Indrets amb encant

Tots iguals, tots diferents

2011-01-29T07:32:00.000-08:00

Plou finament. És divendres a la tarda i una corrua immensa de cotxes entrem lentament cap a Barcelona. Les llums vermelles dels que em precedeixen es reflecteixen al vidre, i al fons, un anuncis de ves a saber què, il·luminen l'horitzó. Una estampa típica, tòpica i descafeïnada de la vida d'un urbanita. Centenars, milers, o desenes de milers de vehicles estem fent el mateix recorregut, rutinari, silenciós i monòton. Malauradament, en això s'ha reduït la nostra vida, penso.

Creiem que som més lliures, que tenim més benestar, que estem més ben formats, però per contra, la societat ens exigeix a canvi un preu molt alt: qui es mou, no surt a la foto. Tal com gràficament va dir aquell polític el nom del qual ara no vull recordar. Es poden discrepar en els matisos, es pot estar en desacord en alguns aspectes, però el món en el què vivim no tolera el replantejament dels fonaments, la discrepància profunda, l'originalitat i en definitiva, la personalitat pròpia.

Segurament alguns creureu que el s. XXI té problemes més grossos i dramàtics que el que ara us plantejo: la fam, les guerres, l'odi entre pobles...etc. Teniu tota la raó i jo no seré qui ho qüestioni. Però atureu-vos a pensar quantes vegades heu canviat algun aspecte de la vostra vida per la por al què diran... Quantes vegades, per poc que sigui, heu cedit davant la pressió homogenïtzadora i heu estat una mica menys vosaltres.

No cal fer grans revolucions, ni grans proclames, simplement si tots aportem el nostre granet de sorra i ens movem seguint allò que tenim escrit a l'ànima, viurem més en harmonia amb nosaltres mateixos i per extensió, amb els que ens envolten.

De sobte, alço la vista i ja no estic enmig de l'autopista. Els carrers de l'Eixample comencen a buidar-se i la pluja, lluny de minvar, es va fent intensa. Assaboreixo el moment i poso un cd de música francesa. Repasso el dia, les sensacions que he tingut, les reflexions que m'han vingut al cap i tot d'una, un enorme benestar em recorre el cos. Me n'adono que aquesta tarda d'hivern he fet exclusivament allò que m'encanta: escriure i comunicar. Per postres i sense esperar-ho, algú que fins fa uns setmanes no coneixia, m'ha transmès també dolçor i passió per la vida amb un sabor molt natural. Què més puc demanar?

Sóc feliç. Fa uns mesos lluitava per no ser diferent. Ara, ser-ho, és el meu objectiu. Aquesta és doncs, la meva recepta per un món millor.

En tren pel Sud de França (III de IV). Contradiccions irresoltes.

2011-01-13T14:39:00.001-08:00

Són les 6h55 del matí, a fora és fosc i un silenci absolut regna a l'habitació. M'acabo de llevar i només de pensar-hi em fa mandra... L'estació de Rodez està a les afores, i m'espera una llarga passejada amb la maleta fins arribar-hi. Engego la tele, i des del llit, miro el Télématin, una espècie de “Matins d'en Josep Cuní” a la francesa: entrevistes, el temps, el trànsit i diverses informacions pràctiques més. De sobte se m'acut que podria trucar un taxi perquè em dugués a l'estació. Com és que no hi havia pensat abans! Problema resolt!

Baixo a recepció i demano el telèfon dels taxis. El responsable de l'hotel em sorprèn una mica i em dóna un paperet groc amb 6 mòbils i 6 noms, corresponent als únics taxis de la ciutat. Per un moment havia oblidat que em trobo perdut en una petita ciutat de províncies. Així que decideixo començar pel principi i provar amb el primer número “si'l vous plaît, j'ai besoin d'un taxi pour aller à la gare”. Una senyora em respon i em diu que a la hora que li indico no pot venir, que podria ser-hi dues hores més tard... ??? Llàstima. Marco el segon, i aquest ni tant sols respon. Finalment, a la tercera va a la vençuda, i el taxista em diu que pot venir.

Mentre esmorzo reflexiono sobre la gran sort que tinc de viure a Barcelona, ja que una situació d'aquestes seria impossible. Si vull un taxi, baixo al carrer i en menys d'un minut en passen dos o tres. Aquí, he hagut de trucar a Mme. Guéret, M. Jonas...etc; i depèn de com cap d'ells m'hagués pogut acostar a l'estació. El món rural no està fet per mi, acabo sentenciant.

A la hora acordada i molt puntual, el taxi m'espera al carreró de l'hotel. Un noi em ve a buscar i em suggereix de pujar al davant del cotxe. Un cop assegut i quan tot just arranquem, de sobte, i força emocionat em diu: “FELICITATIONS!!!!!!!”. Garratibat al seient em quedo sense saber què dir... El taxista, al veure que no obté resposta de la meva part m'insisteix i em diu en francès “però vostè no és el Sr. David que m'ha trucat?”. Sí, assenteixo. “Doncs avui és el seu sant!” Els ulls se m'obren de cop i una sensació de felicitat i emoció em recorre el cos. Es veritat! Estic de vacances, sol, en una ciutat enmig del Massís Central francès i resulta que un taxista que no conec de res em felicita entusiastament. Pel que m'explica, quan l'he trucat per reservar el seu cotxe, a la tele havien acabat de recordar el sant del dia (cosa que fan sempre a l'espai del temps de la televisió francesa) i el taxista ha pensat en el client que havia d'anar a recollir. Retorno enrere i comprovo com efectivament, a Barcelona trobaria milers de taxis, però en cap hauria tingut aquesta petita sorpresa.

Ja dalt el tren, i de camí de Toulouse, no puc deixar de donar voltes a la situació. Tinc ganes d'arribar a la ciutat, d'agafar el metro, de mirar botigues, de trobar gent amunt i avall, i en definitiva de veure com la vida bull. No obstant, a Rodez he gaudit de la tranquil·litat, del paisatge, del fred, i fins i tot de taxistes que et feliciten el dia del teu sant. M'he trobat amb mi mateix i he pensat que aquell seria un bon lloc per viure.

Mentre el tren va baixant lentament cap a la vasta plana de la Garona, me n'adono que tinc una contradicció irresolta. De moment, si tingués la possibilitat de triar l'entorn ideal per establir-me en un altre lloc que no fos Barcelona, no sabria què escollir. De fet, fa temps que ho intuïa.

En tren pel Sud de França (II de IV). La França profunda.

2011-01-07T09:06:00.000-08:00

9h10 del matí. Estació de Béziers. Preveig que l'etapa d'avui no tindrà gaires similituds respecte la d'ahir, i efectivament, en poc temps constato que serà així. Un tren petit i vell s'estaciona a la meva via mentre pels megàfons anuncien que es tracta del servei regional de la línia de l'Aubrac, una de les regions muntanyoses amb més encant del Massís Central. La destinació és la petita ciutat de Rodez, capital del departament de l'Aveyron, i coneguda per la seva catedral i casc antic medieval. Pel camí, i en 3 hores de viatge, en prou feines travessarem Millau i un parell de viles més. Prova del despoblament de la regió és que el tren només té 2 esquifits vagons i que en total, només compto 5 viatgers instal·lats a les seves antigues però còmodes butaques.

Al cap de poc temps d'arrencar, se m'acosta la revisora, que vestida amb l'estrafolari uniforme dels ferrocarrils francesos amb gorreta inclosa, em demana el bitllet. Al veure el meu recorregut, encuriosida, em pregunta que si estic de vacances. Després de 5 minuts d'explicació, em recomana que canviï de banda del tren, que al costat dret es veuen millors paisatges i que des d'allà podré fer fotos al viaducte de Millau, el més alt del món, per sota del qual passarem. Li faig cas i òbviament la senyora tenia raó: des d'aquella banda puc anar veient molt millor la vall del riu Orb i posteriorment la del Tarn.

La revisora també m'avisa que degut a la poca afluència de viatgers, el segon tram fins a Rodez l'hauré de fer amb autobús. Quin rollo! Penso. He vingut a fer un viatge en tren! Així que baixo una mica enfadat a Séverac le Château i just davant l'estació trobo un autocar estacionat. Hi pujo i per prudència li pregunto al xofer si em pot obrir el portaequipatges... Una pregunta ben normal per part meva però que a ell li causa certa gràcia. “No crec que vingui ningú més que vostè, pot pujar la maleta a dalt”, em diu posant en evidència que sóc un foraster de ciutat perdut a la França rural. Incrèdul li faig cas.

Així doncs, el xofer, el bus i jo marxem cap a Rodez a l'hora indicada. 55 places i un sol passatger. Veient el panorama entenc perquè reemplacen el tren per un bus, encara que potser el que haurien d'acabar posant és un simple taxi. Durant el trajecte gaudeixo com un nen. No vaig en tren, però l'avantatge d'anar per carretera és que anem entrant i passant per tot un reguitzell de pobles d'estil medieval que se succeeixen l'un al darrere de l'altre. El silenci de l'autocar buit em relaxa i assegut a primera fila, em deixo submergir per un paisatge verd, de suaus turons, i ple de petits castells i cases de camp més o menys fortificades.

A mitja tarda arribo a Rodez, ciutat molt bonica, de mida petita, acollidora i amb una vida comercial molt animada. Passejo pels carrers i em fixo amb les cares de la gent que em creuo i que majoritàriament miren botigues. Tenen l'aire de d'estar tranquils i ser feliços. Viuen en un racó perdut de França, no tenen grans centres comercials, ni autopistes de circumval·lació i no s'hi veu cap Mc Donald's. Per contra, el centre de la ciutat està plena de formatgeries, botigues de perfums i sabons, cansalderies on els derivants de l'ànec i el foie són el plat fort, i una gran llibreria on em submergeixo durant més de mitja hora. Què més es pot demanar?

Quan ja tornava cap a l'hotel, satisfet de la meva llarga passejada i content d'haver estat en una ciutat de províncies autèntica, reflexiono sobre si jo, barceloní al 100% podria viure en un lloc com aquell. A priori diria que sí. He estat tranquil viatjant per aquells racons. He trobat simpatia en la revisora del tren, el xofer, el taxista, el recepcionista de l'hotel, i a sobre m'encanta el formatge i l'ànec. Ara però, són les 20h del vespre i un cop tancades les botigues, ni una ànima s'aventura a sortir al carrer i una sensació de tristesa s'apodera de mi. Trobo un parell de restaurants oberts i sopo en un d'ells refugiat de l'intens fred. A fora, la catedral il·luminada es reflexa als vidres, mentre alguna volva de neu s'escapa, i veig que la vorera del davant està tota glaçada. Tinc dubtes...

En tren pel Sud de França (I de IV). Situant-me

2011-01-04T13:06:00.000-08:00

Acabo de pujar al tren i una veu enllaunada ens diu “La SNCF vous souhaite la bienvenue à bord de ce TGV à destination de Paris Gare de Lyon”. Miro per la finestra i veig el paisatge aspre de l'Empordà de fons... Alguna cosa no m'encaixa. No obstant, sé el què estic fent, on vaig i perquè em trobo en aquell vagó aquest dia determinat. Començo un viatge de 4 dies pel Sud de França amb l'excusa de provar el nou tren d'alta velocitat que uneix Figueres amb la capital del Sena. No sóc ministre, ni tinc cap necessitat de ser-ho, però he vingut a tallar la meva cinta particular d'inauguracions, i de pas, gaudir com un nen del món ferroviari.

Pocs segons després, una noia amb aspecte “hippy” i força peculiar s'asseu al meu costat. Llàstima, penso. Anava prou ample i ara quedo encaixonat amb el vidre. Al cap de poca estona però, la meva impressió canvia, i veig que el trajecte es pot animar. Un cop el tren comença a creuar a tota velocitat el túnel del Pertús i ens endinsem a la plana del Rosselló, la meva companya de butaca treu de la seva motxilla una llibreta similar a la meva i comença a prendre notes. De reüll, i procurant no semblar indiscret, observo el que redacta amb un llapis molt gruixut. “Mon voyage à Barcelone” escriu en lletres majúscules a mode de títol... Una sensació de reconfort m'envaeix, ja que de sobte me n'adono que aquesta persona que no conec de res, sembla que està a punt d'acabar una experiència de viatge com la que tot just jo acabo de començar. No estic sol doncs, en aquest món dels viatges solitaris llibreta en mà.

Pocs instants després, decideixo trencar el gel, i l'estona que quedarà fins a Béziers, la omplim conversant sobre el fet de viatjar, escriure, i en definitiva descobrir ciutats noves. Ella continuarà fins a Lyon, jo molt abans, ja hauré arribat a destí. Ella i jo serem dues persones que seguirem sense conèixer-nos, però malgrat això, durant mitja hora, la seva presència m'ha servit per prendre forces i començar a plantejar-me el recorregut de forma diferent.

L'hotel en el que m'allotjo de ben segur que m'ajudarà a agafar la nova sintonia que vull que prengui el meu viatge. No en va, es tracta de l'Hotel des Poètes. Malgrat tot, aquesta predisposició costa de quallar. La ciutat no m'acaba de fer el pes. I és que Béziers és, a excepció de la catedral i el seu mirador, una ciutat sense gaire encant i vinguda a menys. Els carrers desprenen certa deixadesa i es pot entreveure un passat gloriós i burgès ara decadent. Així doncs, molts dels edificis de construcció típica del Gran Sud, tenen les façanes descuidades i els balcons rovellats. En molts dels racons, inclòs el gran parc que tinc al davant de l'habitació, el temps es va aturar a les pròsperes dècades dels 50 i 60 i allà es va quedar.

Davant d'aquest panorama, no hi ha res millor que prendre paciència i una bona tassa de xocolata calenta en una cafeteria sofisticada. El fred és intens i per tant, decideixo arribar d'hora a l'hotel. Allà, i ben instal·lat al llit, tinc la primera de les sensacions xocants del viatge. A la tele fan un concurs on els participants han d'endevinar les lletres d'algunes cançons franceses. De sobte, veig que hi podria concursar perfectament ja que em conec moltes d'elles. Em sento estrany... Estic a l'estranger i per contra em sento com a casa. Situat de cop, penso que hauré de reflexionar sobre això d'ara en endavant.

Tanquem la paradeta (per vacances)

2010-08-04T02:59:00.000-07:00

Dia de trasllat i paquets a la feina. Ens traslladen i cal que tot estigui tancat i barrat en unes caixes de cartró degudament precintades. Tot i que no anem gaire lluny, i esperem que no ens hagin despatxat a tots, la sensació és de fi d’etapa.

Demà però, tot haurà canviat. La rutina diària s’haurà esvaït i per davant tindrem més de dues setmanes de ruta per Europa, una perspectiva excitant i alhora relaxant. Les vacances tenen un punt de tòpic, i segurament estan magnificades socialment; però també es cert que els que tenim la sort de fer-ne, les hem d’intentar gaudir al màxim.

Tot i els més de 3.500 km en cotxe que tinc per davant, el cansament segur que serà benvingut, i és que com diuen molt acertadament els castellans: sarna con gusto no pica. Així doncs, demà a la nit arribarem a Grenoble, divendres a Verona, i finalment, dissabte a Innsbruck; la que serà la nostra definitiva destinació.

Conduir per Europa és molt divertit. En pocs quilòmetres pots canviar una o dues vegades de país, i els paisatges varien molt en unes quantes horetes de viatge. En tres dies doncs, passarem de la costa mediterrània del Llenguadoc, als Alps tirolesos austríacs, passant per la Savoia francesa o la vall del Po italiana.

Espero doncs, poder-vos retrobar a la tornada, i que allà on estigueu, ja sigui a Barcelona o a l’altra punt de món, gaudiu dels Indrets amb Encant que segur que tindreu ben a prop vostre.

Escapades positives

2010-07-19T12:54:00.000-07:00

El verb escapar té una connotació negativa, ho admeto. Escapar-se és fugir d'una situació perjudicial, negativa, o com a mínim, que no ens fa estar plenament satisfets. Però si girem el prisma i centrem el punt de vista, no en la partida sinó en l'arribada, tot canvia. Ens escapem, d'acord; però allà on anirem a parar sempre serà millor.

Amb això no estic incitant-vos a que davant tots els problemes de la vida l'única solució possible sigui posar-se una bena als ulls i fugir cap endavant com aquell qui no vol la cosa. I és que auto-enganyar-se és, segurament, un dels factors que genera més frustració a llarg termini.

Quan parlo d'escapar-se em refereixo a que de tant en tant hem de saber trobar els espais, físics o mentals, que ens permetin fer un reset a la nostra vida diària i per uns minuts, hores o dies, oblidar-nos de tot que ens preocupa i dedicar-nos a tenir cura de nosaltres. El ventall d'escapades és amplíssim: pot anar des de prendre un cafè tranquil·lament en un bar mentre es contempla la gent passar a marxar un any a fer la volta el món en bicicleta.

En aquests moments, si ho sabem fer bé i no ens quedem en la superficialitat, és quan som capaços de trobar aquella persona que realment som per esmerçar-li un temps de la nostra vida i millorar-la.

Sovint intentem ajudar als altres, escoltem amics, acompanyem a un familiar al metge...etc. I és fantàstic que sigui així perquè aquesta és la base de la societat i de la satisfacció personal, però massa vegades ens oblidem de nosaltres mateixos, i no ens dediquem el temps que ens mereixem. En definitiva, no podem oblidar que si estem tranquils, generarem tranquil·litat; i que si som feliços, transmetrem felicitat.

Sotmesos

2010-07-11T14:46:00.000-07:00

“Se identifica a los catalanes por referencia a la nacionalidad española y a la vecindad
administrativa en la Comunidad Autónoma”

Aquesta la definició que fa el Tribunal Constitucional del que són, o haurien de ser els catalans: un subjecte que només existeix com a part sotmesa a una altra i que és fruit de la pura divisió administrativa de l'Estat. En 880 folis, una sèrie de magistrats casposos, ha esborrat amb tota la lleugeresa del món els més de 1.000 anys de la nostra història....

A hores d'ara, la selecció espanyola acaba de guanyar el mundial de futbol. A fora, els crits i els petards de ciutadans espanyols amb veïnatge administratiu a Catalunya (tal com resa la sentència) celebren la victòria d'un equip de futbol, que tot s'ha de dir, esportivament es mereixia guanyar.

Davant d'aquesta joia col·lectiva, fer el paper del barrufet enfadat no és gens agradable, però jo no puc defensar els colors d'algú que em nega la meva pròpia manera de ser, la meva llengua i en definitiva, la meva identitat. Alguns m'acusaran de fer política amb l'esport, i ho accepto, faig política. Però que no fa política el diari ABC quan titula “España sólo gana cuando juega unida”; o no fa política en Sarkozy quan crida el Thierry Henry al Palau de l'Elisi després del ridícul de França?

D'altres, argumentaran que la majoria de jugadors són catalans i que per tant, aquest victòria ha estat mèrit d'ells. Aquest seria doncs, la versió futbolística de l'innocent federalisme polític; opció que si fins fa uns anys podia ser seductora, avui dia ha quedat totalment sobrepassada. El conjunt d'Espanya no se n'ha adonat, i se'n vol adonar, que contra més es pressioni i negui la realitat d'un poble diferenciat, aquest poble, subjecte polític viu i amb consciència, cada vegada tindrà menys ganes de formar part del conjunt.

Si us fixeu, fa uns anys l'independentisme era molt més minoritari. Ara però, aquest sentiment de rebuig va a l'alça, no pas per culpa d'una bogeria col·lectiva, sinó que és motivat per una sensació de cabreig fruit de la seva negació incessant per part de les instàncies polítiques i administratives de l'Estat. En definitiva, com menys catalans ens deixin ser, menys espanyols voldrem ser.

Desubicat amb el carilló

2010-07-04T14:11:00.000-07:00

Hi han melodies, instruments i ritmes que associem sense voler a un paisatge, una ciutat, o fins i tot un país determinat. Són músiques que en el nostre inconscient ens fan recordar un viatge, i que per tant, ens transporten per un moment en aquell punt del planeta que podem enyorar o no, però que d'alguna manera ens va deixar un cert rastre en la motxilla de les experiències particulars.

És per això que aquest matí he tingut un cert “xoc” geogràfic mentre escoltava un concert de carilló al Palau de la Generalitat. Cada primer diumenge de mes, l'únic instrument d'aquest tipus existent a Catalunya, repica les seves 48 campanes durant una hora, i posa sintonia a un deliciós barri Gòtic que tot just s'acaba de llevar amb cert aire mandrós. Tot i això, en aquests moments el meu cap no era aquí, a la galeria gòtica de la Generalitat en un matí càlid i lluminós del mes juliol...

I és que mentre les campanes anaven ressonant, els meus pensaments s'imaginaven un paisatge fosc i plujós, amb cases marrons d'obra vista, possiblement a Bèlgica o el nord de França. Allà, el carilló marca la vida de molts pobles, i sovint, toca durant estones molt llargues, trencant així la monotonia d'un ambient ensopit per la grisor dels dies i la poca vida al carrer.
Sense cap mena de dubte, la música va relacionada amb els estats d'ànim de les persones, els ambients en que es mouen, els paisatges que les acompanyen, i en darrera instància m'atreviria a dir, que el clima que les marca.

De sobte, obro els ulls i veig que malgrat el carilló segueix tocant unes peces molt relaxants, no em trobo perdut en un racó del nord d'Europa. Contemplar la blancor de les pedres i l'esveltesa dels arcs gòtics del Palau em fa sentir força tranquil. A fora, ni plou, ni tot és gris; sinó que la vida bull gràcies a la caloreta mediterrània.

El cel és blau i una petita brisa provinent del Pati dels Tarongers refresca l'ambient i també les meves idees. Abans, fa mesos o alguns anys, hagués marxat nostàlgic d'aquest món tranquil, assossegat i un punt melancòlic que m'ha evocat el carilló. Ara, em poso nerviós tant sols de recorda-lo...

Més que un cep

2010-06-27T13:49:00.000-07:00

Blat, raïm i olives. Pa, vi i oli. Aquests són els pilars de l'alimentació mediterrània. Darrerament alguns intrusos vinguts d'altres parts del planeta estan capgirant unes tradicions que es remunten a mil·lennis enrere, però fins al moment aquesta trilogia ha aguantat amb una mala salut de ferro.

La gastronomia però, també és un paisatge determinat, unes condicions físiques concretes, i un clima relacionat. És així com en aquest petit país nostre, malgrat la febre constructora, encara s'hi conserven regions que guarden l'encant d'allò que millor ens defineix.

El Penedès és una d'elles, i en aquest matí assolellat i calorós de diumenge, les seves vinyes semblaven un verd tapís ondulat sobre els turons que se succeeixen l'un darrere l'altre per tota la comarca. La terra, seca i esparracada, era d'un marró clar que contrastava amb la pompositat de les fulles dels ceps, carregades de verdor i frescor. Mentrestant, el raïm, incipient i esquifit, encara haurà de passar moltes hores en aquest entorn fins que a principis de setembre, una tropa de veremaires l'escapci del cep i comenci el prodigiós treball de convertir-lo en un bon vi.

A partir d'aquí, és quan la naturalesa perd el protagonisme, i aquest l'agafa la mà de l'home. Bótes, caves, tines i demés artefactes completaran el procés. Però amb això no n'hi ha prou. Cal que les persones que permeten aquest miracle estimin el que estan fent i creguin que allò que produeixen no és fruit tant sols d'una tècnica acurada, sinó que és alguna cosa més transcendent, més delicada. En definitiva, un petita gran obra d'art.

És aquesta sensació la que he tingut aquest matí mentre visitàvem les caves Parés i Baltà de Pacs del Penedès. Els vins que hem pogut degustar podien agradar molt o poc, tenir més o menys cos, gens o força gust afruitat; però el que és segur és que el seu productor, apassionat per la seva feina, era conscient que el que ens presentava no era una simple producció industrial d'ampolles de vi. Darrera cada varietat hi havia un projecte, un il·lusió i fins i tot un sentiment (no en va alguns dels vins tenien noms de familiars estimats).

Sens dubte, aquest valor afegit és el que em fa reflexionar sobre un costum molt estès entre nosaltres. Sovint anem a fora, lluny i ben lluny, per trobar productes i maneres de fer que ens deixen impressionats. A vegades però, som tant cecs que no sabem valorar, i ni tant sols veure, que ben a prop de casa tenim productes i iniciatives que serien l'enveja de mig món.

El trajecte més curt entre dos punts: la Diagonal

2010-06-21T13:56:00.000-07:00

Diumenge al migdia circulava tranquil·lament amb el cotxe pel que és el carrer més llarg de Barcelona: la Diagonal. Onze quilòmetres separen l'entrada des d'Esplugues, pel coll de Finestrelles, i el mar Mediterrani a tocar de Sant Adrià. Durant tot el recorregut, la travessen, de forma ineludible altres il·lustríssims carrers, com la Gran Via, el Passeig de Gràcia o el Passeig de Sant Joan.

La Diagonal doncs, és el gran eix de Barcelona. Talment com a París ho és le grand axe que forma la Défense, l'Arc del Triomf, els Camps Elisis, l'obelisc de la Concòrdia i la moderna piràmide del Louvre; o a Nova York la seva emblemàtica Cinquena Avinguda que creua de dalt a baix el cor de Manhattan. Algú s'imagina que els alcaldes d'aquestes ciutats, s'aixequessin un dia i volguessin convertir aquestes grans icones de les seves ciutats en una zona verda, sense cotxes i amb “espais de convivència per a l'intercanvi relacional”? Doncs aquest idea il·luminada és el que ens han volgut vendre a nosaltres.

Mentre avançava amb el cotxe, i per cert, sentia el soroll de les cotorres còmodament instal·lades a les seves palmeres, pensava a més en el que hauria suposat la tala de tots aquells plataners centenaris. M'enrabia constatar que els suposats ecologistes governamentals que tant s'omplen la boca de reciclatge, reutilització i no sé quantes coses més, són tant cínics com per justificar el que hauria estat una de les destruccions d'arbrat més grans de Barcelona. Fins i tot, llur follia ha arribat tant lluny que en alguna ocasió he sentit a algun representant de la pijoprogressia municipal argumentar la necessitat de tallar tots els arbres “perquè van ser posats per fer ombra a les desfilades de Franco”. Realment, no cal afegir més comentaris...

Per tot això, i molt més, un cop passada l'efervescència de l'assumpte de la consulta, podem alegrar-nos que tot hagi quedat com està. No nego la necessitat de fer obres a la Diagonal, però aquests han de ser uns treballs que siguin destinats al manteniment, paraula que ens sona una mica cacofònica a la ciutat dels grans esdeveniments propagandístics.

Sempre ens quedarà París

2010-06-15T13:23:00.000-07:00

Un pianista toca les notes de la melosa cançó dels Beatles Hey Jude . Té l'aspecte de ser un bohemi dels de tota la vida, amb profundes ulleres segurament causades per les poques hores de son i el cabell despentinat. Deu rondar la quarantena i viu amb passió les melodies que fa sonar amb el seu piano. O almenys això delata la seva cara, que segueix el ritme tancant els ulls i fent expressions de concentració. Tot i que la qualitat de la seva veu és més que dubtosa, l'agilitat amb els dits ho compensa, i els clients que sopem en aquell restaurant veiem com els grans clàssics internacionals i francesos ens fan gaudir molt més de l'instant. Després vindrà Let it be, Imagine, La vie en Rose, Champs Elysées...

Demano un cafè que es converteix en un bon aliat per poder restar més estona assegut. I és que cada cançó és una excusa per no acabar mai de sopar i estar, encara que siguin cinc minuts més, en aquest racó de món. La meva taula queda al centre, i al trobar-se una mica elevada, veig amb una bona perspectiva tot el que passa al meu voltant. A fora, el vespre cau lentament, i el trànsit de persones va disminuint a mesura que passen els minuts. Els escombriaires han obert una boca de rec per netejar l'empedrat, cosa habitual en aquesta ciutat, i la remor de l'aigua baixant carrer avall es pot sentir de fons del piano. De tant en tant, alguna moto sorollosa i despistada enfila la rampa amunt, i els cotxes, escassos, desentonen en un barri poc preparat per l'automòvil.

De cop i volta però, miro per la finestra i m'emociono de pensar que aquests instants que estic vivint són un petit somni fet realitat. No ho he buscat, simplement les circumstàncies i l'atzar m'han dut fins ara i aquí. Aquest matí, en sortir de l'hotel no tenia cap rumb fix, i no havia pensat per on passaria ni a quin barri aniria a sopar.

En aquest punt me n'adono que sovint vivim sempre pensant en el passat o en el futur, ancorats en planificacions desastroses o en records perduts en els anys. En definitiva, ens col·lapsa un estat de malenconia que no es duu enlloc i que ens tanca les portes a les noves emocions i en darrera instància, a la vida.

I és que a París, al turó de Montmartre, sopant al restaurant Le Houdon de la Rue des Abesses, tot es veu molt més clar i més bonic. Aquesta és la sensció que compta. Després de dues hores d'embadaliment, m'aixeco discretament i com a la pel·lícula Casablanca estic a punt de dir: tócala de nuevo, Sam.

(http://www.youtube.com/watch?v=sjCexDA-l9A&feature=related)

Ous que ballen

2010-06-06T12:44:00.000-07:00

Espurneja, no fa gens de fred i el dia es lleva gris i mandrós. Els carrers del Barri Gòtic estan desèrtics, i és que un diumenge a quarts de deu del matí poca gent recorre el centre de la ciutat, i més si el terra és moll. Al carrer Comtal, l'únic establiment obert, un forn, serveix els primers croissants del matí mentre a fora ressonen enmig del silenci les passes d'algun vianant que baixa pel carrer de les Moles.

Giro pel portal de l'Àngel, i el que durant el vespre anterior deuria ser un niu de gent amb ganes de compres, ara s'ha convertit en una plàcida avinguda més pròpia d'una ciutat de províncies. Xoca veure tots les botigues tancades, amb les persianes abaixades, plenes de pintades; i el que és millor, sense cap música txumba-txumba estrident que surti del seu interior.

Finalment enfilo cap a l'Ateneu, tot passant pel carrer Bertrellans, que si normalment ja és poc transitat, avui encara és més fantasmagòric. Les gotes que cauen dels terrats se senten picar rítmicament sobre algun objecte metàl·lic, i l'ambient em fa venir por per uns instants. No obstant, de seguida que tombo la cantonada veig a dues estudiants que amb la carpeta sota al braç entren al Palau Savassona. En certa manera em quedo més tranquil: el món no s'ha quedat dormint perpètuament; sinó que almenys, la por de la selectivitat fa que hi hagin agosarats que també arribin a la biblioteca a aquelles hores.

Finalment, la recompensa a aquesta passejada matinera és el magnífic jardí romàntic de l'Ateneu degudament guarnit amb el seu “ou com balla” per celebrar la jornada de Corpus. Com cada any, el sortidor del pati es vesteix de gala amb una lluent combinació de flors i cireres, que es converteix en el pedestal ideal per l'ou, que al ritme d'un rajolí d'aigua, balla sense parar per recordar-nos que tot i que les tradicions perduren, tot és moviment i res s'atura.

Tinc plans

2010-05-30T13:37:00.000-07:00

L'ésser humà es passa el dia organitzant el temps: l'hora de llevar-se, el moment per sortir a prendre un cafè, l'horari del tren per tornar a casa, el dia que portarà el cotxe al mecànic, o fins i tot, la roba que es posarà pel casament d'un familiar.

Aquestes prediccions, que per logística pura i dura sovint hem de fer, són necessàries pel bon funcionament vital de tots i cadascun de nosaltres, i també, per a la bona marxa de la societat en general. Malament aniríem si la gent es presentés sempre a la feina en horaris diferents, els trens passessin per atzar (tot i que a vegades ho pugui semblar), o que no portéssim el cotxe al mecànic quan li toca la revisió.

Ara bé, al marge d'aquestes prediccions pràctiques, l'excés de planificació en el terreny personal pot arribar a ser, i ho sé per pròpia experiència, una font d'insatisfacció i de malestar considerable. En un primer instant, el fet de tenir tots i cadascun dels aspectes vitals ordenats, fa que la persona se senti segura i reconfortada; però es tracta només d'un miratge que a mitjà termini s'esvaeix. Res és segur i tot pot canviar, i llavors, quan allò que s'ha previst no acaba succeint tal com s'havia pensat, es genera una bona dosi de neguiteig per al pobre planificador.

Durant els darrers mesos he anat aprenent, no sense esforç i contratemps, que l'espontaneïtat i una certa improvisació són elements fonamentals per a la bona salut mental personal. En una societat que contràriament al que sembla cada vegada és més rígida, organitzada i controladora; cal que tots sapiguem trobar-nos amb la nostra naturalitat i la nostra imaginació. Aquesta és doncs, la millor recepta per viure al màxim cadascun dels moments d'un dia, que tot i que pot semblar massa llarg, si s'actua sota els paràmetres del gaudi, sempre acaba sent molt curt.

Plaers

2010-05-24T10:46:00.000-07:00

Obrir les finestres del cotxe i tallar el vent amb la mà ben oberta. Xuclar la nata directament del difusor de l'envàs. Comprar el diari de bon matí i veure que el Madrid ha perdut i el Barça ha guanyat. Escoltar l'intermezzo de Cavalleria Rusticana mentre imagines un poblet sicilià ple de cases desmangades. Olorar l'aroma dels til·lers de la Rambla Catalunya una tarda de primavera. Sortir del metro parisenc a Trocadéro i veure la Torre Eiffel imponentment il·luminada. Deixar desfer una peça de xocolata d'Agramunt a la boca després de sopar. Caminar pel carrer xiuxiuejant Que tinguem sort de Lluís Llach. Obrir una capsa de llapissos Caran d'Ache acabada d'estrenar i sentir l'olor de fusta que encara desprenen. Contemplar l'horitzó del mar des de la finestra d'un tren de la línia del Maresme. Aturar-se una estona a la Plaça Sant Felip Neri i sentir el soroll de l'aigua de la seva font. Anar a dormir escoltant la sintonia de la Nit dels Ignorants. Traspassar la frontera de Bardonnex i comprovar que per fi has entrat a la neutral Suïssa. Arribar a casa i veure que el teu gos et rep com si fes mesos que no et veiés. Creuar un carrer de l'Eixample, ple de brugit i moviment, i notar en primera persona l'adrenalina de la ciutat. Estar al llit un diumenge al matí i sentir les campanes de la Sagrada Família. Prendre una infusió de fruites del bosc a la teteria de Sant Domènec del Call. Pensar en que qualsevol nit pot sortir el sol.

Silentium et auditacens

2010-05-17T08:48:00.000-07:00

L’any 1326 la Reina Elisenda de Montcada, una de les sobiranes més destacades de la història de Catalunya, fundava en el que llavors era plena muntanya, el monestir de Santa Maria de Pedralbes. Sense ser-ne plenament conscient, començava la construcció del que serà claustre gòtic més gran d’Europa i una de les joies de l’art català.

684 anys més tard, un dia 15 de maig i en el marc de la “Nit dels Museus”, el recinte va obrir les portes i va permetre, al igual que la resta de museus de la ciutat, que els visitants poguessin recórrer el seu interior en hores intempestives. D’aquesta manera i només per uns instants, el noctàmbuls que ens hi vam acostar varem poder passejar en plena nit pel claustre, tal com feien les monges del cenobi quan encara sortien del dormitori en plena foscor per anar a l’església a resar el oficis de matinada.

Durant la Nit dels Museus, els arcs i passadissos estaven degudament il·luminats amb una llum càlida però suficientment tènue, que donava un ambient íntim i relaxant als més de 40 metres de claustre. Així, a mesura que el visitant anava avançant pels diferents racons, tenia una perspectiva diferent a cada metre. Depèn de com es mirava, es captava amb molt intensitat l’enorme racionalitat dels arcs gòtics, i el conjunt uniforme i tremendament esvelt que formava amb la filera de columnes. Cada vista era una sorpresa, cada mirada, un impacte visual.

Des del vessant oest, es podia percebre com el campanar feia de sentinella de tot el monestir, i com les enormes campanes, estaven llestes per reprendre la seva activitat una vegada tornés la claror.

El cel era clar, i sobre la vertical del claustre, l’ossa major quedava perfectament enquadrada sobre els nostres caps. Al mig, un rajolí d’aigua de la font era l’únic element que trencava l’absolut silenci, i així, aportava una mica de sensació de vida i moviment en un indret de tanta pau i quietud. A més, depenent de com girava el vent, els llimoners deixaven a l'aire una dolça olor que regalava l’olfacte dels visitants. Feia temps que aquest sentit, tant poc utilitzat pels que vivim a la ciutat, no notava un perfum tant agradable...

Tot plegat feia que l’ambient d’aquell espai fos difícilment descriptible. Els claustres sempre són llocs especials, de recolliment, de tancar-se en un mateix i fins tot sovint guarden una aurèola de misteri. Històricament, en un monestir com el de Pedralbes, el claustre es convertia en l’únic espai exterior del qual les monges podien gaudir, i per elles, aquesta era la única part de cel que podien veure per la resta de la seva vida.

Desconec si això en el fons les angoixava, però del que sí que estic segur, és que dissabte a la nit, el claustre de Pedralbes s’havia convertit en un petit tros de cel a la Terra.

Només tres pals i una pilota?

2010-05-11T00:11:00.000-07:00

Arribo una hora abans, però tot i que els carrers de Barcelona un diumenge a les 4 de la tarda estan deserts, prop de l’Estadi Narcís Sala ja hi comença a haver caliu. El Bar Austràlia del carrer Santa Coloma és ple a vessar, i el matrimoni gallec que el regenta, no dona a l’abast de servir cafès, cerveses i més d’algun combinat.
I és que de motius per renunciar a una estoneta de migdiada no en falten: la U.E Sant Andreu ha guanyat la lliga i en breu disputarà la fase d’ascens a 2a. Divisió.

Mai abans havia anat al futbol amb regularitat, i ni tant sols seguia el que feien els equips de la meva ciutat, més enllà del Barça i l’Espanyol; però des de fa una temporada he agafat afició a anar al camp del Sant Andreu. La veritat, us he de confessar, és que el que passa sobre la gespa és interessant i distret, però el millor de tot plegat és el que transcorre entre el públic. Què porta a mil o dues mil persones a anar a passar una estona asseguts incòmodament en una grada de formigó aguantant la calor a l’estiu i el fred a l’hivern?

No us penseu que el tipus de persona que assisteix a un camp com el Narcís Sala és fàcilment classificable. De fet, és inclassificable. Avis solitaris, gent jove amb ganes de gresca, pares amb diversos fills, i fins i tot, algun cap rapat. Tots, absolutament tots però, estan allà per desconnectar i desfogar-se. Alguns criden a l’àrbitre perquè segurament a la feina haurien enviat a pastar fang al seu cap, d’altres perquè el seu fill no els hi fa mai cas, i fins i tot n’hi ha algun que brama perquè fa un mes que la dona l’ha deixat. El futbol es converteix doncs, en una necessària vàlvula d’escapament de la societat, i no s’hauria de subestimar.

Des de certs ambients intel·lectuals sempre s’ha menyspreat l’esport, i el futbol en particular. Per una minoria pretesament selecta, es considera que és un fenomen alienador, que ens torna rucs i que només serveix per tenir entretinguda la població. Sincerament, crec que és mentida. Tot i no ser un gran apassionat de la pilota, he de reconèixer que el futbol juga un important paper social. El Barça, com l’Espanyol, el Sant Andreu, o qualsevol altre equip, genera sentiment, construeix afinitats, i en última instància genera il·lusió individual i col·lectiva.

Una estona de cel

2010-04-29T14:52:00.000-07:00

Agafo el cotxe i malgrat tenir clar on he d'anar i a quina hora he d'arribar a destinació, un instint em fa seguir tot recte pel carrer Aragó. Són quarts de vuit del vespre, i el trànsit a Barcelona és força caòtic. Feia mitja hora, m'havia quedat clavat amb el bus 39 al mig de Gràcia: crits del conductor, nervis dels passatgers i estrès generalitzat. Un panorama apassionant i força habitual.

De sobte però, decideixo posar fi a aquesta tarda gris i rutinària i fixo una nova ruta direcció Montjuic i Miramar. El sol fet de veure'm relaxat, prenent una cervesa, i d'acabar el dia d'una manera que ni tant sols havia imaginat quan m'he llevat, em fa sentir eufòric. Baixo per la Via Laietana amb celeritat, esquivant alguns cotxes i fregant una certa imprudència. El Passeig de Colom es transforma doncs, en l'avinguda que em portarà a l'imprevist, la diferència, i en definitiva, al trencament de la rutina. És dijous i per una estona, faré vacances.

Pujo per la Carretera de Miramar, i em fixo que la Ronda és plena de cotxes a vessar. Els conductors, fastiguejats i capcots, fan cua per tornar a casa, veure els fills deu minutets abans d'anar a dormir, i posar-se al llit per tornar a començar l'endemà. A l'hotel Miramar però, l'aire que s'hi respira és radicalment diferent. La majoria de clients fa l'efecte que estan fent un parèntesi de les seves obligacions i que per tant, han vingut a Barcelona a airejar-se. Més o menys com jo, vaja.

La terrassa, situada sobre els jardins que miren cap al port, és sublim. De tant en tant, l'aire porta l'aroma d'algunes flors del jardí i el sentit més tímid de l'home, l'olfacte, es desperta. De fons, les orenetes i algun que altre ocellet intenten imposar la seva melodia enmig del brugit que encara puja del port, i que malauradament ens recorda que ens trobem en un oasi de pau enmig de la sorollosa civilització.

A la meva dreta, una parella es xiuxiueja coses a l'orella i mirant-los bé, semblen estar a punt d'entrar en un estat intens de meditació. Això, o bé és que l'efecte etílic dels mojitos que han pres els està començant a passar factura. Mentresant, el cambrer em porta la meva desitjada Moritz i un curiós però simpàtic sanvitx de salmó fumat. El cel en aquest moment és a tocar: en poc menys d'una hora he passat del neguit a la calma, del trànsit a la pau, i de la tarda programada al vespre inesperat. Pensant en tot això, me n'adono que la meva perspectiva ha canviat com un mitjó i que els maldecaps que em rondaven han perdut tota la força com si d'un globus desinflat s'hagués tractat.

Un soroll però em trenca la reflexió. Unes campanes molt llunyanes, segurament del barri del Poble Sec, toquen les 9. El cel és molt més fosc, i les orenetes han donat pas a les rates-pinyades, la qual cosa alerta que el vespre està caient a marxes forçades. Els fanals del jardí s'encenen mandrosament, com si no vulguessin posar més llum a una altra de les moltes nits que hauran d'il·luminar la foscor. Al fons, els vaixells de la Transmediterrània es preparen per salpar cap a les Balears. M'imagino amb certa enveja que demà algú tindrà la sort de llevar-se a bord i sortir a coberta per veure la fantàstica entrada al port de Maó. Jo no hi podré ser, però segurament un enorme sentiment de benestar omplirà la ment d'aquest passatger imaginari. El mateix sentiment de felicitat del que jo també he gaudit aquest vespre al veure com un nou dia posava punt i final sobre Barcelona des d'aquest balcó privilegiat de Montjuic.

Abismes

2010-04-24T07:57:00.001-07:00

En tota vida, com en tota carretera, hi ha estones de grans rectes, carrils amples i ponts que salven les dificultats que es van succeint. Circular-hi és fàcil, no cal gaire destresa, i amb una lleu pressió sobre l’accelerador es pot mantenir una bona velocitat de creuer.

Per arribar a destinació però, no n’hi ha prou amb el tram planer. Els llocs bonics, les Ítaques particulars, els paratges somiats requereixen un trajecte més selecte, més matisat i sobretot més profund. Cal, tard o d’hora, deixar la còmoda ruta. Una vegada s'ha pagat el peatge de la fàcil autopista, hem de prendre un altre camí molt diferent. Res és perenne, i algun dia l’home sent la necessitat de canviar. L’autopista val per una estona però tothom, absolutament tothom, acaba escollint una sortida o altra, sigui la primera o la darrera i s'enfronta a la voluntat d’agafar aquell camí que sap que transcorre entre els penya-segats. Una vegada ho hem decidit, la marxa enrere és impossible.

A partir d’aquí, la destresa i l'esforç de cadascú mana sobre la resta. El camí pot fer pujada o baixada, ser més o menys tortuós, però el broc gros s’acaba i les baranes a banda i banda escassegen: l’abisme es fa present i la seva presència ens paralitza. Els conductors de la vida en aquestes circumstàncies circulem amb la por de caure. Vet aquí la nostra gran enemiga... La ment es transforma i les nostres idees comencen a prendre un tint dramàtic. Ja no es gaudeix del camí i les mirades només es dirigeixen vers aquest abisme que sempre hem tingut present però que durant molt de temps hem mirat d’esquivar-lo amb totes les forces.

En el fons però, se sap que l’abisme és un miratge, i que només la por és el que ens pot fer relliscar. El desnivell existeix, i no s’ha de negar, però si el camí es té clar, tot és possible i els sentiments negatius acaben esvaint-se. Llavors, en aquest punt d’equilibri vital, és quan es comença a gaudir del trajecte, la felicitat aflora i l’emoció ens encén. El bon conductor, malgrat l’abisme, és aquell que acaba apassionant-se a cada revolt.

Vic, mercat i altres reflexions

2010-04-17T11:03:00.000-07:00

Arribant a Vic, una boirina arrapada als camps dóna un aire un pèl sinistre a l'entrada. És dissabte, toca mercat i la carretera és plena de cotxes que hi fan cap. Quan el geògraf Pau Vila va fer la divisió territorial de Catalunya en comarques, es fixà en on anava la gent a mercat, i així, repartí el país en funció de si els de tal poble o tal altre anaven a comprar a una determinada vila. Aquest fet quotidià, tant lògic el 1936, i potser avui dia un mica depassat en d'altres indrets, encara es manté ben viu a la Plana de Vic. I és que sovint, les costums de la gent, s'entossudeixen a donar la raó a aquells que ara han estat oblidats.

Només baixar del cotxe, una rotllana d'avis comenta les seves vicisituds d'ambulatori: que si fa molt mal el genoll, que si la setmana vinent operen a la Pepita... etc. Tot són desgràcies, però per l'aspecte, qualsevol diria que s'ho estan passant pipa. Una vegada ja dins el barri vell, els carrerons estrets, la Catedral, i els múltiples convents corroboren que ens trobem a la ciutat dels Sants; malgrat que segurament no tots els conciutadans de Vic podrien ser mereixedors d'aquest pulcre títol.

Un dels primers establiments que trobo és una taverna de connotacions polítiques. Independentista vaja. Els vigatans hi passen per davant sense fixar-s'hi, però una grup foraster s'exclama amb un to simpàtic: "mira, aquí hay los de la independecia".. Curiosa estampa.

Són quarts de dotze del matí, i l'activitat bull a la plaça com una olla on s'hi barrejen tots els ingredients d'una societat mediterrània... Crits, famílies senceres, àvies amb bastó, senegaleses amb vestits llampants, i fins i tot, algun jove que amb ressaca li toca estar a la paradeta familiar. Tot, absolutment tot, és d'un contrast físic curiós. De la rònega botiga de queviures de Ca La Fina, que porta cinquanta anys despatxant pernil i formatges, a la franquícia de United Colors of Benneton hi ha tan sols una desena de metres. Uns metres que retraten les contradiccions del nostre món actual. Xocs que poden ser traumàtics o que es poden viure amb humor, com un venedor d'embotits que crida als Mossos d'Esquadra per anunciar-los tot cofoi "veniu quan acabeu el servei, que aquí tenim la millor llonganissa de la Nació Catalana!". Mentrestant, els representats de l'ordre fan esforços per fer veure que no l'han sentit i no perdre la gorra de l'ensurt.

Tot plegat però, dóna un aire de societat cohesionada. Malgrat els Anglada de torn, o les dones musulmanes tapades de dalt a baix, el Mercat és un punt trobada que ajuda, no hi tingueu cap dubte, a cosir les estrebades que de ben segur deuen produïr-se sota les costures. L'espai uneix, el carrer socialitza, i que la Fàtima compri les calces a la mateixa parada de nyigui-nyogui que la Roser, té més efecte que desenes de discursos sobre la integració degudament ensucrats pels ben pensants de torn.

Més enllà, i allunyant-me del rovell de l'ou, trobo una paradeta de discs que té la música a tot drap. Alguns avis encara s'hi acosten, aliens als mp3, itunes, i tot quan artefacte digital... Un bolero sona de fons i malgrat la horrorosa qualitat del so, me'n vaig amb una melodia trista però alhora encoratjadora: "alegría, alegría, recuerdos de bellos lugares, y esperanza de tiempos mejores".

Mantet

2009-06-04T03:04:00.000-07:00

Durant 20 anys, ni una ànima hi va gosar viure, fins que l'any 1984 l'electricitat hi arribà i un grup de neorurals hippys s'hi va tornar a instal·lar. Era el darrer poble de França en tenir aquest servei avui dia essencial. Calia però, refer les cases, els carrers, l'església; i sobretot, tornar a generar-hi una mínima activitat econòmica que permetés subsistir als intrèpids veïns que s'hi instalarien.

Aquesta és doncs, la història de la represa de Mantet, un poble situat entre el Costabona, el Canigó i la vall del Tet, a tant sols 3h de caminada des de Setcases, però ja a la comarca del Conflent i per tant a la Catalunya Nord. El seu únic vincle amb el món, és una minúscula carretera, que a l'hivern esdevé un cordó umbilical molt fràgil degut a la neu i el gel. Per accedir-hi doncs, calen conductors amb destresa i sobretot una enorme paciència, ja que Prades, l'últim poble mínimament civilitzat i amb serveis es troba a uns 25 quilòmetres i a una hora de ruta.

La recompensa de tal aventura automovilística és total. Quatre cases de pissarra i un enorme silenci ho envolta tot. Allà, el món i sobretot el temps, s'hi han aturat. Els dies són iguals, les hores passen lentes, i el paisatge no ha perdut, per sort, l'esplendor. Ah! I si a Mantet us agafa la gana, no patiu. L'Auberge Bouf'tic, és un lloc ideal per reposar i menjar. Mentrestant, pel seu gran finestral podreu contemplar el paisatge al ritme d'un fil musical de Frank Sinatra i us atendrà l'amable propietària de l'establiment, una senyora bretona que allà dalt, i per la cara que fa, juraria que ha trobat la felicitat.

Vallvidrera

2009-05-12T04:10:00.000-07:00

A Barcelona hi han masies, boscos, rierols, fonts i fins i tot un pantà. La gran majoria de barcelonins no ho saben, però el terme de la nostra ciutat té a la vessant nord del Tibidabo una zona rural. Cosa insòlita tractant-se d'una àrea metropolitana on hi viuen 4 milions de persones.

Des del capdamunt del Tibidabo i fins a Santa Creu d'Olorda, passant pel turó de Sant Pere Màrtir, s'extén l'anomenat barri de Vallvidrera, nom que en realitat li ve donat per l'església de Santa Maria de Vallvidrera, amagada entre el bosc ben aprop del baixador dels FF.CC. Us recomano la seva visita, ja que el racó on es troba podria ser ben bé, el d'una església perduda per les Guilleries a l'estil de Sant Sadurní d'Osormort o Pruit.

Més amunt, i entre d'altres cases de pagès, destasca Vila Joana, cèlebre perquè fou el lloc on morí el poeta Verdaguer, després de passar-hi llargues temporades. La casa, que es pot visitar els caps de setmana, ha conservat el mobiliari original del segle XIX i té fins i tot un petit campanar que us marcarà tots els quarts i hores. Al seu davant, i ja molt més modern, hi ha el centre d'interpretació del Tibidabo, on us donaran tota la informació necessària. I ep! També hi ha un petit bar amb una terrasseta esplèndida on es pot fer un bon aperitiu sentint els ocells i mirant el bosc que l'envolta. I no ho oblideu, tot això, a deu minuts de la Plaça Catalunya...

La Gare du Nord

2009-05-05T02:18:00.000-07:00

La Gare du Nord (estació del Nord, en català) és una de les 6 estacions principals que té la ciutat de París: Nord, Est, Lyon, Austerlitz, Montparnasse i Saint Lazare. La del Nord però, és probablement la més internacional de totes, ja que a les seves andanes hi arriben els TGV's provinents del Canal de la Mànega -i per tant d'Anglaterra-, de Bèlgica, Holanda i Alemanya. Tots aquest trens, fan llur arribada a la capital francesa, sota la immensa coberta de ferro forjat, a l'estil de la també magnífica Estació de França barcelonina. A sota però, l'antiga estació es converteix en un niu de túnels i més andanes, per on circulen numerosos RER's, trens de rodalies parisencs, que serveixen tot el conglomerat de suburbis que envolten la capital per la seva vessant nord.

És per això que la Gare du Nord es converteix en un reflex perfecte de la societat francesa actual. En un mateix espai, conviuen, però no es barregen; dos móns: el dels francesos de tota la vida, orgullosos de ser-ho i que tenen un bon estatus social i els dels immigrants, magribins o subsaharians, que amb feines precàries viuen a les cités immenses de la rodalia. Així doncs, depenent del nivell pel qual s'arribi, la Gare du Nord pot semblar imperial i solemne; o bruta, marginal i fins i tot, perillosa.

A dalt, TGV's provinents de múltiples ciutats europees arriben plens d'executius amb els seus portàtils o estudiants provistos dels seus iphod d'última generació. Arribar-hi, i ho sé per pròpia experiència, genera sensació de magnificència i pompositat. A baix, joves amb cadenes i roba ampla i gent que torna de treballar, el 90% de raça negra, poblen unes andanes fosques i brutes, esperant algun tren atapeït. Arribar-hi, i també ho sé per pròpia experiència, és xocant descol·locant. És aquest el seu encant. Grandesa i pobresa. Elit i marginalitat. El XVIè districte parisenc contra Aulnay s/s Bois. Les dues frances, les dues repúbliques... Totes dues però, es necessiten.

Hondarribia

2009-04-30T07:45:00.000-07:00

Acorralada pel Mont Jaizkibel, el Mar Cantàbric i el riu Bidasoa, Hondarriba és una vila, com tots els indrets que us recomano, amb personalitat. Té encant pel seu casc antic magníficament conservat, pel seu port fluvial situat a l'estuari del Bidasoa, per la solera de les seves cases i per l'excel·lent cuina que s'hi pot degustar.

El poble, situat a uns 20 quilòmetres de Sant Sebastià i 25 de Biarritz, té dues parts molt diferenciades. La zona més "moderna" està formada per un seguit de cases senyorials que demostren la puixança de l'economia local al segles XIX i XX, possiblement estimulada pel port i el transport. Al centre però, l'aquitectura recula més anys enrere, i els edificis formen un conjunt històric de gran valor, ja que la majoria d'ells són d'un estil basc antic molt propi de la zona, cosa que li dóna una peculiaritat molt agradable.

A més, l'ambient d'Hondarribia és profundament euskaldun, i les herriko tabernes serveixen gran varietat de plats, pintxos i txacolí, que fa les delícies del veïns habituats a anar-hi (els bascos fan molta vida als bars) com dels turistes.

Els voltants d'Hondarribia també són molt interessants. El Mont Jaizkibel és una muntanya aïllada, situada en plena costa, entre Sant Sebastià i Hondarribia, que està esquitxada de "caseríos" blancs enmig de prats verds i penya-segats que donen directament sobre el Cantàbric.
A més, des de la mateixa Hondarribia, surten alguns petits transbordadors que creuen el Bidasoa i permeten arribar a Hendaye, ja en terriori del País Basc Francès, on una immensa platja s'ha convertit en el regne des surfistes. Fer la travessia amb l'embarcació és molt recomanable ja que des del bot es pot veure amb perspectiva els dos pobles i gaudir d'una ria de gran bellesa, a la que els que venim del Mediterrani no estem molt acostumats.

El llac de Puigcerdà

2009-04-27T06:37:00.000-07:00

Els ànecs i els cignes que neden a les seves aigües no són conscients de la sort que tenen... Viuen en un dels parcs més bonics que hi ha a Catalunya, sobretot per les vistes que es tenen de les muntanyes de l'entorn i els edificis que l'envolten. Situat al capdamunt del turó on culmina el casc antic de la capital de la Cerdanya, el llac pren l'aigua del riu Carol, que baixa del Pimorent, i que antigament s'usava com a reserva d'aigua per la ciutat.

A Puigcerdà hi fa fred. Molt fred. És per això que la superfície de l'estany roman gelada pràcticament tots els dies d'hivern. Tot i això, també és veritat que la solana de la Cerdanya, malgrat les baixes temperatures, és un dels racons del Pirineu més apte per viure-hi tot l'any. A l'estiu, tot canvia. L'aigua del llac, un cop se li ha fos la pell de gel que la recobreix durant l'hivern, es torna cristal·lina com un mirall i permet que s'hi reflexin les siluetes del Pirineu altiu que sempe vigila la plana ceretana.

Des de fa molts anys, l'estany de Puigcerdà ha estat una destinació turística per excel·lència. Ja a principis del segle XX, la burgesia barcelonina hi construí les seves primeres cases d'estiueg, moltes de les quals avui encara resten intactes, i dónen un aire senyorial a l'entorn. I és que al Parc s'hi pot notar un ambient similar al que es pot tenir en un balneari suís o en una estació de repòs de la costa Atlàntica francesa: aire fresc, pau i tranquil·litat, caminets per passejar...etc. Tots aquests ingredients fan que aquell sigui un racó perfecte per meditar i reflexionar sobre les coses que són importants a la vida. Sovint a la gent li cal trobar indrets que estiguin a l'alçada de llurs reflexions, i aquest és, sens dubte, un d'ells.

El port de Maó

2009-04-22T06:47:00.000-07:00

Mediterrània 100%. Són les 5h30 del matí. El dia tot just s'albira, i un vent gèlid -malgrat estar a 30 de juliol- fa gairebé impossible aguantar a coberta. Només les onades trencades per la quilla del ferry pertorben el silenci nocturn. La majoria de passatgers dormen, però la tripulació ja ha obert el bar, i els primers croissants són a punt per ser servits durant els esmorzars. A l'hortizó, la llum del far de Punta Prima ens assenyala que haurem de virar cap al nord per tal d'encarar la bocana del Port de Maó, la nostra destinació. Cap a la dreta, molt més tènue, la llum del Far de Formentor ens dóna testimoni que Mallorca no es pas gaire lluny.

Avancem lentament, cada vegada més; fins que el gran ferry, penetra al Port. Encara queda però, una hora de navegació tot i ja ser a port. I és que l'entrada natural, de més de 3 quilòmetres de llarg i pocs metres d'ample, fa que el barco passi ben just, i a pocs nusos, entre roques, l'illa de Natzaret i algunes cales. Efectivament, el port de Maó és un dels ports naturals més imponents del Mediterrani. No hi ha un sol dic. Tot és fruit de la forma de l'illa, i de l'aigua del mar, que ha aconseguit penetrar terra endins formant un fil d'aigua entre les pastures menorquines.

Al fons, Maó es desperta dalt del cingle. De mida petita, la ciutat té dues parts diferenciades: Es port i la Vila. A baix al costat del moll, hi ha la zona d'oci, amb terrasses, restaurants i els amarradors. A dalt, la vila deixa de ser turística, i els seus carrerons blancs són tranquils i frescos. Maó no és una vila sobressaturada de turistes estrangers, com a les altres illes, sinó que gran part de la població que hi viu és menorquina; cosa que es nota en la llengua, l'ambient i la calidesa.

La Rambla Catalunya

2009-04-20T02:36:00.000-07:00

Pastisseria Mauri, Cine Alexandra i Club Capitol, Forn de Sant Jaume, Llibreria Fabre, Rellotgeria Maurer, Colmado Quílez...etc. Tots aquest noms tenen un denominador comú que els uneix: la Rambla de Catalunya. A l'ombra del gran passeig barceloní, el de Gràcia, la Rambla ha esdevingut la germana petita de les avingudes de l'Eixample; però precisament per això, és un dels carrers amb més encants de la nostra ciutat. De la Diagonal a la Gran Via, la Rambla és un lloc idoni per passejar tranquil·lament sota de la doble filera de til·lers que durant la primavera deixen uns aromes d'allò més relaxants. Mentrestant, el vianant pot contemplar banda i banda seu la incessant activitat dels comerços que omplen tots els baixos dels edificis modernistes.

Precisament el teixit comercial de la Rambla de Catalunya és un dels punts forts del carrer, ja que a diferència del Passeig de Gràcia, on gairebé totes les botigues pertanyen a grans marques mundials; a la Rambla s'ha mantingut un ambient més personal. Així doncs, al llarg del trajecte encara es mantenen comerços de tota la vida i amb gran solera, com el Colmado Quílez.

I és que si el vianant té ganes de cosmopolitisme i de sentir-se en un gran metròpoli, sens dubte ha de baixar pel Passeig de Gràcia; però en canvi, si té ganes de més tranquilitat, que ho faci per la Rambla i s'assegui en alguna de les seves terressetes per prendre un cafè. Us en recomano una: la del Forn de Sant Jaume, entre Aragó i Consell de Cent. Demaneu un croissant de massapà... és deliciós.

Per contra, i com a toc negatiu, el nostre carrer d'avui té un punt fosc, un nyap: el tram entre Gran Via i Plaça Catalunya. Fa anys s'hi va construïr un parquing i a sobre no s'hi va refer la Rambla com a tota la resta del trajecte, sinó que es va deixar un carrer ple de cotxes que talla totalment la continuïtat que tindrien les dues Rambles de Barcelona, la de Catalunya i la de les Flors...etc. Allà, les cadenes d'alimentació ràpida, els bars per guiris, i d'altres establiments de gust dubtós, ja hi han fet de les seves.

Per sort però, el tram superior no sembla que hagi d'acabar igual, ans al contrari. Els diumenges a la tarda, l'Ajuntament ja hi està aplicant una prova pilot de tall del trànsit per evitar la circulació d'automòbils durant la jornada dominical. De moment, durant aquestes hores, la calma enmig de l'Eixample ja és possible.

Salamanca

2009-04-16T07:57:00.000-07:00

Sens dubte, la ciutat del Tormes és el conjunt històric i artístic més ben conservat de Castella. La seva universitat, que ha esdevingut un referent mundial en estudis superiors hispànics, ha sabut conservar dins els seus passadissos i biblioteques el mateix ambient que els estudiosos medievals deurien gaudir en aquelles mateixes parets segles enrere.

A part de l'ingent quantitat d'arquitectura emblemàtica que hi ha -i que no comentaré-: les dues Catedrals, la barroca i esplèndida plaça Major, el Monestir de Santa Clara, el Museu de Litz...etc; Salamanca és una ciutat eminenment castellana. Passejar-hi, i palpar l'atmosfera dels seus carrers, permet copsar de primera mà l'aire castís i senyorial més tradicional que s'hi respira. D'aquesta manera, durant els freds diumenges d'hivern, no és difícil veure grupets d'homes, que vestits amb la típica capa castellana, passejen amunt i avall per l'empedrat de la Plaza Mayor comentant la darrera jugada en el món de la política, l'esport o qualsevol altra xafarderia. I és que en qualsevol racó de Salamanca, hom pot tenir la sensació que li apareixerà el mateix Lazarillo de Tormes en persona.

Si hi aneu, pareu també atenció en els comerços dels carrers més cèntrics, sobretot en les botigues dels saborosos Pernils de Guijuelo o les pastisseries amb els dolços més tradicionals. Ara bé, i ja que estem parlant d'exquisideses culinàries, us recomano de totes totes una visita al Convento de las Dueñas. A priori, el monestir de las Dueñas no deixa de ser una altra de les joies arquitectòniques de la ciutat. Però al seu interior, a més de visitar un claustre magnífic i caminar per unes estançes on el temps sembla haver-se petrificat, podreu degustar i comprar uns fantàstics dolços elaborats per les pròpies monges de clausura. A la sortida, una amable religiosa amb cara d'haver menjat moltes de les suculentes pastetes que ven, us preparà una caixa de dolços que de ben segur serà un bon record de la vostra visita.

El Béarn

2009-04-13T13:52:00.000-07:00

Lluís Llach versa en una de les seves canços que Catalunya és un país "petit" perquè des de dalt d'un campanar ja es veu el del poble veí. El Bearn, antic regne medieval de parla occitano-gascona, comparteix també aquesta característica amb nosaltres, tot i que els seus pobles estan envoltats d'una catifa verda que les magres pluges del nostre clima mediterrani no permeten. Un d'aquest pobles, destí de la meva darrera escapada, és Arthez-de-Béarn. Situat en un punt del Camí de Santiago, Arthez no és pas una destinació turística, sinó que més aviat és un dels molts topònims anònims que esquitxen els mapes. Tot i això, la vila ha sabut guardar l'encant de la regió: cases molt típiques repartides pels turons, prats verds extremadament cuidats, i una personalitat molt marcada. I efectivament, des del campanar d'Arthez es veu el del poble veí, però també moltes altres coses, inclosa una poderosa planta de producció de gas.

Situat a una trentena de quilòmetres de Pau, capital del departament, Arthez gaudeix d'una posició privilegiada: és un balcó inmillorable del Pirineu. I és que el punt fort del Bearn és que els seus turons suaus es converteixen, potser sense voler-ho, en espectadors privilegiats de l'espectacle pirinenc. Des d'Arthez mateix, però també des de Pau, Navarrenx, Oloron o Salauveterre-de-Béarn, les vistes de la serralada són magnífiques. L'únic impediment el curiós observador pot trobar és la climatologia atlàntica, que fa que els dies clars i assolellats siguin escassos. Dijous passat fou un d'aquests dies, i la veritat és que va ser emocionant veure, com des d'un poblet tant petit, i des d'un modest mirador, es podia contemplar un espectacle tant fascinant. Davant, i a uns 100 quilòmetres de distància, els pics nevats del Pirineu s'alçaven majestuosos com fars en l'horitzó que assenyalen els límits del país.

Axalp ( Suïssa )

2009-04-08T02:42:00.000-07:00

Suposo que molts de vosaltres havieu vist la que probablement ha estat una de les sèries de dibuixos animats que més ha marcat els nens durant els últims decennis: Heidi. Doncs bé, Axalp podria ser ben bé, el llogaret on la Heidi, en Pedro i l'Abuelo vivien envoltats de muntanyes, prats verds i tranquil·litat física i espiritual.

Per accedir a Axalp cal ser un bon conductor, ja que la tortuosa carretera d'11 quilòmetres que hi mena és d'aquelles dignes de veure. Revolts, fortes rampes i un traçat estret que remunta la muntanya dins un bosc d'avets no són els ingredients ideals per una circulació plàcida. Si no voleu conduir però, els magnífics autobusos postals suïssos us duran des de l'estació de trens de Brienz fins al mateix poblet a tocar del cel. I és que Axalp, situat sobre el llac Brienz, a la regió alpina del cantó de Berna, és com un balcó sobre el paradís. Des dels seus prats frescos es poden contemplar les imponents muntanyes del Rothorn al davant, cara a cara, de tu a tu. I al fons, com un mirall blau turquesa, resten plàcides les aigües del llac que després de fondre's de les glaceres i baixar braves pels torrents troben un repòs intermedi en el seu camí fins al Rhin, Alemanya i els Països Baixos.

L'altre encant de la zona són les seves construccions. El poble, entès com a conjunt de cases agrupades, no existeix com a tal; sinó que més aviat ens trobem davant d'una sèrie de replans esquitxats de casetes de fusta, amb geranis i flors per tot arreu. A més, totes aquestes cases han sabut guardar l'arquitectura tradicional, de tal manera que formen un conjunt homogeni i harmònic on totes les construccions son diferents i alhora iguals. Us recomando doncs, que si hi aneu, us passejeu per molts dels caminets que entre boscos i prats uneixen una caseta amb l'atra i que sobretot respireu l'aire pur que hi corre... Feu-ho! Sentireu el cel a tocar.

A l'hivern però, la cosa canvia. Tot i que personalment no hi he estat mai més enllà de la darrera setmana d'agost, el meu contacte a la zona m'explica que les acumulacions de neu a Axalp són de les que fan rècords. No obstant, em comenta que malgrat la neu, a l'alçada on està situat el poble, uns 1500-1600 metres, s'hi passa millor l'hivern que a la vall, on la humitat del riu i les ombres de les muntanyes fan que sortir al carrer només estigui reservat als més intrèpids.

Girona

2009-04-06T04:14:00.000-07:00

Una de les millors terrasses de Catalunya està a Girona. No pas perquè hi serveixin grans tapes ni begudes, sinó perquè l'assedegat viatger que s'hi asseu tindrà com a decorat de fons la gran escalinata i la façana barroca de la Catedral .

No obstant, la ciutat és alguna cosa més que el seu magnífic call, amb carrers costeruts i voltes ombrívoles; que òbviament s'han de recórrer de dalt a baix si no hi heu estat mai. Jo, però, us parlaré d'allò que em recorda la ciutat, ja que per diversos motius, l'indret del que us parlo avui, és alguna cosa més que un punt en el mapa. Per mi, Girona és la dolçor de les garrapinyades els dies de Fires, l'olor a primavera del "Girona temps de flors", o en un altre ordre de coses, la decepció d'haver-me assebentat de la reedició del Tripartit-2 mentre sortiem de la Devesa.

La primera vegada que hi vaig anar, fou un ja llunyà curs de 1er de Batxillerat. Amb autocar, els entrepans, i content de no fer classe, vaig descobrir per primera vegada la ciutat. Potser el que més em va impactar llavors van ser les vistes que hi han des de dalt de la Muralla, justament darrere la seu del rectorat de la UdG. Allò només fou el començament, ja que més endavant les visites s'hi han anat succeint: amb els meus pares, amb amics, i fins i tot sol.

El que més m'agrada de tot plegat però, és l'ambient que s'hi respira. És per això que els gironins que he conegut sovint juguen amb una ambiguïtat admirable: s'hi refereixen com una ciutat petita o bé com un poble gran segons convingui. I és que Girona té, des d'aquest punt de vista, un tamany ideal. Si es busca brugit, a la Carretera de Barcelona o la Gran Via n'hi ha per donar i per vendre. En canvi, si el que es busca és tranquil·litat, només creuar el Pont de Pedra se'n troba.

I per tancar aquest primer article: una recomanació. Si passeu en tren per Girona, feu atenció... Probablement, des de la via i un cop passada l'estació en direcció a França, hi ha una de les vistes més maques del barri vell i les cases de l'Onyar. No desaprofiteu l'ocasió per desenfundar la màquina, i si els sotracs del tren no us ho impedeixen, tirar una bona instantània.

Benvinguda

2009-04-06T04:10:00.000-07:00

Benvolguts lectors,

Avui comença un camí. No sé si serà llarg o curt. Recte o amb revolts. Costerut o planer.... Només us puc garantir que us intentaré transmetre la meva passió per viatjar, per descobrir racons, per tornar a pobles o ciutats on feia temps que no hi estava. En definitiva, farem les maletes i anirem a recórrer la pols dels camins de Catalunya i el Món. Pugeu? Estem a punt d'arrencar.