Tornar a casa

Al vespre, més o menys tard, tornar a casa és un acte rutinari. De la feina, d’un sopar amb amics, d’un viatge, de visitar un familiar a l’hospital... tots emprenem el camí de retorn cap al nostre punt de partida. Alguns ho faran a peu, altres en transport públic, o d’altres en bicicleta; tant se val. Si ho volem però, aquesta acció que fem cada dia es pot convertir en un moment màgic, de descompressió i fins i tot d’evasió. En un petit gest revolucionari. Només depèn de nosaltres. 

Ha estat un dissabte de logística. Al matí, compres al mercat de Santa Caterina: una mica de peix, fruita, formatge, i algun que d’altre capritx. A la tarda, ruta per algunes sabateries en busca d’una ganga de rebaixes que finalment no existeix. Fa estona que és de nit, la jornada ha estat grisa, i una boira baixa digne dels hiverns nord europeus, ha esmorteït tot el dia la poca llum del mes de gener. Ara, una lleu pluja fina, gairebé imperceptible deixa moll el terra de lloses de la Plaça de la Catedral. Circulo pel carrer gairebé com un robot, pensant en la conversa telefònica que he tingut amb una amiga que desborda passió per viure. Això em fa pensar, així que decideixo convertir el meu retorn a casa en el millor moment del dia. Quina gran idea, i què facil és de fer-ho.

Em desvio de la ruta pel carrer dels Comtes, al costat de la Catedral. Silenci. Llum tènue. Les gàrgoles del Palau del Virrei fan por com sempre. En un racó, un tenor de veu rònega, canta l’Ave Maria. En pocs metres, passo del brugit a la calma. Del segle XXI a l’Edat Mitjana. Continuo la meva petita excursió, i em fixo que entre la boirina, la lluna intenta treure el nas. És tèrbola, encantada, preciosa. Segueixo i arribo a la Plaça Sant Just i Pastor, un dels raconets més desconeguts però més bonics de Ciutat Vella. Les campanes, cerimonioses, toquen un quart d’onze de la nit. Segueixo caminant, i mica en mica, m’adono que ja no penso en el mateix que he estat pensant tota la setmana. He aconseguit trencar amb el que m’estava segrestant les meves estones. I tot, només fent una petita volta extra per tornar a casa, contemplant l’entorn,  obrint els sentits al paisatge, als sorolls, a la pluja, a la nit, al silenci... Mirant enfora i mirant endins.

I és que a vegades, tendim a pensar erròniament, que per relaxar-se o trobar una certa pau, cal anar a un spa, fer un tractament caríssim de massatges, o llogar un vaixell i perdre’s enmig de la mar. Potser tot això també hi ajuda, però ho tenim menys a l’abast. Tots tornem a casa a la nit, i tots, ho podem convertir en un moment per trobar-nos amb nosaltres mateixos. És senzill, gratuït i ineludible. Ho proves?