dirigir-se cap al Canal de Suez, cap a Gibraltar, cap al Mar Negre... ?

Passo la tarda entre la cafeteria, la coberta i la sala de la televisió, fins que a quarts de set una silueta inconfusible es comença a difuminar a la llunyania. El Tibidabo, la seva torre de comunicacions i l'Església del Sagrat Cor, són millors que qualsevol far per orientar-se. Enrere queda la immensitat del mar però s'obre la intensitat d'una ciutat. El parèntesi de la travessia, i la seva calma, ha acabat. El vaixell tornarà a sortir aquesta nit, i més gent emprendrà el mateix viatge a la inversa. I és que sempre hi ha un horitzó per somiar al davant.

Solitud?

A partir d’un cert tram del viatge cada vegada costa més creuar-se amb algun cotxe. Vaig amb els llums llargs estona i estona. Sona un CD de música francesa. La nit és fosca i estrellada, i els revolts del Port de Comiols són la millor targeta de benvinguda cap al Pirineu de Lleida. Al cap d'una bona tirada, i després de tres hores i mitja de conduir, l'esbelt campanar il·lumninat d'Esterri d'Àneu m'indica com un far a l'horitzó que ja he arribat a destinació.

Al matí següent enfilo la Vallferrera, i una mica abans d'Alins, un cartell mig rovellat em diu: "Aquí es pot escoltar el silenci". Efectivament, de silenci no en falta. Reflexiono sobre com seria la vida en un lloc com aquest, quins inconvenients deu tenir, i sobretot, si seria capaç d'adaptar-m'hi. D'entrada penso que el més difícil ha de ser la solitud: el fet de sortir al carrer i no trobar ningú; d'haver de fer quilòmetres i quilòmetres per trobar una farmàcia, o un supermercat.  Tot al contrari que a Barcelona, on sempre hi ha algú, o alguna cosa a fer, i on és difícil trobar un racó de tranquil·litat.

 

En aquest punt és on me n'adono de la feblesa dels meus arguments. És cert que la gent que vivim en una gran ciutat estem rodejats de milers de persones, però realment, això per si sol, serveix d'alguna cosa? Sovint ens pensem que estar envoltat físicament de molta gent, tenir 1.000 segugidors al twitter, fer coses superficials, i sobretot, aparentar sociabilitat, ens fa ser més feliços. Quin gran miratge... Un pot passar tot un dia, de casa a la feina, de la feina al súper, del súper al gimnàs, i del gimnàs a casa; haver-se creuat amb centenars de persones i que cap d'elles sàpiga res del que realment estàs pensant o sentint. Precisament, aquest és un dels mals de la nostra societat, i de ben segur, la causa de molts dels nostres problemes.

Al cap d'una estona, ja és migdia. Pujo a dinar a Can Nadalet de Tírvia, i em serveixen una magnífica escudella barrejada. Mentre menjo i anem comentant les notícies de la tele amb la mestressa de la fonda, penso que el que és realment important és no sentir-se sol amb un mateix. No sentir-se desconnectat amb la persona autèntica que tots portem dins. A partir d'aquest punt, a la gent senzilla i legal, d'amics no li'n falten. D'això, podeu estar-ne ben segurs.

Le Sainte Hélène

Arribem a la casa rural i una de les primeres coses que li preguntem a la propietària són llocs per anar a sopar. Ens trobem perduts al Pirineu, a l'Arieja francès, en un racó de món idil·lic lluny de qualsevol poble o ciutat gran. Pel camí, quilòmetres de revolts, boscos, muntanyes i algun poblet on com a molt hi queda oberta alguna botiga. Estem a prop de casa, a tots just una desena de quilòmetres en línia recta de la Vall Ferrera i l'Estany de Certascan, però un mur de muntanyes, ens separen de forma gairebé infranquejable.

Tenia dubtes de si trobaríem un lloc per sopar. Estem a dimarts, és temporada baixa, i els turistes som una espècie extranya en dies i llocs com aquest. Finalment ens atrau un restaurant, que segons ens diuen, acaba d'obrir fa pocs dies. Es diu Sainte Hélène i es troba en un petit poble anomenat Bordes-sur-Lez. Al arribar em decepciona, ja que jo m'imaginava trobar, en un entorn com aquest, una casa antiga, amb mobles vells, i fins i tot una llar de foc. La conversa amb l'amo del restaurant tot ho canvia. Amb una il·lusió i un rostre digne d'algú que està expressant quelcom de molt personal, ens explica que la sala era una antiga dependència municipal i que li han llogat a ell i al seu fill per tal de dinamitzar aquell equipament buit. Aquesta emoció es palpa en la conversa, però també en el menjar que ens serveixen. Tot i estar perduts en un lloc recòndit del Pirineu, ens serveixen un kir com aperitiu, i uns plats amb una presentació excel·lent, dignes d'un restaurant parisenc, però a preus molt més assequibles.

Mentre avança el sopar, que ens prenem com una mena de premi per acomiadar l'última nit de viatge, vaig pensant en el projecte d'aquest pare i aquest fill. I sobretot, en la felicitat que ens han transmès parlant, però també amb la seva cuina. Segurament, molta gent els haurà tractat de massa arriscats, o fins i tot, d'una mica bojos. Obrir un restaurant, en una sala municipal, en un poble de no més de 100 habitants aïllat entre muntanyes, i on per la carretera en les dues hores de sopar, en prou feines hi ha passat un sol cotxe; no és segurament el camí més fàcil. I què? Se'ls veu engrescats i feliços, i ho saben comunicar. No hi ha res millor que això, per un negoci, ni per la vida mateixa.

Marxem que ja és fosc. Els fars del cotxe il·luminen la carretera, que en algun tram passa, com abans, entremig de plataners. No hem sopat en un restaurant de la Guia Michelin, però hem estat en un lloc millor, un lloc on el tracte humà ha estat l'ingredient principal. Tothom pot muntar el seu particular Sainte Hélène, perquè tothom, en el seu cap en té un. Tant se val on ni com. Només cal gosar-hi. La nit cau definitivament. Pau i silenci. Felicitat.